Als dos escrits precedents d’aquesta sèrie es va analitzar com la reforma de la legislació d’autoconsum solar pot acabar comportant efectes negatius tant per al medi ambient com per a la majoria de les persones. A l’arrel d’aquests problemes generats per la liberalització del sector de la producció hi ha dos factors interrelacionats: d’una banda, el manteniment de la dependència de les llars vers la infraestructura en xarxa i les cada dia més grans companyies productores i subministradores elèctriques convencionals i, de l’altra, l’individualisme. I és que tota l’arquitectura del discurs de l’autoconsum verd se sustenta sobre la falsa il·lusió que, mitjançant una modesta inversió, les persones usuàries aconseguiran independitzar-se energèticament de la resta de la població, de les empreses i del govern i, a sobre, estalviaran diners. Com hem vist, ni un ni altre efecte són gens probables, i més aviat cal pensar que, al major impacte ecològic, s’hi sumarà un augment de costos per a tota la població, tingui plaques o no, derivats de la creixent ineficiència.
Les mateixes persones que somnien amb el dia en el qual tothom que s’ho pugui permetre tindrà el seu propi equip solar a casa no persegueixen una millora ecològica ni la millor opció per a les persones, busquen el lucre. En aquest cas implica rebutjar un sistema col·lectiu eficient i afavorir la fragmentació de la societat en individus que maximitzin el consum. Són les mateixes persones i interessos que, en el seu dia, van desmantellar els sistemes de transport col·lectiu i ens van fer dependents de l’automòbil privat. O les mateixes que, no fa gaire temps, van col·locar a cada llar una subscripció a internet i un punt d’accés sense fils, protegit amb contrasenya i escàs radi d’acció, no fos cas que poguéssim compartir el servei amb el veïnat. Hauria estat molt més eficient, ràpid i barat distribuir punts d’accés comunitari a la xarxa, però això hauria contribuït molt menys als multimilionaris beneficis de l’oligopoli de les operadores de telefonia, i per tant va haver de ser descartat per políticament inacceptable.
Quelcom similar està passant al sector elèctric. A les companyies que avui dia dominen el mercat no se’ls escapa la fal·làcia que s’està venent a la població (amb la connivència del govern i d’exministres que ara seuen als consells d’administració de les companyies) sobre les bondats de l’autoconsum individual. Mentre que la fragmentació del mercat distribuït en mans de centenars de milers de microproduccions domèstiques resultaria absolutament ineficaç, ineficient i condemnat al fracàs, aquestes companyies disposen d’ingents recursos per maximitzar les oportunitats que els brinda el foment públic de les energies renovables a través de la implementació d’economies d’escala. Amb grans projectes de camps solars, el control d’altres fonts de producció i capacitat d’emmagatzemament mitjançant estacions de bombeig en embassaments, aquests grups aconsegueixen produir cada kilowatt hora d’energia a un cost que és tot just una fracció del que pot aconseguir una persona usuària domèstica amb el seu equip. Gaudint d’aquest avantatge competitiu, és natural que les companyies confiïn a poder esclafar qualsevol competidor en un mercat de producció liberalitzat. De fet, ja s’han llançat a obtenir permisos de l’administració estatal per instal·lar una potència solar agregada de 200 gigawatts d’ara a 2030. Aquesta potència quadruplica la que el govern estima necessària.
L’actual configuració del sector elèctric i la planificació que en fan successius governs, reincidint en la creixent desregulació neoliberal, ens aboquen a un futur més contaminant, ineficient, car (per a les persones consumidores) i copat per l’oligopoli de sempre. Però hi ha alternatives.
La crisi climàtica, els riscos de les fonts convencionals i, en general, la demanda social d’un medi ambient millor conservat i amb aire més net ens obliguen a fomentar les energies renovables i, en bona mesura, la solar. La voluntat latent de la majoria de la societat d’invertir en fonts netes i deslligar-se de la indústria, evidenciada per l’explosió en l’autogeneració, és un actiu que cal aprofitar. Però perquè resulti exitós s’ha de combinar amb les economies d’escala de les quals ara només gaudeixen les grans elèctriques. En comptes de liberalitzar el mercat enfrontant en un terreny de joc desigual la minúscula instal·lació domèstica amb l’energia barata produïda en enormes camps solars, cal una regulació que protegeixi i afavoreixi la implantació de plantes de producció d’escala mitjana. Els beneficis serien múltiples:
- Podrien produir energia de manera més eficient i competitiva que els equips domèstics, sense provocar l’impacte ambiental i paisatgístic de les grans extensions ara projectades per la indústria.
- Les instal·lacions de producció es podrien distribuir de manera més repartida en el territori i ubicar-se a la vora dels punts de consum, sobretot centres urbans, amb la qual cosa es reduiria la necessitat de transport i sobredimensionament de les infraestructures de distribució. No serien necessàries noves MAT.
- La inversió necessària en una instal·lació mitjana fa possible un finançament col·lectiu per part de persones amb recursos modestos, que són la gran majoria. Gràcies a la major eficiència obtinguda per economies d’escala, el retorn de la inversió seria notablement més atractiu que el que mai es podrà aconseguir amb un equip domèstic.
- El consum de minerals, metalls i altres recursos naturals seria molt menor que la suma d’infinitud d’equips domèstics de petita escala, amb la qual cosa fins i tot abans de començar a produir ja s’obté un benefici ambiental.
