S’ha parlat molt de la crisi econòmica i més que se’n parlarà encara, perquè les perspectives no són gaire bones a curt termini. Tant el Fons Monetari Internacional com el Banc Central Europeu situen la recuperació de l’economia europea per a més enllà de l’any 2013; concretament Draghi, el president del Banc Central Europeu (BCE), afirma que la recuperació de l’euro zona començarà el 2014.
Esperem que tots els estats facin els deures i que les variables que ha utilitzat el BCE no s’alterin en els propers mesos i, així, puguem finalment confirmar que el 2014 sigui l’any del començament de la sortida de la crisi. I esperem també, naturalment, que els cost d’aquesta crisi, pel que fa a la limitació dels drets col·lectius, com és el cas de la reducció de l’estat del benestar, i dels drets individuals, com és l’increment de les persones en atur, especialment a l’Estat espanyol, s’aturi el 2013 i iniciï la recuperació el 2014. Això pel que fa a l’economia, però la Unió Europea té a sobre una altra crisi molt important que a la fi també afecta negativament les polítiques per afrontar la crisi econòmica. Estic parlant de la crisi política, de les dificultats que tenen els estats membres per consensuar polítiques comunes d’àmbit polític, com, posem per cas, la disbauxa en la votació a l’ONU, dels vint-i-set estats membres de la UE, en el reconeixement de Palestina com a estat observador, en la qual catorze estats han votat a favor, dotze s’han abstingut i un ha votat en contra. Un cas més en què la política exterior de la UE ha fracassat o, pitjor, ha estat absolutament absent, fet que provoca una nova situació de manca de capacitat política comuna de la UE i, el que és més preocupant, la imatge de desunió que s’està donant al món.
Com volem que ens prenguin seriosament els estats importants del planeta, si davant un fet polític d’àmbit internacional, com el detallat o d’altres com la manca de consens respecte les revoltes àrabs de l’any passat o els més llunyans de la guerra de l’ex-Iogoslàvia, -Iugoslàvia , la Unió Europea no hi té resposta comuna. Tot plegat, representa per a la Unió Europea i per als seus estats membres una pèrdua de credibilitat política i de capacitat d’influència internacional i, en l’àmbit més intern, una manca de consens per elaborar polítiques comunes que ens ajudin a sortir de la crisi. I, com ja he dit altres vegades, els temps de fer una Europa política amb capacitat d’influir i de ser respectada, s’està acabant, perquè el món no s’atura i els estats emergents aviat ho deixaran de ser, per convertir-se en autèntiques realitats econòmiques i polítiques. Espero que quan ho siguin, nosaltres, els europeus, ja hàgim construït l’Europa política, que doni cohesió i suport a l’economia i a l’euro i que sigui influent en el món, que és la millor manera de defensar la seguretat i la llibertat dels seus ciutadans.
