Paradigma d’una relació molt especial entre Jacint Verdaguer i Amadeu Vives
Pere Pubill i Calaf, Peret (1935-2014), artista únic i incommensurable, va cantar L’emigrant al Concert per la Llibertat del 2013 al Camp Nou, davant de més de 90.000 persones que omplien l’estadi. La primera estrofa del poema la interpretà sense cap acompanyament i va seguir cantant sol només amb la seva guitarra, aconseguint un dels moments màgics de l’inoblidable recital.
En una consulta popular recent, coordinada per la revista musical Enderrock amb l’objectiu de saber quines són les cançons que ens representen millor com a país i ens projecten al món, L’emigrant n’era una, juntament amb El cant dels ocells (popular, segle XVII); L’estaca (Lluís Llach, 1968); el Cant del Barça (Espinàs, Picas, Valls, 1974); Paraules d’amor (Serrat, 1966); Boig per tu (Sala, Sabater, Capdevila, 1990); Bon dia (Gavaldà, 1997); Qualsevol nit pot sortir el sol (Sisa, 1975); La santa espina (Enric Morera, Àngel Guimerà, 1907), i la Cançó del lladre (tradicional, segle XVIII).
Jacint Verdaguer (1845-1902) va escriure L’emigrant a principis de la dècada dels noranta del segle XIX. Es tracta d’ un poema dedicat al record d’aquelles persones que deixaven Catalunya per anar a provar sort a l’altra banda de l’oceà. Segons Ricard Torrents, l’expert més prestigiós en Verdaguer, és la més lírica de les poesies del poeta de Folgueroles, la que arriba a més gent i més endins de tothom.
Verdaguer, l’any 1874, en haver d’embarcar-se precipitadament al port de Cadis per fer el primer viatge a Amèrica, estava convençut que no en tornaria. No es pogué acomiadar de ningú. Segons Torrents, el poema manté tota l’emoció i el dramatisme del desterrat. Primer s’acomiada del Pirineu i dels paisatges d’infantesa i joventut. Després dels dos símbols del país, Montserrat i Barcelona. Per últim del pare, de la mare ja morta i dels germans, i acaba amb un crit als mariners: que està malalt i que el tornin a terra. El poema és un símbol dels qui han de deixar Catalunya, i ho és també de tots els enyoraments de totes les pàtries. Verdaguer moriria en la més absoluta pobresa l’any 1902 abans que Amadeu Vives (1871-1932), el mestre que va posar música al poema, aconseguís reconeixement i èxit.
Amadeu Vives, home d’una gran cultura, va musicar el poema de Verdaguer l’any 1894 en un dels moments més desagradables de la vida del poeta, i pocs mesos després de la mort de la seva mare i quan feia ja dos anys de la mort del seu pare. Hi va abocar, segons ell mateix reconeixia, molt de sentiment.
Nascut a Collbató, d’una família de pagesos pobres, Vives formà part, de jovenet, de l’escolania de Montserrat. Fins a l’any 1904 en què estrenà Bohemios a Madrid, fou un artista d’una pobresa monòtona, en paraules textuals de Josep Pla. Hi ha constància que més d’un cop es dirigí a mossèn Cinto, llavors almoiner de la família Comillas, demanant caritat. Des de feia temps, existia una relació d’amistat entre Verdaguer i Vives, que és ben coneguda. En els inicis de la carrera musical, Amadeu Vives, que passava veritables problemes econòmics, acudí a Mn. Cinto per demanar-li ajuda, fins i tot per poder menjar, i aquest mai dubtà a donar-la-hi.
Josep Pla explica també en els seu Homenots que Vives arriba un dia al pis de mossèn Cinto disposat a fer-li conèixer la música que havia posat al seu poema L’emigrant. Malgrat la situació econòmica precària de Verdaguer, aquest coneixia també la misèria del músic i considerà que no podia anar-se’n de casa seva sense fer-li un present. Li regalà una edició de luxe del Quixot, que trobà entre els seus llibres. Escriu Pla que, mitja hora més tard, l’aparatós volum era venut per un preu urgent al primer llibreter de vell que trobà. L’agraïment de Vives, però, fou excepcional.
L’estrena de la peça va tenir lloc el 8 d’abril de 1894 a la seu de l’Orfeó Català i la cançó va ser un gran èxit ja des del moment de la seva estrena. Tot seguit, Vives va expressar a Verdaguer la seva alegria i el va felicitar per la lletra. Mossèn Cinto, però, amb la seva habitual humilitat, li digué: “Això meu, la lletra, no té cap importància. La lletra és el penja-robes de la música, i no pas altra cosa.”
Posteriorment a l’estrena de Bohemios, la vida de Vives canvià i s’enriquí, i es va convertir en el músic peninsular de moda, en un “diabòlic de l’èxit”. En el funeral de Vives, i per voluntat pròpia, va voler que L’emigrant hi tingués protagonisme, tal com va ocórrer.
L’emigrant ens queda com a fruit del binomi Verdaguer-Vives i com a paradigma d’una relació artística irrepetible que aconseguí una obra d’art immortal.
Referències bibliogràfiques
1. Vilaweb: <http://www.vilaweb.cat/noticia/4130975/20130702/concert-llibertat-peret-lemigrant-catalunya-poder.html>
2. Pla, J.; Vives, A. (1871-1932), Dotze homenots, tria i pròleg de Toni Sala, La Butxaca, Edicions 62 (ed.), Barcelona 2013, p. 122-161.
3. “100 cançons per explicar Catalunya al món”, Enderrock, número especial 231, desembre de 2014, pàgina 31.
4. Verdaguer, J., “Pàtries”, Poemes de Jacint Verdaguer, tria i comentaris dels poemes i postfaci de Ricard Torrents, Verdaguer edicions, Folgueroles 2014, p. 113-116.
5. Tintó, M., Una carta de Verdaguer a Amadeu Vives, inèdita: <http://www.raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/article/viewFile/67882/86148>
L’emigrant
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
II
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes, ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh!, si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!
