Des dels atemptats del passat mes de gener a França, algunes de les paraules que tornen a estar més en voga als diferents mitjans de comunicació són: terrorisme, violència, gihadisme o llibertat d’expressió.
Sobre la violència, crec que quasi tota la societat està d’acord que indistintament d’on provingui o contra qui s’exerceixi, sense excepció possible, és del tot intolerable, inadmissible i injustificable; la societat s’ha de protegir dels violents dotant-se d’unes lleis rigoroses tant per dissuadir com per castigar a qui la practica.
La llibertat d’expressió és un valor tan gran, que l’ideal seria que no existís cap tipus de llei per regular-la, ni tampoc cap tipus de censura imposada per llei. En general, però especialment les persones que treballen als diferents mitjans de comunicació, haurien de ser prou sensibles i responsables com per tenir un codi ètic individual no escrit ni imposat que, segons la consciència de cadascú, marqués els límits fins on és lícit arribar en l’exercici de la professió sense que necessàriament s’hagi de provocar, vexar, humiliar, ofendre, difamar o ferir cap persona o col·lectiu.
Esgrimint la bandera de la llibertat d’expressió, algunes persones encara creuen que es pot prescindir de tot codi ètic o moral i que tot està permès i plenament justificat.
Per als atemptats de París, encara de plena d’actualitat, tots podem recordar les terribles conseqüències que va portar el contingut d’unes vinyetes satíriques, que alguns van interpretar com una provocació i una ofensa a la seva religió, al seu déu o als seus símbols, considerats per molta gent com lo més sagrat del món.
Les religions i els creients són uns dels col·lectius més sensibles i sempre han estat font abundosa de fanatismes i fanàtics; el cristianisme va crear al seu temps la Inquisició. Quanta gent no va morir cremada a la foguera víctima del fanatisme dels seus tribunals? Quanta gent no va morir en la guerra santa de les croades? Afortunadament el fanatisme pervers del cristianisme fa molts segles que s’ha superat i si ara n’hi ha, seguint la pròpia doctrina, és totalment i absolutament pacífic.
Avui sentim a parlar de la Gihad, el que alguns consideren la guerra santa d’una altra religió tampoc exempta de fanàtics encarregats d’encendre ara unes noves fogueres, que es materialitzen en forma de sagnants atemptats terroristes; i com a paradoxa, diuen actuar en nom d’un déu o invocant-lo, una religió de pau, que res te a veure amb la violència.
Algunes vegades seria un bon motiu de reflexió el que diu la tercera llei de Newton: ” Tota acció causa sempre una reacció igual i de sentit contrari”. Dissortadament, aquesta llei física pot també ser vàlida en espais tan distants i diferents de la física com poden ser les accions o les circumstàncies de la vida quotidiana de les persones, fent-se especialment preocupant si pel mig hi ha barrejats religió i fanatisme. En aquests casos, la reacció no sol respectar la igualtat de forces, la barbàrie i el terror sempre són infinitament més cruels, sagnants i contundents que la tinta. Aquesta vegada la resposta com a reacció i els danys col·laterals que ha provocat han arribat escrits amb sang.
És sobradament conegut que la falta de mesura, la provocació, el sensacionalisme, la violència i fins i tot la sang, en alguns sectors de la societat es venen bé, però em resisteixo a pensar que alguns dels seus pregoners els mogui tan sols un afany i un ideal tan pobre com el pecuniari.
Sóc conscient que el que he expressat sobre aquest codi ètic no escrit ni imposat, que segons la consciència de cadascú hauria de marcar els límits fins on es pot arribar amb la llibertat d’expressió sense ofendre o perjudicar a ningú, és una utopia… Llàstima, perquè podria ser tan bonic…
