Els humans, molt especialment els celtibèrics, creients, agnòstics o ateus, acostumen a invocar Déu quan es troben davant escenaris transcendentals.
És una manera de fixar conviccions profundes, lamentar-se per desesperances sense remei, posar sobre la taula intransigències innegociables, defensar veritats que algú posa en qüestió, cridar quan t’agafes un dit amb el pany d’una porta o deixar anar pressió de la ràbia quan ja no pots més amb alguna cosa.
Que vingui Déu i ho vegi!, Això no hi ha Déu que ho arregli!, Per aquí no passa ni Déu!, T’ho juro per Déu!, Déu com t’estimo! o Em cago en Déu!, formen part d’un argot que, sense ànim ofensiu, està en el vocabulari de tots com gran paraula multiús, que té derivades de menor rang, com una que em va explicar el meu pare sobre un tudelano de l’horta de la Mejana que va respondre a la caiguda d’una gran pedregada sobre la seva collita amb un sonor “Me cago en los zapaticos del Niño Jesús”.
La força de l’ús i el pas del temps han fet que siguin pocs els que s’escandalitzin, encara que estiguin en desacord amb recórrer a Déu amb fins tan diversos. La veritat és que no sé si en el món de l’Islam i Buda aquestes llicències passarien desapercebudes, com de ben segur fa uns segles el Sant Ofici alguna cosa hauria hagut de dir sobre l’assumpte.
He deixat, per dedicar ara unes línies, a “Això no s’ho creu ni Déu” que utilitzem per dir-li a qui parla amb nosaltres que el que diu és impossible, que no és veritat o simplement que no passarà.
Viatjant en la meva memòria he aterrat a la dimensió dels canvis que s’han produït en el món que vivim i, molt més ràpidament, i ara vertiginosament, en el nostre entorn més proper.
De xaval i adolescent pensava que les coses eren com eren i que no anaven a canviar, era impossible. Poc temps després, una mica més madur, veia que les coses anaven canviant i que no ens havia passat res, però no em cabia al cap que determinats assumptes poguessin deixar de ser intocables.
Eren les veritats sobreenteses, que no obstant això tenien amagats, rere ses esquenes, aquells altres dogmes que tampoc no es podien tocar quan estaven en primera línia i que venien a defensar models o “veritats” ben diferents, si no contràries. I ara, tot això ho veiem des del desbordament dels esdeveniments que, com ha passat des que va néixer la història escrita, vivim a Espanya.
Crec -no s’enganyi el lector- que els de la meva generació, la del 52 i rodalies, tenim la gran fortuna d’haver assistit a moments que són tractats en els llibres en capítol a part. Veníem dels records de sobretaula de la Guerra Civil -grans obres “Les tres bodas de Manolita” d’Almudena Grandes i “Casi unas memorias” de Dionisio Ridruejo -ens sobresaltàvem quan Carrero Blanco va volar sobre la teulada dels Jesuïtes de Claudio Coello a Madrid, i vivíem accelerats, sense alè, la transició que ens van donar generosament Suárez, González, Roca, Herrero i Rodríguez de Miñón, Pérez Llorca, Fraga…. Pensàvem que tot se n’anava en orris quan un tinent coronel va disparar la seva pistola contra l’enguixat del Congrés dels Diputats.
Potser per això, resulta difícil ara discutir que els canvis són de gran envergadura. Les eleccions al Parlament europeu han provocat la caiguda de les caretes de les coses que semblaven inamovibles; molt especialment aquí a Espanya; i que han trencat els esquemes de “grandeur” a França i de la tradició política del Regne Unit. A l’antiga URSS, als països de la Primavera Àrab, en les antigues colònies europees a Àfrica, en la rica però inquieta Brasil… pocs se salven.
Tot està canviant, tant, que els immobilismes, aquells que no mouen fitxa, poden perdre la partida o el que és pitjor, complicar-la.
