L’Estartit està d’actualitat, almenys pel que fa a qüestions relacionades amb el medi ambient i el territori. La situació bé mereix un article monogràfic. A mitjan abril, els treballs per a la restauració ambiental de l’espai de la Pletera ja estaven completats en un 70%. La història de la urbanització inacabada de l’indret la repassava en Jordi Bellapart a l’Emporion 108, del desembre de l’any passat. La present actuació, executada amb l’ajut del programa Life europeu, permetrà recuperar la llacuna litoral, restaurar el sistema dunar, garantir la funcionalitat ecològica de l’espai i el prepararà per mitigar i absorbir els efectes del canvi climàtic i l’increment del nivell del mar associat. Es tracta, doncs, d’un projecte de millora del medi ambient, llargament reivindicat, i que resultarà en un avenç notable per la qualitat del front litoral del Baix Ter.
En vinculació amb la Pletera, també durant el mes d’abril es va fer pública la suspensió de l’àrea de bany amb mascota que hi havia habilitada a la seva platja, vora la Gola. El descontrol d’alguns animals estava provocant danys sobre la flora dunar, segons havia denunciat el Parc Natural. Cal reconèixer la valentia del Parc Natural i de l’ajuntament per prendre una mesura tan impopular com necessària i beneficiosa per al medi natural. Esperem que es pugui trobar una alternativa adequada ben aviat.
Sense deixar terra, al nucli de l’Estartit darrerament hi ha hagut una notable polèmica entorn l’acumulació de piles de sorra dragada del port a la zona de l’aparcament de la platja. La intenció del club nàutic, promotor de l’actuació, era desfer-se de la sorra extreta i deixar-la en espais del litoral on fessin falta, com ara als Griells i la Pletera. L’interessant del cas és que, davant l’astorament de més d’un, es van iniciar els treballs mentre l’administració ambiental encara estava realitzant consultes amb entitats i ens públics sobre la conveniència d’estudis ambientals i mesures preventives per evitar impactes ambientals derivats de l’abocament inadequat de les sorres del port. És a dir, es va començar a apilar sorra sense la certesa que aquesta pogués tenir una destinació, malgrat el que s’anunciava en públic. En tot cas, buscant-ho o no, la precipitació dels promotors va servir per aplicar pressió sobre l’administració. Una recollida de firmes organitzada per residents i comerços de l’Estartit preocupats per la pèrdua d’espai, però sobretot per la mala imatge que transmetien les muntanyes de sorra, va jugar a favor dels interessos del club per pressionar la Generalitat. Aquesta va tramitar el permís en un temps rècord, cosa que va generar dubtes sobre el grau d’incorporació de les recomanacions d’organismes i experts consultats abans de procedir amb el trasllat. Aquests demanaven, per exemple, un millor estudi de la dinàmica erosiva als Griells per prevenir el que va acabar passant: la primera llevantada es va endur tota la sorra. En tot cas, cal celebrar que la sorra ja hagi abandonat la seva ubicació i tocar fusta perquè la celeritat i temeritat amb la qual s’ha mogut l’expedient no acabi tenint conseqüències no desitjades sobre el medi on la sorra acabi sedimentant.
A les Medes les coses no van bé. O sí, segons com es miri. El passat mes de març es confirmava la multa a una empresa dedicada al submarinisme, propietat de Genís Dalmau segons va transcendir, per haver excedit, almenys en cinc ocasions, el nombre d’immersions a què estava autoritzada. Els fets es remunten l’any 2013. L’any 2014 diversos centres d’immersió ja van ser expedientats i sancionats per fets similars. No es coneixen gaires detalls dels casos i els superiors polítics dels Agents Rurals no els autoritzen a parlar-ne, però aquests indicadors semblen demostrar la tesi de les entitats ecologistes, segons la qual la picaresca en el sector de les immersions per saltar-se els límits que garanteixen la conservació del medi subaquàtic de les illes és una pràctica habitual i generalitzada.
La solució a la problemàtica de l’excés de practicants del submarinisme no autoritzats a les Medes la va oferir aquest mes d’abril passat Narcís Coll, president de la Junta Rectora del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Segons se’n va fer ressò el Diari de Girona: incrementar el nombre de permisos. Per a Coll, es podria passar de les aproximadament 60.000 immersions anuals actuals a les més de 76.000 sense canviar el règim regulador. A més, com és sabut, ja fa temps que està cercant l’aprovació definitiva d’un canvi del sistema de gestió que garanteixi que encara es pugui incrementar més aquesta xifra. Fins fa poc em costava entendre com podia ser que la persona intel·ligent i sensible per la qual el tinc, i amb responsabilitat pública, defensés aquesta ampliació del nombre de permisos en contra del criteri unànime de la comunitat científica i malgrat les advertències dels grups de defensa del territori sobre el seu impacte. La revelació que bona part del finançament del Parc Natural procedeix dels ingressos recaptats amb les immersions podria començar a explicar la seva postura. Malgrat que no justifica la desatenció a l’interès general, és comprensible que la perversió d’un sistema que vincula els recursos econòmics d’un Parc Natural amb les activitats d’explotació del seu medi acabi desvirtuant els objectius de la figura de protecció i corrompent-ne l’estructura.
