En un dels episodis més aclamats de la sèrie d’animació nord-americana Els Simpson, el poble de la família protagonista, Springfield, rep una compensació milionària pels abocaments il·legals de residus per part de la central nuclear que hi opera.
L’alcalde convoca una assemblea de veïns per tal de decidir en què invertir els 3 milions de dòlars. Marge Simpson, la veu de la sensatesa, proposa utilitzar els diners per reparar el carrer principal, ple de sots i fins i tot esvorancs. Quan el poble sembla disposat a donar suport a la proposta, entra en escena un xarlatà que anuncia que té un gran projecte, però que potser hauria d’anar al poble veí per tal que la idea fos apreciada. L’alcalde de Springfield li demana que no s’estigui de presentar-la, que abans de deixar perdre una gran oportunitat a favor del poble veí li garanteix que hi votaran a favor. El xarlatà, acompanyat d’una enganxosa melodia, presenta el seu projecte d’un monorail, que oferiria un recorregut circular a través de la minúscula trama urbana. Remarca que té experiència de construcció d’aquest sistema de transport de masses en altres petites poblacions, que ara figurarien al mapa dels Estats Units. Més endavant es descobreix com aquests antecedents van acabar amb la ruïna dels pobles que van apostar-hi, i que el xarlatà té les mateixes intencions per Springfield: construir el monorail amb materials antiquats i qualitat deficient, agafar els diners, i fugir per cames abans de la inauguració i previsible avaria catastròfica.
És fàcil trobar paral·lelismes entre la situació a Els Simpson i el que va passar amb Eurovegas. Ara, però, recorre Catalunya una nova tendència que també sembla inspirada en l’astúcia d’aquell xarlatà. En els darrers mesos diverses empreses, moltes petites, de recent creació i amb avaladors de dubtosa reputació, han sol·licitat permisos per poder fer prospeccions d’hidrocarburs en diverses zones de Catalunya, sobretot al Prepirineu. Pretenen utilitzar una tècnica coneguda com a fracturació hidràulica (batejada internacionalment com a fracking, de la seva forma abreujada en anglès) per fer aquestes exploracions. Es tracta d’una tècnica consistent en la perforació de pous fins a capes profundes del subsòl i la posterior injecció de grans quantitats d’aigua barrejada amb sorra i una barreja de components químics a molt alta pressió per tal de generar fractures a la roca i poder accedir al gas que s’hi emmagatzema en petites bosses. La tècnica ha estat emprada en els darrers anys majoritàriament als Estats Units i al Canadà, però no està exempta de polèmica. Com a Els Simpson pot ser un bon exercici veure què ha passat en altres zones on s’ha aplicat.
Un dels principals temors que acompanya la fracturació hidràulica és la possibilitat d’accidents. L’estat de Pennsilvània, a l’oest de Nova York, és una zona rica en el tipus de jaciment que explota, i el fracking hi ha estat àmpliament aplicat. Malgrat la pretesa seguretat que garanteixen totes les empreses explotadores, els incidents es compten per desenes i van des d’esfondraments del terreny fins a explosions. Al Regne Unit, unes perforacions experimentals van acabar provocant petits terratrèmols en dues zones del país, fet que conduí les autoritats a imposar una prohibició cautelar, que ara està a punt d’aixecar-se.
L’aigua està íntimament relacionada amb la fracturació hidràulica. En primer lloc, perquè se’n requereixen grans quantitats per tal de fer la fracturació possible. A més, es tracta d’un recurs que després de la seva utilització es perd, no es pot reciclar a causa de l’alta concentració d’elements químics altament tòxics i fins i tot radioactius, quan la roca perforada n’ha contingut i els ha traspassat. A Catalunya, precisament, els recursos hídrics són limitats, i una font recurrent de conflictes entre diversos sectors quan escassegen. A l’estat d’Oregon, novament als EUA, els agricultors han vist com les companyies d’hidrocarburs adquirien els drets sobre l’aigua que fins aquest moment es destinava a l’agricultura, en no poder igualar les seves ofertes econòmiques en subhasta pública. En segon lloc, quan les perforacions es fan a poca profunditat, es poden contaminar els aqüífers, dels quals la població pot estar-se abastint. L’agència de protecció ambiental dels EUA ha detectat fonts d’aigua contaminada amb metalls pesants a causa del fracking, i fins i tot n’han trobat nivells perillosament elevats en persones que n’han begut. Alguns informes realitzats per entitats no governamentals mostren resultats encara més alarmants, relacionant la fracturació amb una major freqüència de diverses malalties, algunes cròniques, a nivell local.
Per tots aquests potencials impactes, i per la incertesa que acompanya la fracturació hidràulica, països com França i Bulgària, després d’un idil·li inicial amb la innovació, vist el seu risc han acabat prohibint-la als seus territoris. En ambdós casos les autoritats han aplicat el principi de precaució i esperen concedir permisos un cop la tècnica hagi millorat en seguretat i causi menys impacte ambiental.
Alguns dels permisos demanats a Catalunya ja han estat concedits, i ara només falta que els sol·licitants es decideixin a fer les inversions milionàries que requereixen. Com al poble imaginari de Springfield, a casa nostra també hi ha alcaldes entusiasmats amb la idea d’una gran inversió com aquesta als seus municipis. L’alcalde de Ripoll ja ha beneït les perforadores, i ha donat la benvinguda a tot allò que faci bullir l’olla. Això sí, demana que es garanteixi el medi ambient. Altres alcaldes estan estudiant les propostes, mentre que una part de la ciutadania ja s’ha organitzat i mobilitzat per evitar que els pous tirin endavant.
Personalment, penso que la fracturació hidràulica és una aposta arriscada, indesitjable i probablement injusta. És arriscada perquè, per més que les companyies insisteixin en la seva seguretat, en molt poc temps ja ha acumulat un historial d’incidents força vistós: terratrèmols, aigües contaminades, explosions, fuites de metà, metalls pesants. Si bé hi ha moltes explotacions que operen sense problemes, és una tècnica que encara està lluny d’oferir unes mínimes garanties de seguretat. És una aposta indesitjable pel fet de perpetuar un model energètic insostenible, basat en la combustió de recursos fòssils, limitats, contaminants i causants del canvi climàtic. El model desitjable passa per desenvolupar l’explotació d’energies renovables. Finalment, és una aposta probablement injusta, perquè és de preveure que els beneficis aniran destinats a les butxaques d’explotadors privats, mentre que els impactes ambientals i sobre la salut, en cas de produir-se, acabaran afectant la població local i difícilment cap fiança o multa pugui cobrir el potencial dany. És el que ens ensenyen les experiències a l’estranger. Vistos els antecedents, si la fracturació hidràulica tira endavant a Catalunya, no sembla que sigui gràcies a la reflexió i la recerca d’un model de desenvolupament desitjable, sinó per la desesperació que provoca la crisi i que converteix els perniciosos projectes dels xarlatans en atractives “inversions empresarials en l’àmbit de la innovació energètica”.
