Segurament quan vostè, lector, llegeixi aquest article, ja s’hauran produït més esdeveniments que fan que cada dia la situació política internacional sembli més complexa i difícil de resoldre.
Per si el conflicte a l’Orient Mitjà no fos prou greu, amb un Estat Islàmic disposat a portar la seva lluita en forma de terrorisme indiscriminat al cor d’Europa, una guerra a Síria de tots contra tots, un conflicte entre palestins i israelians sense fi i un continent africà on diversos grups islamistes radicals sembren el terror constantment, només faltava que Turquia abatés un caça rus. És un embolica que fa fort constant i que apunta a un conflicte llarg amb moltes derivades que acabarà implicant les grans potències mundials.
El 24 de novembre, caces F-16 turcs van disparar contra un caça rus Sukhoi-24 que volava prop de la frontera turco-siriana amb la missió teòrica d’atacar posicions de l’Estat Islàmic. Els dos pilots russos van saltar en paracaigudes i un va ser cosit a trets, mentre descendia, per guerrillers dels grups rebels que lluiten contra el règim del president sirià Baixar al-Assad. Aquests “rebels” són una barreja de més de setanta formacions, que van des de militars sirians que han canviat de bàndol a mujajidins d’al-Nusra (la branca d’al-Qaida) que actua a Síria. Tots aquests alhora, combaten contra les tropes lleials a Al-Assad i contra l’Estat Islàmic.
Els russos acusen els turcs d’abatre’ls un avió de combat que feia missions contra posicions d’Estat Islàmic i el govern turc diu que el caça rus havia violat l’espai aeri de Turquia. El que podria ser un incident greu es complica molt més perquè hi ha uns interrogants sobre les actuacions de russos i turcs en l’escenari bèl·lic.
Turquia forma part de l’OTAN i per tant, a la pràctica, un país de l’Aliança Atlàntica ha abatut un caça rus. El president rus, Vladimir Putin, de moment ho focalitza en els turcs, ja ha recomanat que els russos no viatgin a Turquia i ha amenaçat amb accions més contundents si es repeteix un incident similar. Atenció perquè si el tema acaba amb els russos atacant els turcs, el govern de Turquia podria invocar una agressió perquè tots els membres de l’OTAN l’ajudessin a defensar-se. I aquest “tots” no només inclou els Estats Units o la Gran Bretanya, sinó també l’Estat espanyol.
Una altra qüestió interessant és que Rússia, quan va decidir intervenir directament en el conflicte de Síria, no va començar bombardejant posicions d’Estat Islàmic, que és el què li demanaven els Estats Units i els seus aliats. Per contra, primer va començar bombardejant posicions dels grups rebels que estaven fent retrocedir les tropes fidels a Al-Assad. De fet, el Su-24 va caure sobre posicions dels guerrillers i no d’Estat Islàmic, encara que les línies de front en aquesta zona es barregen força.
I Turquia tampoc juga un paper massa net. El president turc, Recep Tajjip Erdogan, un islamista moderat, acusat sovint d’islamitzar un país tradicionalment laic, no ajuda els kurds que combaten –amb força èxit però amb moltes baixes- l’Estat Islàmic a la zona fronterera amb Turquia. La por dels turcs és que, al final, els 50 milions de kurds, dels quals la meitat viuen en territori turc però que estan repartits en mitja dotzena de països de la regió, acabin tenint un estat propi que tornaria a donar un tomb geopolític a la zona.
Justament ara que França s’ha afegit als atacs militars contra l’Estat Islàmic, l’acció turca contra Rússia no ajuda gens. El president francès, François Hollande, va respondre així als terribles atemptats de París, del 13 de novembre, en què van morir 129 persones. L’endemà mateix, l’aviació francesa bombardejava un centre d’entrenament, un arsenal, un centre de comandament i uns quants objectius més de la ciutat que els membres d’Estat Islàmic han proclamat la seva capital, Raqqa. La pregunta seria: què havien bombardejat els EUA i els russos fins ara si estava tan clar que els objectius atacats pels francesos eren tan vitals?
Ara França es sorprèn de tenir nius de gihaddistes a les “banlieues” de les grans ciutats franceses, on durant dècades s’han arraconat els immigrants arribats del nord d’Àfrica i sobretot de l’antiga colònia d’Algèria. I Bèlgica també es sorprèn de tenir els seus vivers de gihaddistes als afores de Brussel·les, a poca distància dels grans edificis del poder de la Unió Europea.
Però el més preocupant de tot és que sembla que la lluita contra aquest fenomen terrorista s’intenta solucionar de dues maneres tradicionals. Una és retallant les llibertats en pro de la seguretat… i ja veurem on s’atura el tema. I l’altra, combatent en una nova forma de guerra amb exèrcits pensats per enfrontar-se a d’altres exèrcits. Només bombardejant des de l’aire la guerra pot durar anys i panys i no és segur que s’acabi guanyant mai. Però quin país s’atreveix ara a enviar infanteria després de les males experiències a l’Afganistan o a l’Iraq. Bé, només un ho farà, Rússia, però per defensar la seva base portuària a Síria, que li permet desplegar part de la seva flota pel Mediterrani. És tan estratègica pel govern de Moscou que, en un moment donat, pot sacrificar Al-Assad per garantir-ne el seu ús.
