Evitem caure en el parany de pensar-nos que els exèrcits són l’encarnació del mal en una societat angelical. Els exèrcits són la viva expressió de l’estat social general: pura decadència. Posem un exemple: el del BBVA, un banc potent que té participacions accionarials (en alguns casos arriba al 50%) a indústries militars com Ibérica del Espacio, Hisdesat, Indra, Inmize i CESCE. Algunes d’aquestes indústries aeronàutiques i de l’espai amb aplicacions militars exporten part dels seus productes a països com Rússia, on els drets humans no són pas respectats.
He parlat amb força gent indignada per la poca aplicació de la molt proclamada Llei de dependència. Diuen que no hi ha diners. No és cert. Amb el cost de tres míssils Tomahawck es poden edificar dues escoles infantils. Un tanc Abrams equival a cinc centres culturals. No és un caprici massa car comprar avions Eurofighter que valen 25.000.000 €? Un F-22 (sense armament) té un cost de 110.000.000 €. L’avió invisible B-2 és el més car: 1.900.000.000 €. Una fragata F-100: 600.000.000 €. Un portaavions amb propulsió nuclear: 3.200.000.000 € (només amb el cost d’un d’aquests portaavions es podrien construir 667 escoles!). Qualsevol d’aquests estris té un elevat manteniment i necessita de personal altament especialitzat… Si no parem els peus als capricis militars, ens trobarem que no hi haurà diners per a gaire res: els hospitals es privatitzaran, les escoles deixaran de ser públiques i ja en parlarem, de com aniran les pensions, d’aquí uns anys.
Per poder gaudir dels nostres avantatges socials necessitem fer negocis bruts, sense miraments. Un 43% de les exportacions d’armes espanyoles van a països empobrits i alguns d’aquests països estan en conflicte armat. Israel és un bon client espanyol i ja sabem com gasta aquest armament (bombardeig sobre els assentaments civils palestins, sobre el Líban l’any 2006 i sobre una central nuclear a Síria el 2007). Espanya ven armes a països considerats com dels més pobres del món: Burkina Faso, Angola, Kenya i Mauritània. Espanya ven armes a països en situació delicada com Filipines, Indonèsia o Sri Lanka. Espanya ven armes a països on els drets humans són trepitjats com Indonèsia, Kenya, Singapur o Tailàndia. Espanya ven armes a països enfrontats com l’Índia i el Pakistan.
El Ministeri de Defensa espanyol acaba de presentar un pla amb 185 objectius per “esmenar les carències dels exèrcits”. Alguns dels gran programes militars en curs hipotequen l’erari públic fins a l’any 2025. Els militars volen avions no tripulats, satèl·lits potents, etc. No ens deixem entabanar quan ens volen vendre que els exèrcits són útils per a les missions de pau. Mentida pura i dura. La idea de les tasques humanitàries és un pretext per legitimar el que és vergonyós. Només cal veure el resultat de la desastrosa intervenció a Iraq. Des de l’inici de la invasió, l’any 2003, sumen ja més de 600.000 els iraquians morts a causa d’una guerra provocada per la cobdícia del petroli. Res més. Com justifiquem aquestes morts, els ferits i danys col·laterals? És que ja no tenim consciència?
Que es morin 60.000 persones cada dia a causa de la fam i que també diàriament el món es gasti 3.000 milions de dòlars en armes inútils (en el millor dels casos) sense que hi hagi gaires protestes, és un senyal evident que hem perdut el que ens distingia dels animals irracionals.
