The grapes of wrath és una extraordinària pel·lícula de John Ford (coneguda a Espanya com Las uvas de la ira), basada en la novel·la del mateix nom del compromès escriptor americà John Steinbeck, premi Pulitzer 1940.
La història que ens conta tant la novel·la com la pel·lícula està ambientada a la dècada dels anys trenta, durant la gran depressió americana, i descriu la tragèdia d’una família de petits agricultors d’Oklahoma, expulsats de les seves terres, com milers d’altres, en el seu èxode cap a la recerca de millors condicions de vida a Califòrnia.
Steinbeck (Ford ho recull en el seu film) ressalta els valors de la lluita per la justícia i la dignitat humana, en moments d’injustícia i fort patiment dels més febles, i ho personifica bàsicament en el jove protagonista Tom Joad (Henry Fonda) i la seva mare (Jane Darwell). Al final de la trama, quan Tom, que s’ha enfrontat als provocadors d’aquestes injustícies, veu que la seva vida està en perill i que la seva presència posa en perill la seva família, decideix marxar, i en el moment del comiat, a la nit, quan tothom dorm, excepte la seva mare, es produeix un emotiu diàleg entre tots dos:
─ Com tindré notícies teves? Podrien matar-te i no me n’assabentaria. Podrien fer-te mal. Com ho sabré? ─pregunta la mare.
─ Potser que sigui tal com deia Casy ─un company seu que ha estat assassinat─. L’home no té ànima pròpia, sinó un trosset d’una ànima més gran. L’ànima gran que ens pertany a tots.
─ Llavors què?
─ Llavors, tant se val. Seré en la foscor. Seré a tots els llocs. Allà on miris. Allà on es lluiti perquè els famèlics puguin menjar, allà jo hi seré. Allà on un policia pegui injustament un home, jo hi seré. Seré en els crits dels homes quan estan furiosos. Seré en el somriure dels nens quan tinguin gana i el sopar estigui llest. I quan la gent pugui menjar el que conrea, i visqui en les cases que construeixi, allà també hi seré jo.
─ No ho entenc.
─ Ni jo, però és quelcom que he estat pensant… Dóna’m la mà. Adéu.
─ Adéu, fill meu. Més tard, quan tot això s’oblidi, tornaràs?
─ És clar que sí, mare.
─ Ja saps que no sóc petonera, però… ─s’abracen i es fan un petó.
─ Adéu, mare.
─ Adéu, estimat ─Tom se’n va─. Fill meu! ─crida la mare.
En Tom desapareix en la foscor en tant que sona la música que coneixem com La vall del riu vermell.
Fa pocs dies que ens va deixar el meu germà Frederic. Sobtadament, sense cap mena d’avís que ens alertés d’un desenllaç tan proper. Els nostres cors, el de la seva dona, els seus fills, tota la família, amics i coneguts, es varen omplir de pena, perquè enteníem que aquest fet no era just. No ho era per en Frederic i no se’l mereixia.
De sobte, ens quedàvem sense marit, sense pare, sense germà, sense amic. Jo em quedava sense el meu company d’infància i adolescència. Aquell amb qui havia compartit pare i mare i amb el qual havia passat els dies més feliços i innocents de les nostres vides.
Ja de gran, un dia en Frederic em va dir: “Jo no podré oblidar mai que em vas salvar la vida.” No vaig entendre el que volia dir. “Sí, home. El dia que vaig caure a la branca.”
Aleshores, vaig recordar aquell diumenge de Pentecosta, quan jo tenia vuit anys i en Frederic cinc. Per dinar la mare havia fet una coca per postres i en acabar en Frederic i jo vàrem agafar-ne un tros i, com solíem fer, vàrem sortir corrent cap a fora a jugar.
Vivíem a l’Horta d’en Manel. Al costat de l’horta passava un regadiu dels d’aquell temps, conegut com la Branca d’en Mundet, que per aquella època primaverenca portava un considerable bram d’aigua, de més d’un metre d’alçada. Hi havia una passera feta d’un tauló de fusta de no més de trenta centímetres d’amplada per passar d’un costat a l’altre de rec. Jo la vaig passar corrent i vaig esperar el meu germà. Per sort, no vaig fer el que altres vegades havia fet. Anar-me’n a amagar. Així vaig poder veure quan en Frederic al damunt de la passera, al mig del rec, va posar el peu malament i va caure a l’aigua que se’l va emportar branca avall. Espantat, corrent tant com vaig poder, vaig anar cap a casa cridant: “Pare, corre, que en Frederic ha caigut a la branca!” El meu pare va sortir com un llampec i tal com venia es va tirar a l’aigua. A uns cinquanta metres, es veia un davantalet que portava el meu germà que sortia de l’aigua, aturat per uns matolls a la vora del rec. El pare el va agafar i, aixecant-lo de l’aigua, el va portar fins a la vora. La mare plorava desesperadament. Al sortir de l’aigua, el pare va posar en Frederic boca avall i li va donar un cop a l’esquena. En Frederic va fer un sanglot i va escopir un tros gran de coca que tenia a la boca i que havia impedit que s’empassés aigua. Va fer uns quans estossecs i va obrir els ulls. La coca, no jo, li havia salvat la vida. Però el meu germà era així. Segons ell, jo l’havia salvat i m’ho deia com una forma d’expressar la seva estima.
A l’enterrament, vàrem escollir, entre d’altres, la música de La vall del riu vermell, la música que se sent també quan en Tom s’acomiada de la seva mare a la pel·lícula Las uvas de la ira, perquè en Frederic, com en Tom, el trobarem a faltar, sense veure’l ni entendre-ho en molts llocs. Ara descansa al peu dels olivars del Montgrí i, a poc a poc, com diu el poeta, “serà un gest, un mot, un gust, una mirada que fluirà sense dir-ho ni pensar-ho [1]”. El trobarem en una llàgrima de la Montse quan se senti sola, en el somriure de la seva néta Júlia quan estigui contenta. En el treball i l’esforç d’en Carles i en Marc per portar la família endavant. En el treball dels seus companys de feina. Allà on hi hagi algú que pateixi, allà també hi serà. No ho entenem, direm, però això és el que sentirem.
Frederic, has mort massa jove. Tenies encara moltes coses per fer. Però de la teva curta vida, Déu n’hi do el que ens has deixat. Sobretot una empremta. Allò que tu eres: un home bo. I, com diu la cançó: “[…] el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí.”
[1] Miquel Martí i Pol
