El passat mes d’octubre, l’ambientalisme i les organitzacions de consumidors celebraven una victòria llargament perseguida: l’eliminació del conegut com a “impost al sol” a través d’un decret-llei del govern espanyol. Amb aquest pas, el govern reduïa les traves burocràtiques i impositives a la generació i autoconsum d’energia elèctrica produïda per plaques solars en petites i mitjanes instal·lacions. En els mesos posteriors, aquell gest va desencadenar el furor en el sector de les instal·lacions fotovoltaiques domèstiques, amb un augment exponencial de la demanda a llars i petites empreses, i la proliferació de nous negocis i llocs de treball dedicats a les plaques solars.
Superficialment, aquest canvis poden semblar positius per a les persones consumidores i per al medi ambient. La possibilitat de deixar de dependre de les grans elèctriques per al subministrament és una prospectiva atractiva per a moltes persones, que a més esperen poder reduir els seus costos de consum elèctric (l’energia del sol és gratis, oi?). Al seu torn, el medi ambient es beneficiaria de l’expansió en l’ús d’una font d’energia renovable i neta com és l’energia solar. Personalment no tinc clar que el canvi sigui tan beneficiós.
En primer lloc convé tenir present que les instal·lacions solars domèstiques no són ambientalment innòcues. Per diferents motius:
- Ús de recursos naturals. Els kits domèstics fan necessària la fabricació i instal·lació de panells, reguladors, inversors, carregadors, bateries, cables i altres components que utilitzen i consumeixen metalls (alguns d’ells relativament escassos i explotats en condicions precàries en continents com l’africà: cobalt, liti, manganès, etc.) i altres recursos naturals. Algunes de les substàncies emprades en la producció de panells són tòxiques. La fabricació en massa dels components, la seva distribució i el seu reciclatge o deposició un cop finalitzada la seva vida útil, generaria un impacte ambiental molt significatiu.
- Ineficiència. Les instal·lacions solars domèstiques generen energia durant les hores en les quals la major part de la població no es troba a les seves llars, sinó als llocs de treball, formació, lleure i interacció social. Per evitar el malbaratament energètic hi ha dues opcions: instal·lació de més capacitat d’emmagatzematge a través de bateries per poder disposar de l’energia recollida a qualsevol hora del dia, o bé buidatge de l’energia a la xarxa. La primera opció suposa, no cal dir-ho, encara més consum de recursos naturals i generació de residus, mentre que la segona pràctica, tot i no tenir efectes ambientals negatius, tampoc en té de positius, perquè coincidirà amb els moments en els quals les xarxes ja estaran àmpliament abastides amb energies renovables de grans instal·lacions (unes grans instal·lacions que, per cert, cada cop contribueixen amb una major proporció d’energies renovables a cobrir la demanda total, 40% el 2018).
- Dependència. Períodes nocturns, d’inclemències meteorològiques, hivernals o, simplement, d’avaria domèstica, obligaran a la major part de les llars recol·lectores d’energia solar a seguir connectades a la xarxa general. I s’exigirà a aquesta xarxa que sigui capaç d’abastir a tota la població sigui de nit, hivern o el país estigui afectat per un temporal de neu. La instal·lació de plaques solars domèstiques, doncs, no repercuteix en la possibilitat de tancament de les centrals de generació actuals, contaminants com les de cicle combinat o perilloses i generadores de residus com ara les nuclears. En realitat, la solar distribuïda a nivell domèstic no substitueix la xarxa i fonts convencionals sinó que, per dependència, el sistema queda duplicat. La duplicitat augmenta encara més el consum de recursos (punt a) i disminueix encara més l’eficiència del conjunt (punt b), amb molta més capacitat de producció per a una demanda similar.
En la dimensió socioeconòmica, un sistema duplicat té importants repercussions per a les persones i les seves butxaques, hagin instal·lat plaques solars a casa o no. Les revisarem a l’escrit del mes vinent.
