Als països de l’anomenat primer món hi ha de tot, i s’hi fan mercats, fires i congressos on es ven i compra de tot, des dels més elementals queviures fins als més sofisticats mobles, cotxes o vaixells. Als països del primer món hi ha, a més, grans acumulacions de capital, i els posseïdors d’aquests diners no paren mai de comprar i vendre per fer més diners: són els mercats financers i els grans especuladors.
Cada dia els diaris parlen dels mercats financers, i en general per criticar-los i blasmar-los. Ja he escrit en alguna altra ocasió que no es pot parlar contra els mercats financers de forma simplista, perquè el seu origen són en bona part els petits estalviadors (tots nosaltres): els fons d’inversió, de pensions, els plans de jubilació, etc. Els gestors d’aquests fons procuren obtenir, com és natural, el millor rendiment possible i la màxima seguretat per als diners que els hi han estat confiats.
Tampoc no són condemnables, sinó admirables, els creadors d’empreses que es fan milionaris, però amb les seves innovacions ajuden a crear llocs de treball i a millorar el nivell de benestar, com el tot just desaparegut Steve Jobs, o que a més dediquen bona part dels beneficis a fundacions humanitàries, com Bill Gates.
Però hi ha uns altres capitals, els dels especuladors posseïdors de fortunes immenses que, ajudats de brokers, comissionistes i intermediaris, no aturen mai el seu afany acumulador i compren or, divises, deute públic, fons sobirans, cereals, immobles, terres… només per tornar-los a vendre i fer benefici immediat, sense crear riquesa per als altres. Afegim-hi els diners de dictadors o dictadures, autoritats o administracions corruptes, màfies del joc i del tràfec de drogues, d’armes o de prostitució.
Aquests acaparadors de capital sempre volen més diners, i els volen segurs. Segurs per d’aquí un any, d’aquí deu anys, d’aquí trenta anys. Perquè els grans especuladors es pensen que viuran sempre. Més ben dit, en això no hi pensen mai. Acumular, acumular, aquesta és la dèria malaltissa. Una trista dèria que arruïna els altres, que fa passar fam a milions de sers humans, una dèria que mata persones i arruïna països sencers.
Ara imaginem: quina cosa és més segura que l’or, les divises, els fons sobirans,…? La terra! El territori! Milers d’hectàrees! Si volem ser rics d’aquí trenta anys, quan serem al món encara més milions de persones, i poden anar escassos el blat, el blat de moro, l’arròs, què millor que ser propietari de territoris immensos a l’Argentina, a Ucraïna, a l’Àfrica?
Doncs són molts els que ho han imaginat i celebren des de fa temps fires i congressos per comprar i vendre milers d’hectàrees. Els nous propietaris d’aquests territoris els dedicaran a cultius intensius, i especularan amb les grans quantitats de cereals o altres productes alimentaris que hi colliran, i que vendran o transformaran d’acord amb els seus interessos.
Això ja ha començat. A la part nord-oriental del Senegal hi ha extensions considerables de territori en mans xineses, i s’hi fan cultius intensius d’arròs, amb mètodes avançats i maquinària potent. Aparentment la regió ha fet un gran progrés. Però la majoria dels treballadors són xinesos, i l’arròs es destina a països europeus o a Xina, segons conveniències. Els natius pràcticament no s’aprofiten de res.
Bru Rovira, excel·lent periodista, explicava al diari ARA del dia 2 de desembre de 2011 l’enfrontament entre agricultors de Fanaye, també al Senegal, i una empresa de capital italià, que vol implantar al nord del país un projecte d’explotació agrícola a gran escala per fabricar bioetanol i oli de gira-sol per a exportació. Quan els promotors van començar a portar la maquinària i a remenar el territori (20.000 hectàrees), els petits cultivadors es varen assabentar que dels beneficis totals, només el 10% seria per als senegalesos. La batussa va acabar a garrotades i els guardians privats de l’empresa, armats amb escopetes de caça i ganivets, van causar dos morts i una vintena de ferits.
No voldria acabar tan amargament aquest escrit: el món és ple d’egoisme, però també ho és de generositat. Potser un altre dia em caldrà parlar d’aquesta altra cara de la moneda.
