Ja vaig deixar clar en l’article del mes passat que sóc independentista, o sobiranista, o vull un Estat català, o vull arribar a Ítaca, com ho preferiu.
Com haureu endevinat pels meus cognoms la meva família és catalana de “tota la vida”, originària de l’Alt Empordà, i el català és la meva llengua materna, la que parlo a casa i amb el meu entorn immediat. Sóc dels que sempre ha intentat aprendre més de la seva llengua, he estat voluntari lingüístic i procuro no canviar de llengua quan el meu interlocutor em parla en castellà.
Però també considero que el castellà és la meva llengua, i per sort, vaig ser educat en català i castellà. Aquest fet em va permetre desenvolupar facilitats per l’aprenentatge d’idiomes i dominar una llengua que em permet la comunicació amb més de 400 milions de persones arreu del món, sobretot amb continents i països estratègics com l’Amèrica Llatina o els Estats Units, on una part important de la seva població és d’origen “hispà”.
Catalunya ha estat terra d’acollida i de pas des de fa molts segles. I la identitat catalana s’ha anat construint amb la confluència de multitud de persones d’arreu del món, amb llengües, cultures i costums molt diferents. Aquest fet ens ha enriquit i la nació catalana actual és un compendi d’aquesta mescla, fet que em fa sentir orgullós.
És per això que considero que la construcció de l’Estat català s’ha de fer sense curtesa de mires, ni vol gallinaci, ni a partir d’una suposada puresa de sang que no existia ni en temps de Jaume I “El Conqueridor”. Els catalans “de tota la vida” que tenim el català com a llengua materna, hem de fer nostra la llengua castellana, de la mateixa manera que molts castellanoparlants han fet seu el català. Conec molts independentistes que tenen com a llengua materna el castellà, que la parlen a casa amb la seva família i els seus fills i ho viuen amb total normalitat, i defensen la oficialitat del català i la immersió lingüística. Aquesta és la força que tenim com a país i és per això que hem d’afrontar amb optimisme el moment històric que vivim. Recordeu la polèmica generada pel programa “El convidat” de TV3 dedicat a Gerard Quintana. Quintana parlava en castellà amb els seus fills i la seva dona quan en multituds d’entrevistes s’ha definit partidari de l’Estat català. Immediatament va ser acusat de traïdor per part de determinats sectors independentistes del país. Traïdor per què parla castellà? Aquesta reciprocitat també la defenso en el cas dels nous catalans fruit de les últimes onades migratòries amb llengües i costums molt diferents a les nostres però que estan fent un esforç considerable d’integració al país. No ens serveix de res anar a demanar suport i participació a determinats col.lectius durant les consultes populars independentistes, si després els neguem el dret a disposar de locals dignes per a celebrar el seu culte.
Això no vol dir que no hàgim de ser ferms davant l’agressió contra la nostra llengua i cultura per part de tribunals espanyols, partits polítics recentralitzadors o entitats com “Convivencia cívica catalana” un exemple de triple oxímoron. Cal continuar amb el procés de protecció i normalització del català en tots els àmbits, i davant de qualsevol agressió cal una resposta contundent, unànime i unitària, sense cap mena de dubte.
L’Estat català l’hem de construir tots els que vivim a Catalunya, tinguem la llengua que tinguem, sigui quin sigui el nostre origen i cultura. Pretendre una Catalunya catalana pura només per aquells que tinguin al seu darrera generacions i generacions d’avantpassats catalans només ens portarà al fracàs i a la residualització a més de negar la història de terra d’acollida i mestissatge que hem estat. Només si sumem ho aconseguirem.
