Com si fos un tema recurrent, fa pocs dies el president de govern espanyol Mariano Rajoy, va manifestar, a casa nostra, a Sitges, que els estats petits poca cosa tenien a fer en el sí de la UE i que de fet no manaven gens, en clara al·lusió a una possible Catalunya independent. No és cap novetat que, des del govern central, es posi aigua al vi quan es tracta d’opinar sobre la línia sobiranista i el dret a decidir en què està instal·lat el govern català.
El no reconeixement de Kosovo, els pals a les rodes a l’expressió internacional de Catalunya, la posició contrària a una consulta a la ciutadania de Catalunya, la llei Wert, la denominació de Lapao al català que es parla a la franja d’Aragó… són alguns dels exemples del posicionament del govern espanyol i del partit que el sustenta, en tot el que fa referència a la petició de sobirania de Catalunya. Tot plegat fa que cada vegada les posicions siguin més contraposades i allunyades. En aquest escenari, es fa difícil, des de Catalunya, entendre la postura inamovible del govern espanyol, quan tot fa pensar que amb una certa mà esquerra, amb la voluntat d’entendre el que es demana des de Catalunya, probablement s’estovaria el suport massiu al sobiranisme i l’independentisme, però això sembla que no entra en la manera de fer política del govern de Madrid.
Sigui com sigui, la proposta de Rajoy que els estats petits no pinten res a la UE, només s’entén en aquesta voluntat d’eliminar qualsevol voluntat nacional, perquè les dades econòmiques, de benestar i de poder dels estats petits, sovint són molt millors que les dels estats grans, en el sí de la UE, com s’ha demostrat en diferents articles aquest dies. De fet, però, es fàcil estar d’acord amb el president del govern espanyol, en el sentit que la unió fa la força, però és clar, la unió ha de ser volguda i compartida por tots els que s’uneixen, sinó es converteix en imposició.
Estem d’acord en el lema de la Unió Europea que és: Units en la diversitat, però això requereix almenys tres aspectes que s’haurien de complir. Un seria que la UE fes un pas endavant en la unió econòmica i política i que es presentes al món com una unitat. Un altre seria que els estats membres s’adaptessin a la realitat política de la UE unida i acceptessin el paper d’un estat federat o confederat. I un altre que aquest mateixos estats acceptessin les realitats nacionals que hi ha en el seu sí i no s’oposessin a la voluntat democràtica d’aquestes realitats, encara que això representés la creació de nous estats membres a la UE. En definitiva, una organització d’aquesta naturalesa generaria una Unió Europea forta, influent i respectada cara al món i diversa, dinàmica i potent, internament, on tots els ciutadans se sentirien identificats i, per tant, es destinarien tots els esforços a sumar en el projecte europeu, respectant la voluntat i garantint la llibertat i seguretat de la ciutadania europea.
