El dia 6 de juliol, als jardins Puig i Cadafalch d’Empúries, darrere la muralla grega, es va realitzar amb èxit el recital poètic i musical Antígona a partir de la tragèdia de Sòfocles (496aC-406aC) traduïda per Carles Riba (1893-1959), amb la interpretació de Laia Marull, Jordi Massori i Moha Ayaou i la música a l’arpa de M. Lluïsa Ibàñez. L’organització anava a càrrec de la Casa dels Clàssics i va servir per presentar la nova col·lecció “Bernat Metge Essencial”, que amb un total de 13 volums curosament editats té l’objectiu “d’ ajudar a ampliar el públic dels clàssics” tal com ho va ressaltar Raül Garrigasait (1979), el seu director.
[bs-quote quote=”“Eurípides es mostra com el més tràgic dels poetes”.” style=”style-20″ align=”left” author_name=”Aristòtil ” author_job=”(384aC-322aC)”][/bs-quote]
Precisament el volum 10 d’aquesta nova col·lecció bilingüe (grec o llatí i català) està dedicat a Eurípides (480aC-406aC), que amb la traducció de Jaume Almirall (1959) i Maria Rosa Llabrés (1952), conté dues de les seves obres més emblemàtiques i representatives: Medea i Hipòlit, dues de les tragèdies més cèlebres i influents de totes les èpoques.
Eurípides, poeta tràgic sofisticat i trencador, va ser un artista incomprès en el seu temps i va ser combatut pels seus contemporanis. Poques vegades va ser premiat als concursos dramàtics. Amb Hipòlit sí que va guanyar el certamen d’aquell any, però amb Medea no va obtenir cap premi.
Aristòfanes (446aC-386aC) va dirigir-li durs atacs i ens diu que Eurípides era un “intel·lectual”, un “home de llibres”. Assidu lector dels grans filòsofs de l’època (Anaxàgoras, Arquelau, Pròdic, Gòrgias), sembla que era també amic de Sòcrates (469aC-399aC), que segons la tradició, només anava al teatre per assistir a la representació dels drames d’Eurípides.
[bs-quote quote=”“Eurípides va ser un poeta abans que tot, un gran poeta”” style=”style-20″ align=”left” author_name=”Josep Alsina” author_job=” (1923-1993)”][/bs-quote]
De temperament malenconiós, Eurípides era poc amic de multituds i del soroll de la vida mundana, segons l’hel·lenista Josep Alsina. Home de vida retirada i solitària, trobava més satisfacció en la felicitat individual que en la participació directa a la política.
Al costat del poeta dramàtic també hi ha, en Eurípides, un filòsof i un crític, creador de figures inoblidables. Eurípides va ser capaç de copsar les reaccions humanes i els seus aspectes psicològics enfront de l’etiologia mitològica pròpia del seu temps. Allò que per exemple en Èsquil (525aC-456aC) era grandiositat tràgica (recordem l’Orestea), i enfront dels caràcters psíquicament estables del herois esquilians i sofocleans –segons Alsina- als personatges euripidians hi trobem criatures d’una ànima turmentada; són inestables, i poden ser homes mesquins, dominats per les passions, però en canvi permeten al poeta fer per primera vegada una anàlisi profunda del cor humà. Eurípides, dotat d’un talent únic per al retrat psicològic, fou un pintor de les passions humanes i es recreava analitzant-les, segons Joan Alberich (1944).
Eurípides va viure un moment de profunda crisi de la cultura grega. S’havien esvaït els valors tradicionals. La Sofística sembrà els primers dubtes sobre el valor de la tradició, postulant el caràcter relativista de l’ètica. L’ obra d’Eurípides palesa en part aquest canvi espiritual que s’estava produint a Atenes. És un testimoniatge de les preocupacions del seu temps.
[bs-quote quote=”“Jo sempre torno als clàssics. En temps de tenebres i crisis, és una garantia”” style=”style-20″ align=”center” author_name=”Quim Torra” author_job=”(1962)”][/bs-quote]
Així mateix, amb la derrota d’Atenes per part d’Esparta a la guerra del Peloponès, es produïa a Grècia un buit espiritual. Es liquidava tot un segle d’evolució política i cultural. Recordem que el segle V aC s’inicià amb l’impuls irresistible de la democràcia. A la Grècia continental, en canvi, va ser l’aristocràcia la que caracteritzà Esparta. Els trets essencials d’aquest ideal aristocràtic de la vida en política era l’absoluta submissió de l’individu a l’Estat. Eurípides va viure doncs amb dolor aquesta guerra fratricida que va desembocar en una pèrdua dels valors tradicionals. Un món finia sense veure clar quin altre en sorgiria. D’aquí n’emana, segons els experts, un dels trets de la seva poesia anomenada “pessimisme euripidià”.
Però calia cercar noves solucions. I les aportacions del geni euripidià hi varen ajudar. Dels tres grans tràgics (ell, juntament amb Èsquil i Sòfocles), és el que més s’acosta al llenguatge col·loquial amb un estil amb una evident tendència cap a la claredat i la naturalitat. També és molt novedós el seu coneixement de l’ànima femenina que reflecteix amb figures immortals: les protagonistes de les seves obres Alcestis, Fedra o Medea, per exemple.
La lectura d’Eurípides ens forneix també d’una sèrie de prototipus ètics en tota llur puresa: l’ambició, la covardia, la perfídia, la traïció, la infidelitat, la venjança, tot allò que pot ésser definit com “la realitat humana”. Arsitòtil a la seva Poètica escriu que “Sòfocles va dir que ell feia les coses com cal que siguin i Eurípides com són”. El poeta ho descriu i ho fa delectant-se literàriament amb perícia en la lluita dialèctica, en l’oposició de discursos i tesis.
A Hipòlit explora el desig sexual, el de Fedra pel seu fillastre, un desig pertorbador. L’amor, el sentit de l’honor, la castedat, el furor, la desconfiança, la imprudència, juguen fort en els ànims dels personatges fins a anorrear-los, remarca l’hel·lenista Montserrat Reig. Medea, en canvi, és una de les tragèdies més patètiques d’Eurípides. És la personificació real d’una esposa molt orgullosa que se sent terriblement ofesa en perdre l’efecte del marit, segons Alberich. També remarca que Medea (dura, intel·ligent, esquerpa i exòtica) simbolitza la dona estrangera ofesa, humiliada, desterrada, frustrada i enganyada, que respon a la seva situació amb una violència extrema que arriba a l’infanticidi, tot reivindicant els mateixos drets que l’home. Eurípides ho aprofita i en fa un estudi psicològic complet d’una dona en una situació límit.
Els experts consideren el poeta Eurípides com un dels lírics més grans que hagi mai conegut la humanitat. La seva mort fou acollida a Atenes amb senyals de dol. Després d’ell la tragèdia va començar la seva agonia. La seva obra, immortal, perdura i continua tenint avui plena vigència amb una modernitat radical i sorprenent.
TROY, Jean-François de_Jasón y Medea en el templo de Júpiter, c.1745_ 409 (1982.12)Referències bibliogràfiques.
- Eurípides. Medea. Hipòlit. Bernat Metge Essencial. Volum 10. Editorial Alpha. Barcelona, 2019.
- Reig, Montserrat. Introducció. A: Eurípides. Medea. Hipòlit. Bernat Metge Essencial. Volum 10. Editorial Alpha, Barcelona, 2019. Pàg. 9-18.
- Alsina, Josep. Introducció. A: Alcestis. Eurípides. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1966.
- Torra, Quim. El quadern suís. Proa. La butxaca. Barcelona, 2018.
- Alberich, Joan. Introducció. Medea. Col·lecció La quimera, Barcelona, 1993.
- Aristòtil. Poètica. Bernat Metge Essencial. Volum 6. Editorial alpha. Barcelona, 2019.
- Arboix A. La lectura dels clàssics. Una bona recepta contra la dictadura del relativisme. Emporion, setembre de 2009. https://emporion.org/lectura-dels-classics-una-bona-recepta-contra-la-dictadura-del-relativisme/
