Un desert de 3.000 quilòmetres de diàmetre, i dins d’ell, aïllada a més de 600 quilòmetres de cap centre que es pugui considerar urbà, hi ha la singular població de Coober Pedy i els seus 3.500 habitants. Vaig tenir ocasió de visitar aquesta vila australiana un dia d’hivern, en el qual el mercuri només s’enfilà fins als 28 ºC, molt lluny dels més de 40 ºC que s’hi viuen habitualment durant els mesos d’estiu: gener i febrer. Sota aquestes condicions, combinades amb una precipitació anual de 130 litres per metre quadrat, no és sorprenent que els entorns de Coober Pedy siguin un desert, amb quatre matolls mal repartits. Bé, en realitat hi ha molt més que matolls, també hi ha aproximadament un quart de milió de forats cap al subsòl i els complementaris petits amuntegaments de dejeccions mineres. Són el resultat de la recerca d’òpal, una pedra preciosa que va ser descoberta a la zona ara fa quasi cent anys, i que explica la presència d’aquest enclavament al mig del no-res. Els camps de Coober Pedy han proveït un 80% de la producció d’òpal del món i han atret milers de provadors de fortuna independents, que amb més o menys sort i sempre amb mètodes gairebé artesanals han anat explotant les concessions de 15 metres quadrats per barba per fer exploracions mineres.
L’exigència de l’entorn va propiciar una curiosa adaptació: en lloc d’aixecar cases, els emprenedors de Coober Pedy van excavar els turons de la zona, aprofitant les temperatures més fresques i gairebé constants al llarg de l’any que es viuen a l’interior de la roca per establir-hi la residència. De fet, el nom Coober Pedy deriva dels mots que la llengua aborigen local usa per indicar “forat de l’home blanc”. Compensant l’absència de llum natural, aquests dugouts (segons l’argot local) gaudeixen d’un absolut silenci i, fins i tot, d’un encant que les construccions en superfície no tenen. Allà fora el material més utilitzat per construir és la llauna i els colors dominants són el marró i l’ocre, del rovell i de la sorra. Fins i tot el camp de golf local és tenyit amb aquestes pigmentacions, gentilesa de la completa absència de gespa. Els jugadors, majoritàriament d’hàbits nocturns, porten amunt i avall una estoreta de gespa artificial per poder donar els seus cops. Comunicacions, energia i aigua representen reptes molt menys trivials per als veïns, si bé l’asfaltatge de la carretera principal (tot just l’any 1987!) i més recentment la instal·lació de molins de vent, plaques solars i una planta dessalinitzadora han facilitat molt la vida a la zona, fent-la menys dependent de l’arribada de combois de camions cisterna amb combustible i aigua.
Tot això m’ho explicava en Wayne, un militar retirat encara jove que, d’entre totes les destinacions on l’havien destacat durant els seus anys de servei, va escollir Coober Pedy per establir-s’hi definitivament. En Wayne parla amb passió de l’indret, en un esforç titànic per fer-lo veure tan atractiu a l’ull del visitant com ho és al seu. Cal admetre que la zona és certament especial, el cromatisme és subtil i francament divers considerant el constrenyiment de matisos en els quals es mou la paleta: blaus el cel i ocres tota la resta. Potser aquesta és la raó per la qual s’hi van enregistrar algunes de les seqüències de la trilogia de pel·lícules de Mad Max, ambientades en un futur on el medi ambient i la civilització han col·lapsat i els supervivents duen una salvatge vida en ambients inhòspits. Ara bé, personalment, aplicaria a tot aquest icònic paisatge l’adjectiu bonic, com fa el meu guia? No, no ho faria, però comprenc en Wayne.
Tot sovint ens empenyem a protegir únicament allò que resulta vistós o valuós col·lectivament, sigui per la seva excepcionalitat, singularitat, atractiu, raresa, representativitat o simbolisme, ja es tracti d’espècies amb les quals cohabitem el planeta, obres artístiques de totes les disciplines o paisatges. Però cal no oblidar que fins i tot l’animaló més comú contribueix al funcionament dels ecosistemes, una discreta escultura que passa desapercebuda en qualsevol espai públic pot commemorar episodis importants de la memòria d’algunes persones i que, fins i tot, als paisatges més grisos i degradats s’hi han pogut viure històries personals que els vinculen per sempre més a la vida dels seus protagonistes. Des de la seva subjectivitat, en Wayne té tot el dret de defensar el paisatge que va fer casa seva i que considera excels, de la mateixa manera que és convenient que no ens conformem a protegir el territori a través d’una xarxa d’espais naturals fragmentada, que només en cobreix una part i sovint amb baixa efectivitat. En termes de paisatge, la Convenció Europea del Paisatge, acordada l’any 2000 i ratificada per Catalunya, ja incorpora una visió integral per a la protecció i gestió del paisatge, amb la missió de preservar qualitats i corregir mancances de tots els paisatges que ens envolten, independentment del seu caràcter i condició. La mirada no compartida amb en Wayne em va fer reflexionar que aquest és l’enfocament correcte. Aquell paratge auster d’Austràlia mereix tanta atenció com l’emblemàtic Uluru o l’Òpera de Sydney, i el mateix tipus de paral·lelisme és vàlid a casa nostra i a d’altres aspectes de la planificació territorial.
