Verdaguer vist per Àlvar Valls

a la seva obra “Entre l’infern i la glòria”

 

Verdaguer és una figura que crema així que es toca, i es fa impossible no apassionar-s’hi

Salvador Espriu (1913-1985)

Coincidint  que el 2020 va ser l’any del 175è aniversari del naixement de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845-Barcelona, 1902) el lingüista i periodista Àlvar Valls (Barcelona, 1947) autor de poesia i prosa literària, ens presenta -després de més de quinze anys de documentar-se entre quatre i cinc hores diàries sobre Verdaguer-,  Entre l’infern i la glòria, una novel·la apassionant que narra la vida i l’obra d’un dels millors escriptors catalans de tots els temps. L’autor ja ens avisa d’entrada que tots els personatges que són esmentats (més d’un centenar) amb els seu nom o cognom corresponen a persones reals i documentades.

Des del punt de vista estrictament literari, l’autor ens presenta doncs una novel·la de fets certs, una narració de no-ficció, és a dir una monumental biografia novel·lada de més de mil pàgines, descrita de manera magistral, didàctica i entenedora, on amb ferma erudició es proposa –i ho aconsegueix amb escreix-  fer-nos entendre els personatges, el fris social i la complexa  realitat del convuls segle XIX, amb una gran habilitat.

Verdaguer: un quixot lluitant contra l’església i l’aristocràcia

Marta Pessarrodona (1941) i Narcís Garolera (1949)


L’autor, amb un meritori esforç suprem, s’ha documentat  analitzant a fons l’obra literària de Verdaguer, les seves activitats,  el seu epistolari -que conté unes 1.200 cartes- i la premsa escrita de l’època. 

Valls ens explica que el seu llibre conté prosa, poesia i teatre. Alterna els setze dies finals de la vida de Verdaguer amb seixanta-quatre escenes vitals  d’unes deu planes cadascuna, encapçalades pel títol d’un dels seus versos. Remarca també: “L’he muntat com una simfonia, amb l’allegro, l’andante, l’adagio i tota la resta. I també amb dos intermezzos. Una obreta de teatre, el primer cant del Canigó i una peça del guinyol”, ens explica.

Partida és Catalunya
per l’aspre Pirineu
però son braç no allunya
los cors que lliga Déu

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Cal recordar que l’ obra poètica de Verdaguer, amb més de mil vuit-centes poesies, pren principalment dos vessants: el religiós de caire líric (per exemple: Idil·lis, Cants Místics, Flors del Calvari), i el patriòtic de caire èpic (per exemple: L’Atlàntida, Canigó, Pàtria). Sense oblidar, en prosa, la impactant obra En defensa pròpia, recull de la col·lecció d’articles on carrega contra el poder, en especial l’eclesiàstic, de forma dura, irrebatible i despietada.

Ens recorda Enric Iborra que per a Josep Pla, els principals creadors de la prosa catalana moderna són Robert Robert, Joan Maragall, Joaquim Ruyra i Jacint Verdaguer, “el Verdaguer de Dietari d’un pelegrí a Terra Santa i En defensa pròpia”, remarca).

Perquè Verdaguer rescatà la llengua catalana quan es trobava en procés de desprestigi social i dissolució. L’elit cultural de Barcelona es cartejava aleshores en castellà, recorda l’escriptor riberenc Andreu Carranza.

En aquests últims anys les nostres classes dirigents han comès( dos grans errors: l’error Verdaguer i l’error Eugeni d’Ors

Josep Pla (1897-1981)


De talla i èxit europeus, els seus poemes extensos foren reiteradament celebrats i traduïts al castellà, francès, provençal, italià, polonès i també al txec. I darrerament també a l’anglès. 

Valls remarca la personalitat polièdrica del poeta insistint que hi ha “set o vuit Verdaguers”: “Hi ha el bon salvatge, quan es presenta amb la barretina de pagès català i s’emporta el primer premi dels Jocs Florals parlant del Corpus de Sang i els Segadors en plena Renaixença. Hi ha el poeta àulic del poderós, l’home del Marquès de Comillas, que escriu L’Atlàntida, el gran poema d’aquesta mentalitat. També és el poeta dels excursionistes, de la muntanya, el Canigó i el catalanisme. O el poeta del fanatisme religiós, dels endimoniats i els espiritistes. I arriba l’últim Verdaguer, el poeta dels modernistes”.

El llibre d’Àlvar Valls és l’aproximació més completa que he llegit fins ara a la complexa figura de Jacint Verdaguer

Joan Josep Isern (1950)

Fins i tot el franquisme va incorporar el poeta de Folgueroles amb una maniobra contorsionista, tergiversant  els seus mites culturals; ens ho subratlla l’escriptor Josep Igual.

Narcís Iglésias del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades remarca el mèrit de la novel·la ja que “Valls no en sacralitza cap, sinó que juga amb tots els Verdaguers per despullar-los des de la literatura sense prendre partit per cap capelleta, i encara menys per momificar cap imatge d’estampa. El resultat és enlluernador: Valls ofereix la millor entrada, amb distància però amb empatia, a les múltiples identitats de Verdaguer, a les seves poesies més sublims i a les seves proses de viatge més aventureres, en els seus contextos socials i culturals més variats”.

Però a Jacint Verdaguer, trobant-se al cim de l’èxit social i de la glòria artística, i després d’un viatge a Terra Santa, el preocupa més el mal estat i el malestar del món –escriu el poeta Enric Casasses, bon estudiós de la seva obra-  i l’única sortida que hi sap veure en aquesta crisi espiritual és el sacrifici de si mateix per entregar-se a la caritat i a la pobresa, i no a les vanitats mundanes.

Verdaguer tenia enfront seu enemics poderosos com Josep Morgades, bisbe de Vic, -jurisdicció a la qual mossèn Cinto pertanyia- que va ser qui li va retirar les llicències eclesiàstiques; Claudi López Bru, segon marquès de Comillas, Grande de España, fill de negrer, posseïdor d’una de les fortunes més grans de l’època i que durant quasi una vintena d’anys va tenir el poeta al seu servei, primer com a capellà dels vapors de la Transatlàntica que comunicaven Espanya amb Cuba i després com a capellà de la família al Palau Moja de Barcelona; també Narcís Verdaguer i Callís, cosí seu, advocat i polític de notòria influència que va arribar a ser secretari del Fomento del Trabajo Nacional, i Jaume Collell, canonge de Vic i amic de Verdaguer des de la infantesa fins que es va produir la ruptura, en plena persecució de mossèn Cinto. A Collell se li atribueix la frase ‘En Cinto ha tastat carn’, referint-se a la relació que tenia amb la família Duran i que, conjuntament amb la bogeria, va ser un altre dels falsos arguments que varen esgrimir els seus bescantadors. I un parell més de membres del clergat: el jesuïta Antoni Goberna, molt proper al marquès i Joan Güell, un altre cosí del poeta que també se li va posar en contra.

Verdaguer era el Víctor Hugo català. Si Catalunya hagués estat un estat, hauria tingut la categoria de Víctor Hugo: universal.

Àlvar Valls (1947)


Joan Josep Isern remarca que el poble senzill considerava Verdaguer el símbol per excel·lència de l’home feble, generós i solitari que planta cara als poderosos. Àlvar Valls diu també: ‘Verdaguer era un rebel, de forta personalitat.’ I la doctora Lluïsa Plans en el seu completíssim estudi “
Jacint Verdaguer. En defensa pròpia” (Eumo Editorial, 2012) explica que un dia que comentava amb el pare Batllori que no entenia l’entossudiment de Verdaguer a mantenir la seva posició malgrat el desprestigi i el sofriment que li comportava, la resposta de Batllori va ser clara i contundent: ‘És que Verdaguer tenia raó.’

I és que el Verdaguer indignat, lluny de les floretes i l’èpica pirinenca escriu uns textos poètics —barrejats amb prosa—que podrien haver estat escrits perfectament a l’actualitat. Amb duríssims al·legats contra l’aristocràcia, els mals governants, els poderosos i les jerarquies eclesiàstiques; i una aferrissada defensa dels pobres i els desnonats de fa més d’un segle. Les escoles de periodisme solen dir que el naixement del periodisme modern és el J’accuse…! d’Émile Zola a França. Doncs quatre anys abans Verdaguer va escriure En defensa pròpia per denunciar una injustícia. L’ús del periodisme combatiu i de denúncia ja el va fer ell abans per primera vegada.

Santiago Rusiñol (1861-1931) deia que Verdaguer és el poeta en estat pur, el místic per antonomàsia, el torsimany que té la màgia de la paraula i que la trasllada directament al cor del poble. Puresa i fetilleria de l’art i inspiració divina. 

Verdaguer va morir víctima de la tuberculosi el 10 de juny de 1902 a tres quarts i cinc de sis de la tarda a la Vil·la Joana de Vallvidrera a cinquanta-set anys. El fet va produir una autèntica commoció popular. El seu enterrament a Barcelona va ser una impressionant manifestació de dol col·lectiu. 

Àlvar Valls, amb un esforç titànic, ens acosta Verdaguer al lector d’avui d’una manera brillant i erudita, entenedora i fascinant.


Referències bibliogràfiques

  1. VALLS, Àlvar. Entre l’infern i la glòria. Edicions de 1984, Barcelona, 2020.
  2. VERDAGUER, Jacint.  Antologia. A cura de Miquel de Palol. Columna edicions, 2002.
  3. VERDAGUER, Jacint. Antologia poètica. Carles Riba i Mossèn Pere Ribot. Editorial Selecta (cinquena edició) 1982.
  4. IBORRA, Enric. La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions, 2018.
  5. CASASSES, Enric. Dimonis. Apunts de Jacint Verdaguer a la Casa d’oració. Verdaguer Edicions, 2014.
  6. ISERN, Joan Josep. “Verdaguer: poeta estimat, sacerdot perseguit i calumniat”. VilaWeb, 17 de juny de 2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/verdaguer-poeta-estimat-sacerdot-perseguit-i-calumniat/
  7. BARNILS, Andreu, SALAMÉ Albert. “’Àlvar Valls: Verdaguer era un rebel”. vilaweb 7 de març de 2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/alvar-valls-verdaguer-victor-hugo-catala/
  8. IGLÉSIAS, Narcís. GRUP ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES (GELA). “Tota la llengua de tots els Verdaguers”. Vilaweb 28 de maig de 2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/alvar-valls-novela-jacint-verdaguer/
  9. SIMÓ, Isabel-Clara. El mossèn. Edicions 62 (3 edició). Barcelona, 1995.
  10. CARRANZA, Andreu. El poeta del poble. Destino. Barcelona, 2015.
  11. VERDAGUER, Jacint. En defensa pròpia. Edició a cura de Lluïsa Plans i Girbau. Eumo edicions, Vic, 2012.
  12. MUSEU DIOCESÀ DE BARCELONA. Verdaguer. Imatges i obres. Editorial Claret. Barcelona 2002.

 

 

A un detractor
Per crucem ad coronam

Calumnia, detractor,
ta llengua de glavi esmola;
los esbroncs són mon plaer,
los penjaments la meva honra.
Si del glavi no en tens prou,
pren al sastre l’estisora,
tu m’has de fer lo vestit
que tinc de dur a la Glòria.
L’enclusa pren al ferrer,
a l’argenter la gresola;
no em plangues ni el foc ni el mall,
tu m’has de fer la corona;
una perla és cada insult,
un diamant cada afronta.

Jacint Verdaguer (1845-1902) (Flors del calvari)

Un dia somií que era una abella
i, papallonejant per l’hort del Cel,
anava d’una estrella a una altra estrella,
a volves d’or, collint la dolça mel.

Jacint Verdaguer (1845-1902)  

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra, 
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

A mos defensors

La terra és  un gran calvari
on l’home és crucificat;
los dies que a mi em tocava
quins dies foren tan llargs !
Qui em motejava de brètol,
qui de ximple i trastocat;
aquest me dóna l’espatlla,
aquell altre em gira el cap;
los que ahir em feien l’aleta
avui m’aquissen los cans.
Ministres de l’evangeli,
¿doncs on és la caritat?
Les portes on ne demano
d’una a una veig tancar,
sinó la del manicomi,
que s’obre de bat a bat!

Al fer lo tomb a l’abisme
vosaltres m’heu dat la mà,
traient-me de dins lo monstre
que ja em tenia engolat.
L’obra bona que m’heu feta
Nostre Senyor vos la pac,
Ell que és lo pare dels pobres
i sempre té per pagar.

Jacint Verdaguer (1845-1902) (Flors del calvari)

A qui té prou tothom li dona,
A qui no té tothom li roba.

Jacint Verdaguer (1845-1902)