Els rics són cada cop més rics i es distancien cada vegada més del sector social immers en una creixent pobresa. Els informes econòmics que apareixen a la premsa ens alerten d’aquesta creixent escletxa entre rics i pobres i la preveuen com un perillós risc per a l’economia. Tot plegat és conseqüència d’aquesta situació social cada vegada més angoixant, la qual, en tant que es continuï amb les tendències laborals i socials basades en les mesures que han condemnat a la pobresa milions de persones, difícilment es redreçarà. La història sempre ha passat per situacions difícils i això no ha obviat que persones afectades per moments angoixants, se’n puguin riure mitjançant denúncies amagades per la comicitat d’artistes que volen canviar el món a través d’una visió irònica de la desgràcia.
Ara es compleixen cent anys de la primera aparició a la pantalla de Charles Chaplin, que al llarg de la seva vida va ser testimoni de la Primera Guerra Mundial, de la gran crisi del 29, del naixement del feixisme i el nazisme, de la Segona Guerra Mundial i altres moments difícils de la seva vida particular. A través del seu personatge, Charlot, rodamón insolent, amb una jaqueta desajustada, uns pantalons lligats amb un cordill, amb sabates grosses, un barret al cap i un bastó a la mà, amb un caminar característic, es va convertir en un exemple de compromís amb el seu temps. Va ser capaç de criticar l’explotació del treballador, la deshumanització del treball, el fordisme social, la pujada del feixisme. Charlot va aconseguir, amb un humor aparentment innocent d’un personatge que viu en la marginalitat i s’agafa sempre als mecanismes que li ofereix una realitat que el margina per sobreviure, ridiculitzar i evidenciar les injustícies socials de cada moment i fer sortir com a guanyador els valors humanistes del seu personatge. Al final de la seva extraordinària pel·lícula El gran dictador, el personatge que tothom identifica com a Charlot, es posa seriós i en el seu discurs final, que ja ha quedat escrit en lletres d’or a la història del cinema, diu: “[…] La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empentat fins a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la necessitat. Els nostres coneixements ens han fet cínics; la nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines necessitem humanitat; més que intel·ligència, tenir bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot […].”
Això ho deia Charles Chaplin l’any 1939, quan es va filmar la pel·lícula, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial.
A l’Espanya franquista hi va haver un altre humorista genial, d’origen humil, que als disset anys es va incorporar a files de l’exèrcit republicà i, després de la guerra, va estar a punt de ser afusellat. En plena dictadura franquista va saber inspirar-se en la gent humil i convertir l’humor espanyol en cosa dels pobres. Aquest va ser Miguel Gila, que
va morir a Barcelona l’any 2001. Un home que va representar millor que ningú l’humor dels menys agraciats, ridiculitzant allò que la societat pretenia com a transcendent. Aquells que lluitaren per la república i que després van ser humiliats per una dictadura que els va sotmetre a una moral ultracatòlica que ofegava l’expressió espontània del sentit popular.
Gila fou aquell monologuista que començava dient que el dia que ell va nàixer la seva mare no era a casa. Amb el seu humor absurd a l’estil dels Germans Marx, deixà latent un optimisme indestructible, un desig de millorar el món a través d’una visió irònica de la desgràcia.
L’any 1951 va sortir a l’escenari d’un teatre, anava vestit amb un vell uniforme de soldat, portava un fusell de mentida i va improvisar el seu primer monòleg: “¿Está el enemigo? ¡Que se ponga! […].” Fins a la seva mort, l’any 2001, va publicar una vinyeta còmica al diari El Periódico, titulada “Encuentros de la tercera edat”.
Avui satiritzaria els que diuen que l’economia millora, que els bancs ja obtenen beneficis (alguns no han deixat de tenir-los mai). Així, els ingressos d’un 1% de la població s’ha quadruplicat en tant que la majoria de la població continua enfrontant-se a la manca de llocs de treball, i els que tenen la sort de tenir-ne, cada cop els ofereixen sous menys decents. Com se suposa que els fills del pobres o fins i tot les classes mitjanes treballadores podran disposar d’una sanitat pública que els atengui adequadament o rebre una bona educació en una època que es retallen els serveis sanitaris públics o disminueix el suport econòmic a les universitats públiques i les matrícules pugen? Sí, potser l’economia millora. Els bancs recuperen grans beneficis però el ciutadà del carrer continua igual o pitjor. Gila segurament diria: “¿Está el ministro? ¡Que se ponga!”
Com deia Charles Chaplin: “La cobdícia ha enverinat les ànimes, ens ha empentat fins a la misèria… Més que màquines necessitem humanitat; més que intel·ligència, tenir bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.”
Gila, en el seu llibre que parla de les seves memòries, Y entonces nací yo, es defineix a si mateix com “un soldat que es va quedar a la seva pàtria per morir dempeus i al qual llavors van fer viure de genolls”.
Són reflexions serioses d’aquests genis de l’humor que se servien de fer riure per evidenciar i satiritzar les injustícies de cada moment. “El meu dolor potser la raó del riure d’algú, però el riure no ha de ser la raó del dolor de ningú”, va dir Charles Chaplin.
