En el món actual les coses passen molt de pressa, només hem de mirar com estava el món, posem per cas fa deu anys, i en veurem els canvis substancials. La Unió Europea estava formada per quinze estats membres, ara en té vint-i-set. Els Estats Units eren hegemònics en el món pel que fa a l’economia i la capacitat militar, ara resulta que l’emergent Xina li finança bona part del deute i la política d’Obama ha canviat cap al multilateralisme, deixant de banda l’unilateralisme de Bush. La Xina i els altres estats emergents com l’Índia o el Brasil començaven a fer-se notar en l’escenari mundial, ara ja són una realitat i fins i tot participen en les decisions importants del món, com en el G-20 pel que fa a l’economia, i demanen amb insistència el seu paper en les organitzacions internacionals. I en aquest escenari, la Unió Europea, especialment pel que fa a l’àmbit de la integració política, avança molt lentament. De fet, si la Unió Europea vol ser un referent en el món, ha de tenir un govern econòmic integrat i un veritable govern polític, tant pel que fa a les polítiques internes com pels afers exteriors, de seguretat i de defensa.
Darrerament s’han fet passes significatives cap al govern econòmic europeu, motivat més per la necessitat de fer front a la crisi econòmica que no pas per voluntat política, però és cert que en el Consell Europeu del mes de març es varen aprovar una sèrie de mesures com un Fons de Rescat superior a l’existent i que entrarà en vigor el 2013 i un pacte sobre l’euro que es caracteritza per cercar fórmules que garanteixin la competitivitat, l’ocupació i el control de les finances públiques, que evidencien un control en els comptes públics dels estats que fins ara no hi era. De fet, en el rescat recent sol·licitat per Portugal, hem pogut comprovar que la reacció de la UE i dels estats membres està sent ràpida en l’execució, rigorosa en la concreció i contundent en la pressió cap al govern portuguès. Tot plegat, una mostra de tenir les idees clares que dóna seguretat i cohesió a la zona comunitària i demostra al món i als inversors una posició comuna de la UE, fet que no s’havia vist en el cas del rescat de Grècia, on varen aparèixer molts dubtes que encara empitjoraven la situació. Ara, doncs, podem dir que la Unió Europea, concretament la Zona Euro, es mostra com una àrea econòmica sòlida, com un govern econòmic europeu.
Però no podem dir el mateix del vessant polític, ja que hi ha mancances evidents en l’àmbit de les polítiques d’interior, com és el cas de les relacionades amb la immigració i l’energia, que no són polítiques comunes de la UE i depenen en bona part encara dels estats membres, fet que provoca situacions com el conflicte entre Itàlia i França pels immigrants tunisians, que pot acabar amb una modificació restrictiva de l’acord de Schengen, fet que seria una molt mala notícia per a la integració europea. I pel que fa a les polítiques d’exterior, com són les relacions exteriors, la seguretat i la defensa, tampoc podem dir que vagin bé. Només cal mirar el paper de la UE en les revoltes àrabs, en les quals han tingut més protagonismes alguns dels estats membres que la mateixa UE, fet que es repeteix, si fem memòria dels suports a la guerra de l’Iraq o a la de l’ex-Iugoslàvia. Encara hi som a temps de canviar les coses i de potenciar la integració política de la UE, però la realitat és que el món no s’atura, no espera que arreglem les nostres desavinences, de manera que si volem ser respectats i influir, cal un cop de timó cap a una Unió Europea amb capacitat plena en matèria econòmica i política.
