“Vintage és el que ja no existeix, però està viu encara”
Ens trobem amb en Vicenç al passeig de Catalunya, busquem un banc amb solet, de sobte, apareix una tractorada passeig amunt, passeig avall. Ja tenim la banda sonora de la nostra conversa.
D’on surt la idea de Memòria Vintage? Tinc entès que és un recopilatori?
És una barreja. Sóc professor d’universitat, sempre faig primer de comunicació. Fa setze anys que els meus alumnes tenen al voltant dels divuit anys. I si dic el mateix, m’entenen menys. Hi ha tot de coses que es perden.
Què vols dir que es perden?
Fa uns anys tothom havia vist El Club de la Lluita per exemple o Seven, ara ja és una cosa molt antiga. Durant un temps tothom veia Lost, ara ja gairebé ningú sap què és. I també va haver-hi un moment de Reality Bites. Quan jo parlo del Padrino o de Scorsese molta gent tampoc sap de què li parlo i he anat veient que hi ha llacunes entre la gent de 40, 50 o 60 i la gent de menys de 30 que no t’entenen. I llavors vaig voler fer un recull de coses, que per mi són molt vives, però que en realitat no existeixen.
Vols dir que canvien els referents
I tant! Quan parlo amb els meus alumnes, dic Leonardo Di Caprio i per ells és el de Shutter Island, però per uns altres també és el de Titànic. Si tu has vist Titànic amb setze anys, sempre serà el de Titànic, per un altre és el Gran Gatsby per un altre és el el Rei de Wall Street. Per alguns és un personatge que sempre ha sigut gran i en canvi, per altres ha crescut al nostre costat. Tens aquesta perspectiva, que fa que uns ens entenguem a l’instant i que amb altres ens costi més.
Si no existeixen, estan vives?
Estan vives en la memòria, si jo dic el tinent Colombo o Nadia Comaneci són coses que en el cap hi són, però que han deixat d’existir en l’ecosistema informatiu. El llibre està ple de records, no escric res inventat, quan parlo de Franco dic el que recordo. Amb el temps te n’adones que coses que havien estat d’una manera, ara les presenten com una altra molt diferent.
Sobre quines coses parles?
Com la música dels anys 80, que era molt més variada del que diuen que va ser. O quan sembla que durant els anys 70, aquí érem molt feliços però vivíem en una dictadura. Intento explicar la meva versió que no és la d’algú de Califòrnia. En una llengua que no t’ensenyaven, me’n recordo dels grisos pels carrers, és una barreja de memòria personal i generacional. Hi ha coses que dic que algunes persones s’hi senten identificades i altres que no. El record que tens no coincideix amb la història oficial, en agafar la matriu anglosaxona, sembla que als anys 60 i 70 tothom fos hippie, però aquí mataven la gent al garrot vil, no té res a veure. Arriba un moment que la memòria és història.
I amb els 80?
Ara, en perspectiva, la movida madrilenya per mi va ser una aixecada de camisa. Una estafa, es va fer un punt i a part, la gent que feia temps que estava fent música, com els de la Nova Cançó, van desaparèixer. Tots en una sola llengua, i això va suposar arraconar tot de gent que era molt vàlida i Madrid es va convertir en el centre de la cançó. La meva visió és que ens van enredar, la movida, Felipe González, Tierno Galván…Per mi tot això és un paquet. La jugada els va quadrar, ens van fer combregar amb rodes de molí.
Esclar, es podria dir que la memòria és sempre vintage. Per què es diu així el llibre?
Primer es deia Diccionari Vintage, l’editor va considerar que memòria és més personal i diccionari és més fred. I vintage és una manera de dir que no estic parlant de quan encara jo no havia nascut ni estic parlant del que encara existeix. Per mi vintage, en aquest cas, és el que ja no existeix però està viu encara. Potser un àlbum de cromos, potser la victòria de Felipe González l’any 82. Ara es veu com un fatxa, però llavors era jove i representava una certa esperança.
Què t’agradaria que fos Memòria Vintage?
M’agradaria que per a la gent jove fos un referent que els ajudés a entendre el que som, perquè si no saps què passava als 70 i als 80 no entens què està passant ara. I d’altra banda, a gent més gran els pot fer gràcia que apareguin coses que no se’n parla gaire, però que les tens molt presents encara. Perquè hi ha hagut com un tall, que a partir dels telèfons intel·ligents, a principis de segle, s’ha esborrat tot el que hi havia. En realitat les coses que quan van existir no hi havia internet, costa més de trobar-les a internet. Igual que quan no hi havia mòbil no es gravaven els concerts. Jo vaig anar a un concert de Ramones a Girona, i segur que no hi ha cap gravació. Aquestes coses que no circulen, bàsicament són a la memòria. També hi ha paraules que jo tinc molt vives que la gent jove no les diu.
El vocabulari ha anat canviant bastant, no?
Ha canviat tot, la llengua ha canviat moltíssim
Alguns encara diem “Ets un fitipaldi”. Jo me’n recordo del pilot o de Falconetti, que era el dolent de “Hombre rico, hombre pobre”. Trobo que tot s’ha accelerat tant, que gent que ara té 20 anys amb els de 30 ja tenen mons molt diferents, des de la música al cinema. En canvi, tu tires enrere i per als de 40 i 50 el seu món era bastant semblant perquè vam créixer amb TV1 i TV2 i fins al 84 no va aparèixer TV3. Hi havia tres canals, tothom veia, llegia i escoltava més o menys el mateix.
Doncs el llibre podria ser com un homenatge a la llengua?
El llibre és moltes coses, però hi ha paraules que es perden i jo volia salvar-les, recordar-les. Si no ho fem nosaltres, es perdran per sempre. Però per mi és tan important el vocabulari com els programes o les persones com Manuel Vázquez Montalbán, el tenia molt present. Quan jo veig Jordi Sánchez, recordo que era un jovenet que estava a la Crida al costat de Carles Riera i amb Àngel Colom. Estaven junts a la mateixa taula i a la mateixa associació. Som uns quants que tenim aquesta visió històrica i que ens ajuda a veure el món d’una altra manera.
Parlant de diccionaris de paper, avui dia es fan servir?
Aquests ja no es fan servir. Abans, quan buscaves un senyor o una senyora a l’enciclopèdia, hi havia una foto i al cap de 10 anys encara era la mateixa foto. Ara no, ara busques a Wikipèdia i es va renovant. Hi havia un vincle entre la persona i la informació que era com una pedra, que no canviava. Potser aquell personatge s’havia mort i no ho sabies. Fins i tot, la gent comptava les línies que tenia a l’enciclopèdia, “aquell té més línies que jo”. En canvi ara tot és més fluid, un dia parlen bé de tu, l’altre malament, l’altre dia no en parlen. Ara tot és molt incert.
I com trobes el vincle en comú amb els joves?
Per mi en el cinema es troba aquest vincle, et trobes algú de 25 anys i parles de Kubrick, en literatura és més difícil. Potser funciona amb Rodoreda o Víctor Català, que s’han posat de moda però quan trobes algú que té els referents semblants, encara que pensis diferent, quan acabes de dinar i xerres una estona veus que hi ha coses en comú. Perquè parlar fent notes a peu de pàgina tota l’estona és molt cansat. I la gent jove, quan parla i tu estàs allà enmig, tampoc els entens. Potser fa cinc-cents anys aquest llibre no tenia cap sentit perquè el món no canviava tan sovint. Ara potser canvia cada deu anys o menys.
Memòria Vintage, és un llibre per anar fent, no?
La idea és aquesta, és un diccionari perquè jo tampoc tinc una teoria homogènia i si tu fas un llibre ordenat per ordre d’importància és com si tu tinguessis un missatge clar i jerarquitzat. En canvi, el diccionari, té un punt d’humil, l‘ordre es deixa a l’atzar. A mi, m’interessa la música, la filosofia, el cinema, el periodisme i està tot barrejat. A la mateixa pàgina pots trobar Coppola, Umbral o Sisa. I hi ha gent que és sistemàtica que comença llegint per la A i acaba a la Z, jo no ho faria mai. I hi ha gent que va saltant o seguint els circuits proposats. La idea és que el llibre pot estar a qualsevol habitació de la casa, fins i tot la més petita, per anar descobrint coses.
Quina reacció busques dels lectors amb aquest llibre?
No n’espero gaire dels lectors. Primer, no som tan bons lectors com ens pensem, per tant, entre un èxit de vendes i un fracàs, no hi ha molta diferència. Normalment és difícil guanyar-se la vida amb això o sigui que o vas de cara a barraca i fas el que vol la gent o fas el que et ve de gust, que és el meu cas. Esperava, més o menys el que ha passat. Hi ha hagut gent que s’hi ha interessat i d’altra que no ha sabut ni que es publicava.
Passa sempre igual?
Si, sol passar. A vegades t’arriba algú i et pregunta si has publicat tal cosa i li has de dir ara farà tres anys. És normal.
Què et porta aquí a Torroella?
Una noia. I també el bon ambient. Jo sóc de Figueres, i la gent de Figueres parla malament de Figueres. En canvi, la gent de Torroella té com un orgull de ser d’aquí. Torroella és un lloc amable per viure-hi, sobretot a partir de certa edat.
Un racó de Torroella que t’agradi especialment?
Per mi la gràcia és la suma: muntanya, castelll, poble, riu, mar, camp…
