El desembre passat, uns bons amics em van lliurar la felicitació familiar nadalenca. A una de les cares es veia la seva néta d’un any i mig i al revers vaig comptar-hi una dotzena de petites fotografies de la petita. Vaig observar-los que tant de protagonisme de la nena era un risc.
Era probable que es cregués el centre del món, l’astre rei, i tots els demés simples planetes que li deuen la llum. És possible que quan aquesta criatura sigui una adolescent es comporti com els dèspotes que reivindiquen el dret a ser servits i a no col·laborar en res. “Pot ser que vingui un dia -vaig comentar- que sigui una persona insuportable, inaguantable…” “Calla, home, ara mateix ja és insuportable, inaguantable…”, em van respondre.
L’estiu passat estàvem prenent un refresc amb una familiar que conserva l’elegància i bellesa als seus noranta anys i escaig. Ens acompanyava la seva filla, una persona que estimo molt i que fa dos anys que és àvia. En un moment donat va agafar el mòbil i ens va mostrar una fotografia del seu nét jugant amb una pilota, tot seguit una altra imatge del mateix nen amb una flor, després una altra a la platja i una més menjant un plat de sopa…Quan portàvem una quinzena de fotografies del nét, vaig suplicar: “Prou nét, per favor!”
No tinc res contra els néts, només faltaria. Jo mateix en tinc cinc! El meu comentari vol ser una simple alarma per indicar que estem donant tot el protagonisme a unes larves quan el centre de les famílies, tal com vaig dir en aquella petita reunió familiar: “l’ ha de tenir aquesta senyora de més de noranta anys que tant ha fet per a tots nosaltres”.
Quan hi ha avis que només saben parlar dels néts, o pares dels fills, sospito que les seves vides tenen poc interès. És normal que els néts surtin a la conversa dels amics, però no ho és que només es parli d’ells perquè els néts dels amics no són els nostres amics. Però, això sí, tots els néts són els més intel·ligents i trempats. Sempre penso que, amb un planter tan formidable de mainada, no sé per què ens preocupem pel futur: ells ho arreglaran tot (però la crua realitat és que després de creure’s els reis del mambo, a la primera trompada que es fumin a la vida, no tindran delit per aixecar el cap mai més).
Estimar de debò és educar amb esforç i coratge, amb confiança, però fent desconfiar de l’ego que sempre demana pas.
