Publiquem un fragment del parlament que en Rossend Darnés va fer el passat 13 d’octubre a la Casa de Cultura de Girona, a l’acte de reconeixement a en Vicenç Fiol, membre cofundador de la tercera època d’Emporion, amb motiu del primer aniversari de la seva mort (CdR).
Per què en Vicenç es féu capellà obrer?
En Vicenç era fill d’una família de treballadors pobres i humils. El seu pare era carboner i la seva mare anava a cuinar per les cases. Ell mateix ho ha explicat: el rector del Seminari, el Dr Estela, connectà el Seminari amb el Moviment Obrer a través de l’HOAC i en Paco Mera. Al Seminari en Vicenç havia format part d’un grup obrer. Va tenir coneixement de l’existència dels capellans obrers francesos i això l’estimulà a provar-ho, convençut que en l’església hi havia d’haver cabuda per un pluralisme de formes de fer de capellà.
En Vicenç era un home creient compromès amb Jesús de Natzaret: la persona, el missatge ( l’Evangeli) i el projecte de Jesús, el Regne, van ser el motor de la seva opció de vida. Els trenta anys de vida oculta de Jesús a Natzaret treballant amb les pròpies mans al costat de Josep i Maria enfront dels tres de vida pública, el frec a frec de la convivència quotidiana amb un poble petit i pobre de Galilea, el llenguatge de les paràboles allí après, el Jesucrist que segons l’apòstol Pau era de condició divina es féu semblant als homes i tingut com un d’ells, fet no-res, com un esclau… (Fl 2,7ss.) En Vicenç va entendre que l’Església tenia la seva raó de ser en servir la causa i el projecte de Jesús, el Regne: és a dir, un nou model de persona, un món de fills de Déu i de germans. Un Déu-Amor, un Jesús que esdevé servidor, que s’envolta dels més pobres i marginats, dels malalts, de les dones, dels infants…
La decisió de fer-se capellà obrer neix de la convicció que no podem viure de l’altar sinó, com diu el llibre del Gènesi, de la suor del propi treball i no pas de la suor del d'”enfront”. Viure com els propis pares i germans, viure del treball de les pròpies mans: pintant cotxes, fent taps o treballant a la pagesia, per exemple, com la majoria de la gent digna. La convicció que la paraula predicada esdevé molt més creïble quan ve avalada pels fets, per la pròpia manera de ser, de mostrar-se i de viure. Jesús havia criticat els escribes i fariseus i els representants de la religió del seu temps que “deien i no feien, que carregaven farcells pesants a la gent i que ells no els movien ni amb un dit” (Mt 23, 4, de l’entrevista de Sebastià Benet a Serra d’Or, oct. 1994) ; i també els havia advertit:”que no es fessin anomenar mestres ni guies, i que el més gran es fes servidor de tots” (Mt 23, 8ss) Jesús ensenyà “que l’arbre es coneix pels seus fruits”… Treballar amb les pròpies mans, talment ho havia fet l’apòstol Pau, que després de molts viatges i hores de predicació, prenia hores a la nit per fer tendals i no ser una càrrega per la comunitat, i fent-ho presumia de no ser interessat. (Ac 18,39, 2Tes 3,6ss, 1Cor 9,16-23) L’opció de capellà obrer i de fidelitat al món dels pobres fou fruit del compromís de fidelitat a Jesús i de restar al costat dels petits, dels febles, del poble i dels explotats, nasqué de la voluntat de no desclassar-se. “He nascut i viscut pobre, i la pobresa m’ha fet fort m’ha enriquit”, afirmà en Vicenç els darrers mesos de la seva vida.
Quina Església volia en Vicenç?
En Vicenç estimava l’Església, la sentia seva: “És en l’Església que he descobert Jesús i el seu Evangeli, però sóc conscient que formo part d’una Església que és santa i pecadora a la vegada” (Serra d’OR). “En l’Església hi he patit molt, és contradictòria, desconcerta, fan enfadar moltes coses que fa. Però en ella he descobert Jesús, raó de la meva vida Sovint m’ha arraconat però no m’ha condemnat, ni mai, fins avui, m’ha impedit ser fidel a les meves opcions. En l’Església no tot és negatiu, hi ha moltes realitats i persones valuoses, engrescadores, profetes i cristians anònims que fan rutllar la vida…” (tret dels papers manuscrits). I, per sorpresa d’alguns, hi restà sempre, tot i que decididament la volia més fidel a Jesús i al poble, volia que traspués evangeli. Lluità, des del propi recorregut vital i quotidià per fer-la més transparent, humil i servidora, despullada de tot afany de poder i de diners, independent i lliure per acompanyar i fer camí amb el poble, amb els treballadors i amb els pobres. Volia una Església que escolta, que acull, que anuncia i que si cal també denuncia els abusos del poder, una Església oberta i plural, amb iniciativa, arrelada al país, a Catalunya, reclamava una Església comprensiva, amable i misericordiosa, “una Església que no només demani perdó pels errors del passat sinó que també en demani pels pecats d’ara, que actués igual a Nicaragua que a Polònia”. (Serra d’Or) una Església més participativa i de comunió, molt més de base laïcal i amb molt més protagonisme i capacitat de decisió de les dones; una Església que proposa i que no imposa. Una Església menys pendent d’ella mateixa i de les seves institucions i molt més preocupada i ocupada en la causa i el projecte de Jesús, la construcció del Regne. Una Església que visqui el que predica, que respecti al seu si els drets humans, una Església decididament posicionada a favor de la llibertat i la justícia. També hi afegí: “en la mesura que et fas com els altres es pot entendre millor el teu paper que, al capdavall, ha de ser caminar amb la gent en el procés cap a l’alliberament col·lectiu”
“El veritable creient es coneix, no pas a l’església, dins el temple, sinó al carrer” escriví Simone Weïl. El Papa Francesc reclama ” una Església en sortida, que va a les perifèries existencials: al món de la pobresa i la marginació, als espais de frontera i de diàleg amb la cultura i el món de l’ateisme, de diàleg i col·laboració amb les altres religions i els diversos humanismes; una Església abans ferida i exposada a equivocar-se que entumida i resclosida o aferrada a fer el que s’ha fet sempre”. En Vicenç deixà dit: “He sembrat una Església al costat del poble treballador, compromesa amb la gent del carrer, que la deixa participar i que l’escolta, que intenta ajudar-la…al Seminari em van intentar desclassar, però mai no he perdut el nord, sé d’on vinc i cap a on vaig.” (GAVARRES, tardor-hivern 2013)
