En els darrers anys, som molts els que hem seguit amb atenció els projectes d’artificialització que estan vivint alguns dels canals de regadiu més importants del Baix Ter: el rec de Sentmenat i el rec del Molí de Pals. Amb les obres de canalització ben visibles, és hora de repassar en una sèrie de tres articles a l’Emporion quines són les característiques i funcions d’aquests cursos, el procés d’execució de les obres i els escenaris de futur que es presenten per als nous recs.

Els recs del Baix Ter: els valors

Al llarg dels darrers segles, i fins aquest moment, els recs de Sentmenat i del Molí de Pals han contribuït a la construcció del paisatge de regadiu característic del Baix Ter. En aquest, els dos cursos prenen les aigües del riu Ter (a Colomers i a Canet de la Tallada) i la distribueixen entre una munió de recs menors, sèquies, canals i conduccions fins als camps. Aquesta densa xarxa de conduccions, fortament ramificada, compleix sovint una doble funció per a l’activitat agrícola.

D’una banda, l’entramat de canalitzacions distribueix les aigües dels recs fins als camps de conreu. El rec de Sentmenat, al marge esquerre del Ter, irriga unes 3500 hectàrees de conreus. Bona part d’aquesta superfície, unes 1400 ha, correspon a plantacions d’arbres fruiters, sobretot pomeres, però també presseguers i perers. Una superfície similar conté herbacis, generalment blat de moro, farratges i gira-sol, que varien la seva proporció any rere any en funció dels preus de mercat previstos per les collites i la disponibilitat hídrica que s’anticipa per cada campanya de reg. La superfície restant és destinada a hortes. Al marge dret, el rec del Molí de Pals aporta les seves aigües a unes 3000 ha. Un terç d’aquesta superfície es dedica a la producció de fruita, mentre que la resta se la reparteixen amb proporcions similars el blat de moro, l’arròs, cultivat al tram baix, i un grup heterogeni format per farratges, horta i vivers. Aquesta gran varietat de conreus acaba component un paisatge agrícola heterogeni, ric en textures, cromatismes i en constant canvi al llarg de les estacions de l’any.

A més d’abastir d’aigua superficial molts camps, els recs interactuen amb les masses d’aigua subterrània associades al riu Ter i de les quals veuen moltes altres parcel·les agrícoles. Els recs poden exercir una acció de recàrrega dels aqüífers quan el nivell d’aquests descendeix, bé sigui com a conseqüència de períodes perllongats de sequera hidrològica, bé sigui com a resultat d’extraccions d’aigua per al reg o l’abastiment urbà.

D’altra banda, la gran capil·laritat de la xarxa i el seu escàs gradient de pendent també permet que aquesta actuï com a receptora dels excessos d’aigua dels camps, ja siguin provocats per primaveres i tardors plujoses, episodis puntuals d’intensa tempesta o fins i tot el descuit d’algun regant o la fallada d’algun sistema de retenció, que de vegades acaben inundant de manera no desitjada alguna parcel·la en plena època estival. Aquesta funció de desguàs dels excedents hídrics superficials es veu complementada amb l’acció de descàrrega de les aigües de l’aqüífer superficial de la plana. Quan el nivell freàtic s’eleva pot amenaçar d’inundar durant llargs períodes de temps les cotes més baixes i aquells conreus implantats en cubetes d’antics estanys dessecats per a l’agricultura: estany de Verges, estany de Bellcaire, estany d’Ullastret, estanys de Pals, estanys de Boada, etc. La xarxa de recs assegura el drenatge d’aquestes aigües cap als cursos superficials troncals evitant efectes negatius com l’ofegament de les plantes o la putrefacció de les seves arrels.

La doble acció dels recs i les seves ramificacions per a l’agricultura assegura que disposin d’aigua de manera gairebé permanent, sigui en circulació o retinguda. Aquesta circumstància assegura la disponibilitat hídrica per a la vegetació que pot colonitzar els marges i vores dels recs. Antigament, això afavoria la presència gairebé espontània tant d’abundants arbres de ribera (oms, salzes, freixes, acàcies, pollancres, etc.) com també de fruiters (figueres, magraners, noguers, etc.). Actualment, però, la intensificació de l’activitat agrícola ha comportat la desaparició de bona part d’aquesta vegetació, sobretot al llarg dels cursos de menor entitat, mentre que els canals principals dels recs de Sentmenat i del Molí de Pals encara conserven trams de frondosa vegetació espontània, que creen oasis d’ambients frescos i ombrívols a l’estiu.

La combinació d’aigua en abundància i una vegetació més o menys desenvolupada al llarg dels recs i derivacions, inserits tots en un mosaic de productius conreus, configura un patró paisatgístic de gran interès, no només estètic, sinó també per a múltiples espècies i hàbitats. En concret, es poden trobar fins a cinc hàbitats d’interès comunitari als recs, tots vinculats als ambients humits. D’entre les espècies, destaca per sobre de tota la resta la presència de diverses espècies de nàiades o musclos de riu, en diversos recs, sèquies i canalitzacions del Baix Ter, algunes d’aquestes autòctones i protegides, com és el cas de Unio elongatulus o Potomida littoralis, i d’altres d’introduïdes com Anodonta woodiana. Totes aquestes espècies de mol·lusc necessiten d’una presència permanent d’aigua i el seu cicle reproductiu requereix d’espècies de peixos a les quals parasitar amb les seves larves. Les espècies autòctones parasiten espècies de peix també autòctones, com la bavosa de riu o l’espinós, que al seu torn s’estan veient amenaçades per espècies introduïdes com la carpa o la perca. Una altra espècie aquàtica pròpia dels recs objecte d’estudi i per la qual es duen a terme esforços de conservació és l’anguila, delmada a la conca del Ter a causa del reduït cabal que sol arribar a la desembocadura del riu i que dificulta que les angules enfilin aigües amunt i es reparteixin per la xarxa dels recs. Una altra espècie que també aprofita la xarxa de canals per colonitzar el territori després de la seva reintroducció al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà és la llúdriga. Aquesta espècie és ara habitual dels trams de rec més cabalosos i la seva presència ha justificat el reconeixement del rec de Sentmenat com a corredor biològic al Pla director territorial de l’Empordà i la seva inclusió al Pla de conservació de la llúdriga. El rec del Molí gaudeix d’un valor similar, quedant referenciat a l’Inventari de zones humides de Catalunya i exercint de connector entre l’Espai d’Interès Natural (EIN) de l’illa de Canet on neix el rec i l’EIN Basses d’en Coll, on desemboca al mar. Els valors naturals dels trams finals d’ambdós recs han justificat la seva inclusió al Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter.

En paral·lel a aquest patrimoni natural i paisatgístic, cal remarcar també el patrimoni cultural i històric vinculat als recs. Aquest patrimoni, la major part actualment en desús i sovint en un estat precari, constitueix un excel·lent testimoni de la història del Baix Ter en general i dels recs en particular.  El patrimoni cultural més singular existent en els recs són els molins, algun safareig o rentador i també les rescloses, ubicades pròpiament al riu Ter, des d’on es desvia l’aigua del riu cap als canals. En el rec de Sentmenat s’hi troben el Molí de Jafre, el Molí de Verges, el Molí de Bellcaire i el Molí de l’Escala, i en el rec del Molí de Pals, el Molí de Gualta i el Molí de Pals. Alguns d’aquests molins estan inclosos a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Els molins existents en els recs de Sentmenat i del Molí de Pals daten de l’època medieval. Inicialment eren molins fariners excepte el de Pals, que era molí arrosser. A més dels molins, és convenient destacar que des d’alguns ajuntaments del Baix Ter s’ha promogut la declaració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) d’alguns trams del rec de Sentmenat, concretament a Verges i a Jafre, i del rec del Molí de Pals, en el terme municipal de Gualta.

En definitiva, els recs de Sentmenat i del Molí de Pals que han arribat fins al segle XXI reuneixen un conjunt de característiques i elements que els converteixen en valuosos dipositaris de patrimoni cultural i històric, alhora que aglutinen tota una sèrie d’usos i funcions, esbossats als paràgrafs anteriors: productius, de gestió hídrica, paisatgístics, biològics, ecològics i territorials. Aquesta riquesa i multifuncionalitat intrínseca, però, s’està veient profundament transformada a causa de dos projectes d’entubat, un per a cada rec objecte d’estudi, amb dimensions i costos molt similars. Els analitzarem a la propera edició d’Emporion.