Aquest any que ara comencem ens pot servir per no oblidar una trista part de la història més recent que, tot i que cada vegada podem sentir més llunyana, convé que no perdem de la memòria els que la coneixem, ni deixin de conèixer-la els que per edat o manca d’interès no la saben prou bé.
Aquest any es compleixen setanta anys de l’acabament d’un llarg malson que va sotragar el món: la Segona Guerra Mundial. Aquesta flagrant confrontació que es va estendre per tota la faç de la terra va suposar uns 50 milions de morts. La Unió Soviètica va ser la més afectada, amb 26 milions de víctimes, de les quals tan sols uns 8,5 milions eren militars. El segon país afectat va ser la Xina, amb uns 20 milions. Alemanya el tercer, amb uns 8 milions; Polònia el quart, amb uns 5 milions, i el Japó el cinquè, amb uns 3 milions. El percentatge de morts correspon en un 62% a víctimes civils i en un 38% a víctimes militars. A Polònia, que va ser el quart país amb més morts, la gran majoria foren víctimes de l’holocaust.
En el transcurs de la confrontació bèl·lica, els nazis varen construir camps de concentració estesos pels seus territoris ocupats: Alemanya, Polònia, Àustria i Txecoslovàquia. Aquests camps primer foren d’internament de presoners de guerra o polítics, després camps que, segons el pla d’extermini del règim nazi, es van convertir en centres d’aniquilació, on varen succeir els episodis més abominables de la història de la humanitat.
El camp més gran que es va construir i que va esdevenir la màquina de matar a més gran escala i més perfeccionada de l’infern nazi va ser el camp d’Auschwitz, un enorme complex format per 3 camps: Auschwitz I, Auschwitz II – Birkenau i Auschwitz III. Aquest complex va ser projectat per ser una combinació d’extermini massiu industrialitzat (explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya) i experimentació mèdica. Segons el Museu Memorial de l’Holocaust dels EUA, a Auschwitz hi van ser assassinats 1 milió de jueus de diverses nacionalitats, uns 74 mil polonesos, 15 mil presoners de guerra soviètics, uns 21 mil gitanos, centenars de testimonis de Jehovà i un nombre indeterminat d’homosexuals i civils deportats d’altres nacionalitats. Segons el llibre de B. Bermejo i S. Checa (2006), s’han comptabilitzat 13 republicans espanyols deportats a aquest camp.
Aquest estiu passat, de la mà de Triangle Blau, una associació empordanesa per a la preservació i la difusió de la memòria històrica, vàrem poder visitar Auschwitz. Tot i que els nazis van intentar destruir tot el que varen poder uns dies abans de l’entrada de les tropes soviètiques al camp, el 27 de gener de 1945, una gran part de les instal·lacions van quedar intactes. (Barracons, sales de dutxes convertides en càmeres de gas, laboratoris, tones d’objectes pertanyents a les víctimes, sabates, maletes, cabells, plats i estris de menjar, roba, etc., resten com a evidència i mostren clarament el que allà hi va passar.)
Jo sóc soci de l’Associació Triangle Blau i, amb altres membres d’aquesta, he fet diversos viatges a diferents països per conèixer llocs on van succeir fets que van suposar la mort de persones properes i familiars de membres d’aquesta associació i retre-les homenatge. He col·laborat amb reportatges sobre aquests viatges i amb motiu del viatge a Auschwich se’m va suggerir de fer un documental que expliqués, d’una manera senzilla i entenedora, la història d’aquest camp de concentració i que els pogués servir per projectar en actes informatius i de divulgació que fa l’associació, especialment als instituts d’ensenyament secundari. Vaig acceptar l’encàrrec i aquest treball ja està fet. Va ser presentat a Figueres el dia de l’assemblea de l’associació i fa uns dies al Cinema Montgrí. Algú pot pensar que remoure aquests fets no resulta oportú en el moment actual. Són fets passats i ja són història. No en traiem res, de remoure’ls. No poden tornar a succeir. Esperem que sigui així, però la crisi, els moviments xenòfobs, la corrupció de la classe política, fins i tot el terrorisme, són caldo de cultiu per al creixement de moviments d’extrema dreta, molts d’ells encara successors de l’autèntic nazisme i d’altres amagats sota propostes populistes salvadores que poden ser atractives per a classes populars afectades per aquestes lacres socials d’avui, però que recorden els primers moviments nazis dels anys trenta que enaltien les masses, quan encara no havien creat guetos ni havien tret els tancs al carrer per envair quasi tot Europa.
Encara hi ha grups que neguen l’holocaust i, per boca de polítics de certs partits, surten acusacions de nazis a moviments pacífics i democràtics contraris als seus interessos, com les mobilitzacions pel dret a decidir del poble de Catalunya. Cal que entenguem bé el que vol dir la paraula nazisme.
El professor Wladislaw Bartoszewski, antic presoner d’Auschwitz, va escriure:
“[…] Encara persisteix una qüestió fonamental: mantenir en la memòria i la consciència de la gent el fet que només d’ells depèn que una tragèdia així es torni a repetir. Només les persones van poder provocar-la i només les persones són capaces d’evitar-la.”
