Fernande Olivier ( Paris1881- 1966 ), nascuda Amelie Lang, fruit de la relació de Clara Lang amb un home casat, és adoptada per la família d’un germanastre d’aquest, després de satisfer una suma de diners. Als disset anys, coneix Paul-Emile August Percheron, que la viola i la deixa embarassada. Amelie i Paul es casen i reconeixen el seu fill comú. Passat un any, Amelie, després de patir un avortament i continuats maltractaments, fuig de casa seva i s’aixopluga amb l’escultor Laurent Debienne, qui li ofereix feina de model i allotjament al seu domicili (1)
Entre el 1901 i 1904, Laurent Debienne i Amelie es traslladen a viure al Bateau-Lavoir, on Amelie adopta el nom de Fernande Olivier. Aquí, ella treballa com a model de molts pintors, entre altres, alguns amics de Picasso com Ricard Canals i Salvador Sunyer, Ignacio Zuloaga o Kees van Dongen (2), (Fig.1)
Al 1905, Fernande s’instal·la a l’estudi de Picasso al Bateau-Lavoir i durant quasi vuit anys mantindran una estreta relació sentimental, fins la seva ruptura definitiva el 1912 (3).
Fernande Olivier no accepta una vida de rancúnies i maltractaments a què semblava destinada. Coneix el món de l’art, li agrada i s´hi sent partícip. Aprèn a dibuixar amb Laurent Debienne i s’interessa per la pintura (fig.2), però a la vegada com a escriptora, capta els trets psicològics i personals dels diferents artistes, les seves motivacions i el seu deler d’expressar-se d’una nova manera. Aquesta capacitat d’observació i d’emetre un judici independent, no condicionat per cap “a priori”, però que reconeix la vàlua individual de cada artista i la dignitat del seu treball, la situen com a un testimoni excepcional del seu temps.
Fernande Olivier coneix i fa amistat amb un extens grup de poetes, escriptors i pintors, la majoria coneguts o amics de Picasso: Pitxot, Vlamink, Derain, Matisse, Braque, Manolo, l’escultor i ceramista Paco Durrio i Marie Laurencin.
Entre els amics poetes, destaquen Guillaume Apollinaire, André Salmon i, molt especialment, Max Jacob (4) (5).
Tots ells es respectaven i creen una petita comunitat en què compartien la seva pobresa, així com l’esperança del reconeixement de la seva obra.
Picasso i Fernande formen parella ( de 1905 a 1912, amb una crisi de separació temporal al 1907 ) (Fig.3 i 4), coincidint amb dues grans etapes de la pintura de Picasso. En primer lloc, el final de la visió més enfosquida i del retrat de la pobresa més sòrdida, “l’època blava”, tot passant a una pintura més diàfana i equilibrada, més humanista, incloent-hi la “màscara-tipus”( època de Gòsol ). En segon lloc, l’aventura vers la pintura cubista, que culminarà en els anys anteriors a la primera guerra mundial.
Fernande Olivier ocupa un lloc excepcional en la trajectòria de Picasso, quan accelera la seva aventura a la recerca de noves expressions plàstiques.
No és anecdòtic que ella acompanyi Picasso en els tres viatges que des de Paris retorna a Catalunya. Son viatges que Picasso fa per veure a la família, per retrobar amics, però potser també per retrobar-se a si mateix; quelcom molt íntim dels seus anys de joventut a Catalunya. Quelcom que equilibrés la seva recerca pictòrica, iniciada a Paris de manera desaforada i inabastable i que el podia situar “fora de lloc” enmig dels parisencs, désaxé, segons apunta Fernande Olivier en el llibre “Picasso et ses amis” (6).
El primer viatge, el 1906, en la seva estada a Gòsol, s’endinsa en la nova etapa de “La gran transformació” (7). És a Gósol on Picasso resta enamorat i feliç de la seva companya, essent ella a la vegada musa i amant durant l’estada en aquest poble on produeix més de tres-centes pintures i dibuixos (8). El segon viatge, el 1909, amb les vivències precursores del cubisme, en companyia del seu amic Manuel Pallarès, a Horta de Sant Joan. I encara al 1910, fa una curta estada a Cadaqués, convidat pel seu amic i pintor Ramón Pitchot.
Picasso, amb la seva dèria de transformar la pintura, per mostrar el que pogués haver-hi de veritat, de realitat amagada, en un bodegó o en una figura, s’endinsa en el cubisme i en un món de formes i línies, que reflexionen sobre el fet de pintar i mostren, en part, l’esdevenir del món del segle XX.
Fernande Olivier comparteix aquests esforços i aquesta lluita de Picasso. Ella considerarà que aquells anys van ser els més feliços de la seva vida. Una felicitat i una convivència de la qual també va gaudir Picasso (Fig.5).
Fernande Olivier, en escriure “Picasso et ses amis” l’any 1934, va rebre crítiques de Picasso. Amb el temps, però, Picasso va reconèixer la fidelitat i el testimoni just que Fernande va saber donar d’ell mateix, dels seus amics i de l’ambient que els envoltava a París. Una ciutat on, molts d’ells, redescobriren i revolucionaren el món de la pintura.
Els anys següents a la ruptura amb Picasso, Fernande lluitarà per subsistir, cercant i fent tot tipus de feines; treballa amb un antiquari, recita poemes, fa de caixera d’una carnisseria, pinta, escriu, fins i tot fa crítica. A partir del 1947, empitjora la seva situació econòmica i demana ajuda a Picasso, qui mitjançant l’amistat comuna amb Braque, la va ajudar durant molts anys. Fernande Olivier mor en el seu apartament de Neuilly-sur-Seine el gener de 1966 (9), seixanta anys més tard d’aquell mític 1906 que va marcar la vida dels dos amants i la deriva de la pintura picassiana.
Bibliografia:
- Laurence Madeline, “Fernande Olivier novel.lesca”, Fernande Olivier / Pablo Picasso i els seus amics, p.p. 11-25. Ed. Museu Picasso de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2024.
- Malén Gual, “Els retrats de Fernande Olivier”, Fernande Olivier / Pablo Picasso i els seus amics, p.p. 27-53. Ed. Museu Picasso de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2024.
- Laurence Madelin, Ibíd. p.21.
- Malén Gual, Ibíd. p.30.
- Fernande Olivier, “Max Jacob rencontre Picasso”, Picasso et ses amis, p.33, Comediart Éditions, 2022
- Fernande Olivier, “Picasso en Espagne”, Picasso et ses amis, p.83, Comediart Éditions, 2022.
- Eugenio Carmona, “El cuerpo y el valor intrínseco del arte”, Picasso 1906. La gran transformación. p.p.17-25, Ed. Museo Nacional, Centro de Arte Reina Sofia, 2024.
- Malén Gual, Ibíd, p.42.
Laurence Madeline, Ibíd, p.p. 21-25
