i la seva novel·la Lluny de qualsevol altre lloc
Quin llibre més valent i honest és Lluny de qualsevol altre lloc!
Martí Domínguez (1966)
Desafiar el poder és crear esperança
Don Mee Choi (1962)
La memòria té miralls que t’encadenen. I són semblants a la tortura, que té febroses maneres de posseir el record
Sussana Rafart (1962)
Sempre he desconfiat d’aquells que volen conservar els llibres intactes, sense cap senyal de l’ús. Són mals lectors
Roberto Calasso (1941)
El millor professor de llengua i literatura és el pare que omple de contes –explicats amb paciència i passió- l’oci dels seus fills
Vicenç Pagès (1963-2022)
Fèlix Edo Tena (Vilafranca, Alt Maestrat, 1981) és escriptor i professor de literatura en un institut públic. Col·labora habitualment a les revistes Serra d’Or, Debats, Núvol i la Llança.
L’escriptor dedica la seva darrera novel·la Lluny de qualsevol altre lloc als seus fills amb una dedicatòria on textualment hi llegim: “perquè encara tingueu l’oportunitat de conèixer literalment, un altre món”.
El protagonista que es diu Joan, és un professor que ha tallat amb els seus vincles familiars i decideix abandonar-ho tot i tornar sol, al vell mas de la família, aïllat i llunyà, i des de fa molts anys tancat enmig de les muntanyes. Fa el viatge a peu des de la ciutat i com un explorador va explicant tot el que veu i experimenta al seu pas en aquest itinerari.
La narració, amb una prosa tensa i segura, comença, doncs, en el món urbà post-industrial contemporani i fa una clara reivindicació de certs valors perduts en el temps i és una clara reflexió, tal com ho diu l’escriptor Martí Domínguez, “de la rapacitat humana, de l’allau de vulgaritat i cobdícia que caracteritzen aquests temps, de com tot (o quasi tot) es prostitueix sota l’única regla que mana, la de la llei de l’oferta i la demanda”.
Ambientada als voltants de Castelló de la Plana, i referenciant indrets com el poblet de Vilafranca, el llom del Penyagolosa, o el riu Montlleó, s’hi descriu un univers pervers on la desfeta i la cobdícia suren en la ciutat, absorbida per la trama omnívora de l’especulació constructiva i com el món rural se l’està matant per totes bandes. L’horta s’hi dibuixa arrabassada, els vells horts asfaltats amb urbanitzacions vulgars i horribles, amb grans polígons industrials i grans superfícies comercials. I també hi creixen com bolets les cases unifamiliars, totes amb un jardinet ridícul, amb una palmera tropical i gespa artificial. Perquè “Ara este país s’ha convertit en un negoci. Tots volen vendre’s la terra, construir-hi i fer-se rics”. Els diners sempre han marcat el rumb del món, però potser mai com ara, diu Domínguez. I la verdura que consumeix la gran ciutat arriba paradoxalment de centenars o milers de quilòmetres a conseqüència de la globalització.
L’autor retrata, de manera agra i directa, pobles com el nucli antic de Vilafranca que resta com un eixam de cases buides pel progressiu despoblament dels habitatges del centre i del nucli antic. Amb un paisatge abandonat amb restes de corrals, de molins, de cases de pastor i de masos sencers que ningú més no ocupa i on moltes bestioles van a extingir-se per culpa de la falta d’aigua i per l’efecte devastador dels pesticides.
També s’hi descriuen nombroses obres tancades i sense acabar, que han deixat ací i allà una mostra demencial d’estructures malmeses i despullades. Un decorat ocasionat pel lema de créixer sense seguir cap ordre i permès per l’arrogància de qui ocupa el poder.
En aquest viatge a peu als seus orígens, amb l’intent de reviure l’extingida vida rural dels seus avantpassats, el protagonista es trobarà amb marginats de la societat i toparà amb situacions dures, violentes i d’actualitat, referides a l’alcohol o a la cocaïna. Viurà atacs de la ultradreta i patirà moments on s’hi reflecteix el supremacisme lingüístic dels cossos de seguretat (“¿no sabes que a la autoridad hay que hablarle en español?) i també veurà l’odi del racisme.
Perquè qualsevol que vegi els estralls que causa l’acumulació de riquesa i que tingui un mínim de consciència té l’obligació de ser crític amb el sistema. Una societat així no es mereix res més que el rebuig més ferm, reflexiona un company del protagonista.
Joan, aquest professor desenganyat (“no sé com dir-t’ho, no era feliç, em sentia buit. I un dia ho vaig deixar tot”) i vagabund, solitari impenitent, nàufrag de la seva vida, buscant el seu lloc en el món, contactarà casualment amb Mamadou, un jove emigrant gambià provinent d’un país amb una pobresa terrible, on l’exili és una opció per a molts, però que està fermament decidit a millorar el seu futur i això el marcarà. Aquest coneixement mutu és un dels moments més bells i emotius de la narració. “Gorko ko gorko” és una dita gambiana que vol dir: “un home és un home”. Hi ha una gran abundància d’esperança, però gens per a nosaltres, reflexiona cruament Mamadou.
Joan i Mamadou, amb posicions vitals diametralment diferents, estableixen una sòlida amistat. En la sinceritat del seu diàleg, Mamadou li etziba: “uns creuem deserts i oceans per a aconseguir una vida millor; i d’altres són incapaços de creuar un bassiol d’aigua”. I també: “Has trobat un ideal que et guiï a la vida? No t’hauries de queixar tant. A cap lloc hi ha escrit que les coses han de ser fàcils”. I això és el principi d’una batzegada que el farà reflexionar.
Al text hi trobem belles sentències com: “El que no té passat no te futur. Tots els sabers són un préstec que passa d’una generació a una altra”. O bé: “S’han creat molts inferns a partir d’utopies pensades i escrites per homes que es creien purs i capaços d’imaginar mons ideals”.
Hi ha també reflexions com aquestes: “Malgrat tot, l’abandó era inútil per a comprendre el funcionament del món. Cap espai no és estable, la solidesa és només una aparença. L’únic ordre que existeix és el que la mort disposa”.
El lector trobarà, en definitiva, una narració àgil, elegant i adequada, que mostra les punyents contradiccions de la vida moderna, amb molts punts de contacte amb la recent i aclamada novel·la de Miquel Martín, La drecera.
Aquesta magnífica, recomanable i honesta narració, tot i ser un “examen de la destrucció” -en paraules de Martí Domínguez-, no deixa de ser també un eloqüent, esperançat i valent cant a la identitat i a la vida.
Referències bibliogràfiques.
- EDO TENA, Fèlix. Lluny de qualsevol altre lloc. Onada edicions, Benicarló, 2021.
- DOMÍNGUEZ, Martí. “Examen de destrucció”. El Temps, 13 de juliol 2021, pàg-66.
- MARTÍN i SERRA, Miquel. La drecera (quarta edició). Edicions del Periscopi. 2020.
