“Evocació” és un projecte literari de memòria personal i compartida del periodista Miquel Riera i Planas (Torroella de Montgrí, 1960) que, a partir d’ara, i cada quinze dies, publicarem a Emporion. 

En Miquel Riera hi repassa els elements del paisatge i de la vida quotidiana que van definir els seus anys d’infantesa i joventut a Torroella. Un recorregut que n’estem segurs que trobarà complicitats amb molts lectors d’Emporion.

El riu

Des de l’ordinador veig el riu que tant he estimat sempre. És una fotografia, prop de la desembocadura, que vaig fer fa anys, un dia de finals de juny cap al tard, quan la llum converteix el curs d’aigua en un mirall de plata, del mateix color que la calitja que omple el cel. Les vores del riu verdegen i acullen una aigua molt tranquil·la, gairebé aturada.

La imatge del riu m’ofereix una finestra increïble cap al meu petit país. Quan estic cansat de treballar minimitzo les diferents aplicacions i el riu m’apareix de cop i volta en les dues pantalles que faig servir.

Llavors em deixo transportar als estius de la meva infantesa, quan els diumenges el pare arreglava el remolc del tractor, hi posava uns bancs improvisats, i tota la família, oncles, ties i cosins, anàvem a passar el dia sota una arbreda a tocar de la desembocadura.

El lloc estava situat estratègicament a poques passes del mar i del riu. Només d’arribar-hi, amb el meu cosí Joan i la meva germana Clara, ens llançàvem directes a l’aigua. Primer al mar, sempre una mica revoltat pel garbí, i després, cap al riu, on l’aigua era més calenta i calmada. Un no parar fins l’hora de dinar, quan la mare i la tia ens cridaven. Braç de gitano de patates amb tonyina, ous farcits i, sobretot, albergínies fregides. Més bones fredes. Com la truita de farina que el pare treia per dinar del senatxo quan tocava quedar-se tot el dia al camp.

Havent dinat, després de l’espera obligatòria per allunyar els perills d’un tall de digestió, hi tornàvem. També al mar, però sobretot al riu. Fins a caure esgotats. Llavors, a punt de fer-se fosc, el pare i els oncles preparaven de nou el remolc i enfilàvem cap al poble. En arribar encara tindríem forces per jugar una estona a mistri amb la colla del carrer.

Anys més tard, unes obres per canalitzar el riu i evitar així les inundacions periòdiques a tota la plana, van malmetre aquell paisatge tan estimat. Van aixecar una mota de quatre metres d’alçada i el riu va quedar enclotat, allunyat de tothom. Allà on abans només havies de fer un petit camí i arribar fins als joncs de la riba, ara hi havia grans pedres i males herbes.

El pas dels anys ha suavitzat el confinament del riu. La mota ha perdut alçada. O el riu n’ha guanyat. La qüestió és que el curs d’aigua, en aquest seu tram final, ha recuperat la dignitat perduda. L’arbreda, que tants dinars i migdiades havia acollit, va passar avall i no ha tornat mai més. Les famílies que ara hi venen a passar el dia es refugien a la platja, sota els para-sols o en tendes improvisades. Els nens segueixen anant del mar al riu i del riu al mar.

La vida també ha tornat als aiguamolls veïns. Mai m’ho hauria arribat a imaginar, sobretot quan l’antic propietari, no gaire temps després que la mota de grans pedres amagués el riu, va fer-los llaurar d’amagat una nit. Pretenia fer callar les veus que clamaven per la seva protecció. No va aconseguir-ho i, afortunadament, al final els aiguamolls també han renascut.

Torno a mirar per la finestra improvisada a l’ordinador. La bellesa, penso, és també aquest meu paisatge estimat. Aquest riu en calma, que tantes ganes tinc sempre de tornar a veure.

La resclosa

Riu amunt del pont de Torroella hi ha una resclosa. La presa, bastida al segle XVII, talla el riu en diagonal. L’aigua s’acumula en la banda esquerra del curs fluvial, on part del cabal és desviat cap al rec del Molí, que durant anys havia abastit no un, sinó tres molins de la plana, de noms ben simples: el Molí de Dalt, el del Mig i el de Baix.

 L’aigua que no va cap al rec és engolida i tornada cap al riu per un bramador, que l’escup en una petita cascada. De petit, i de més gran, aquell devessall d’aigua que desapareixia com misteriosament sota la paret de la resclosa sempre m’havia fet molt de respecte. Fins i tot, m’havia provocat algun malson. Ara que ho recordo, alguns dels meus pitjors somnis transcorrien en una gran construcció subterrània amb tot de cisternes d’aigua obscura separades per uns murs prims per on caminava. El malson s’acabava quan, després de caure a l’aigua, em despertava mig tremolant.  

El bramador era un lloc hipnòtic. Sovint, amb els amics, ens passàvem hores contemplant com l’aigua lliscava avall. Un cabal fins feia un moment ben quiet, s’accelerava a tocar el forat prop del mur. L’acumulació de branques, canyes, fulles seques i alguns plàstics delataven el corrent inesgotable que, per sota, ho movia tot. 

Baixant amb prudència pel damunt del bramador, s’accedia a una plataforma que, d’una banda, donava a una petita habitació, humida i bruta, utilitzada per algun rodamón i de l’altra, al salt d’aigua. Cap barana ens protegia de caure-hi. Això ens feia semblar més valents que ningú. La força de l’aigua i la conseqüent bromera també ens captivaven. Fins que algú deia que ja n’hi havia prou. Llavors giràvem cap a la dreta i  fent un petit salt ens situàvem damunt la presa. Si el riu no portava molt de cabal, un fet habitual a l’estiu, es podia recórrer tota la resclosa i arribar fins l’altra banda del riu, on hi ha un mas. Era tot un repte perquè alguns trams estaven recoberts d’una molsa humida i relliscosa. Jo, poruc de mena, mai havia gosat anar més enllà de mig recorregut.

A tocar del salt d’aigua hi havia una font ferruginosa, amb un rajolí d’aigua que s’escampava avall fins al riu proper. El rovellat ho pintava tot de color taronja. L’aigua hi brollava fresca i neta. M’agradaria torna-hi a beure, apropar-m’hi corrent, després deixar la bicicleta a terra de qualsevol manera i calmar així la set, però l’últim cop que hi vaig anar no l’hi vaig trobar. La malesa l’havia engolit.

Avall de la resclosa, el riu duia poc cabal. Era un lloc ideal  per banyar-s’hi.  Moltes famílies hi venien les tardes d’estiu. Buscaven una raconada de pedretes fines. Llavors hi paraven les tovalloles de platja i aquells para-sols amb franges de colors i deixaven que els nens juguessin a l’aigua. Jo mateix hi havia vingut amb la mare i la meva germana Clara.  També amb els companys del casal d’estiu. Fins el dia que, amb vuit anys, vaig estar a punt d’ofegar-m’hi. Els més grans nedaven en un lloc més profund i vaig llençar-m’hi sense pensar-m’ho. No comptava amb el fort corrent, que va arrossegar-me avall. Vaig tenir la sort de topar amb un gran arbre caigut al qual em vaig abraçar plorant de por, encara no prou conscient que aquella hagués pogut ser la meva última tarda al món. Em va rescatar una de les monitores que, vestida, va entrar a l’aigua i em va portar en braços fins la riba. No hi vam tornar més aquell estiu al riu.

De fet, poc temps després, el riu va deixar de ser riu. L’aigua es va tornar cada cop més tèrbola, bruta i pudent, contaminada per tot el que hi abocaven fàbriques i ciutats curs amunt. Veient aquell desastre, em vaig prometre que lluitaria per banyar-m’hi amb l’aigua ben neta un altre cop. El dia que ho vaig poder fer, més de trenta anys després de manifestacions, xerrades i la construcció d’unes quantes depuradores, vaig ser feliç. Ni el mal record d’aquella tarda que el corrent se m’enduia ho va poder evitar.