Erik Olin ofereix una crítica molt poderosa de les estratègies contra el capitalisme. En reflexionar-hi, arribo a una conclusió força similar a la de l’autor: que hem d’erosionar el capitalisme, reduint el seu àmbit d’influència, els seus danys i les seves limitacions. Això contradiu la teoria de la doctrina del xoc, que sosté que canvis dramàtics en el sistema requereixen un punt d’inflexió, però sembla més prudent mitigar els conflictes dins de la societat civil entre partidaris del capitalisme i defensors de l’ecosocialisme.
En lloc de socialitzar cada sector actualment dominat pel capitalisme, podem començar amb l’habitatge i l’energia. Alterar les normes perquè els habitatges no utilitzats estiguin disponibles a preus assequibles, amb preus regulats pel govern, minvarà la capacitat del capitalisme d’impulsar els treballadors cap a feines innecessàries que prioritzen el valor d’intercanvi (com ara les finances especulatives, els cotxes, la moda ràpida i el turisme massiu), permetent-los transicionar cap a feines amb un alt valor d’ús però baix valor d’intercanvi (com ara la agricultura regenerativa, les comunitats d’energia renovable, la cura i la restauració d’ecosistemes). Tot i que l’expropiació pot ser èticament justificable, probablement provocarà oposició significativa i fins i tot violència per part de grups conservadors i propietaris.
El sector energètic serveix com a exemple convincent, ja que era o és propietat de l’estat en molts països. Adoptar un sistema energètic democràtic centrat en la suficiència, les opcions de baix carboni i la descentralització no obtindria suport del capitalisme, però proporcionaria accés a l’energia per a serveis bàsics a tots, milloraria la sobirania i permetria reduccions locals (durant l’ús) i internacionals (a causa de l’extractivisme) significatives en les pressions ambientals, si es prioritzés la suficiència en lloc del creixement. Alguns col·legues i pensadors argumenten que tota l’economia i el sistema de mercat han de ser desmantellats ràpidament per assolir la suficiència social dins dels límits planetaris.
És cert que l’escassetat induïda pel capitalisme fa que escapar del capitalisme sigui desafiant (tornar als pobles pot no generar ingressos suficients per mantenir-se als preus actuals), i erosionar el capitalisme sembla ser un procés més suau, però més lent i caòtic, ple de contradiccions i amb el risc que el capitalisme creï escassetat en altres necessitats bàsiques anteriorment abundants, com ara l’aigua, l’entreteniment i les relacions socials. Erosionar el capitalisme s’alinea amb la noció de sentit comú i hegemonia cultural; exposant i desafiant el capitalisme, la societat civil augmenta gradualment el seu suport a l’ecosocialisme, al desmantellament o la restricció de l’accés als sistemes educatius, sanitaris, energètics, d’habitatge, alimentaris nutritius i de baixa empremta ecològica, culturals i de cura basats en el mercat o el preu.
Les mostres activistes en resposta tant a la crisi d’habitatge com a l’ecològica han estat insuficients per efectuar canvis a gran escala, ràpids i universals per abordar la manca d’habitatges i alleujar les pressions planetàries. Aquests grups han de reunir-se per exigir i organitzar sistemes de provisió alternatius i reclamar ràpidament aquests béns comuns, no necessàriament en termes de propietat, sinó almenys en termes d’accés i ús. Aquest enfocament és més acceptable dins de la cultura dominant que venera la propietat privada, mentre aprofita la percepció generalitzada que el capitalisme no està resolent, i probablement agreujant, les crisis d’habitatge i climàtiques.
