Al primer article d’aquesta sèrie es va posar alguna xifra a l’impacte sobre el medi ambient i les economies domèstiques de la pràctica de l’obsolescència programada dels productes de consum. Tancava apuntant que hi ha una altra dimensió d’aquesta pràctica que no se sol tenir en compte, però que pot tenir la clau de la seva erradicació: la satisfacció amb la feina ben feta.
De literatura sobre el món del treball n’hi ha un munt, però hi ha un parell d’obres de la petita selecció que ha arribat a les meves mans que sovint em tornen a la memòria. Escrit en to àcid, David Graeber publicava, l’any 2018, l’assaig que en l’edició en castellà es va titular -no del tot encertadament- “Trabajos de mierda”. No es referia a feines escatològiques, brutes o desagraïdes de fer, sinó a feines improductives, sense sentit, pura burocràcia o, directament, perjudicials, contràries a l’interès general i a la satisfacció de les necessitats individuals i col·lectives. L’autor incloïa en aquest sac a consultories de recursos humans, coordinacions de comunicació, estudis de màrqueting, el telemàrqueting, serveis legals corporatius i banca especulativa. A l’assaig, estimava que al voltant del 40% de les feines actuals als països desenvolupats no aporten cap valor, no mereixen ser fetes o, fins i tot, seria millor per a tothom i per al medi ambient que no es fessin. Són feines sovint ben pagades, però que poden generar frustració, contradiccions i alienació entre les persones que les desenvolupen i s’adonen de la seva futilitat o maldat. Qui pot sentir-se orgullós o autorealitzada de mentir per via telefònica fins aconseguir que una víctima escollida a l’atzar canviï a una tarifa elèctrica, telefònica o del gas pitjor que la que té contractada? Si a aquest feix del 40% hi afegíssim les feines relacionades amb la indústria que fa productes dissenyats per a ser llançats tan aviat com ho tolerin els estaments reguladors i les classes consumidores, sens dubte conclourem que tenim unes “economies de merda”, sense gaire sentit més enllà de servir-se a si mateixes i que no aporten sentit al treball.
En clau més positiva, l’any 2010 es va publicar, en anglès, el llibre “Raons per a treballar amb les mans”. El seu autor, Matthew Crawford, hi narrava l’experiència personal amb un radical canvi de feina: des de treballar en una oficina per a un grup de pressió política de Washington (una de les feines que Graeber qualificaria, sens dubte, de merda) a obrir el seu propi taller de reparació de motocicletes. Més enllà de lloar tots els beneficis físics i mentals que li havia reportat el canvi laboral, el llibre ofereix una reflexió, a partir d’aquestes experiències, sobre el sentit del treball i les seves formes. El llibre sedueix per molts motius, però sobretot per com de fàcil és sentir empatia pel mecànic que, mitjançant l’estudi, l’experimentació, l’enginy, la creativitat, l’experiència i la intuïció acaba resolent els trencaclosques aparentment més complicats dedicant, a tot plegat, una quantitat de temps molt superior a la que podrà facturar, només per la motivació personal d’aprendre i el sentiment de superació. Reforça encara més aquesta empatia el fet que l’activitat de l’autor-mecànic és, precisament, la lluita contra l’obsolescència.
Quan, en lloc de tirar la tovallola i recomanar a la clientela comprar una moto nova, Crawford s’escarrassa en desxifrar l’avaria i trobar-hi una solució, no només honora a la seva nova professió, sinó que està contribuint a un model d’economia circular ben entesa: la que allarga la vida útil dels productes, fomentant la reutilització i minimitzant la producció de residus i l’impacte ambiental. Per desgràcia, l’obsolescència també té les seves versions bastardes de l’economia circular. Per una banda, hi ha interessos que promouen una economia circular entesa com el fet que un producte elaborat amb la pèssima qualitat habitual canviï de mans tantes vegades com sigui possible al llarg de la seva vida tot satisfent les necessitats, en teoria, de més d’una persona. Usar i vendre com una versió amable de l’usar i llançar envernissant-lo de capitalisme verd. En darrera instància, l’impacte ambiental positiu d’aquest model és nul. Una versió competidora és la que tampoc té cap pretensió d’alterar la pèssima qualitat dels productes ni allargar la seva vida útil, sinó que tanca el cercle vetllant per tal que les persones consumidores, un cop se’ls espatlli el producte, l’entreguin de nou al fabricant, potser a canvi d’un descompte en la compra d’un nou model, de qualitat i expectativa de vida similar. Com a estratègia de fidelització i recuperació de matèries primeres a baix cost pot funcionar bé, però novament, és una circularitat que segueix fomentant el consum de recursos i la generació de residus, sense cap impacte positiu per al medi ambient.
Potser la solució als problemes ambientals associats a l’obsolescència programada no vindrà de la conscienciació i l’activisme d’arrel ecologista, sinó de l’esgotament d’una societat encasellada en feines cada vegada més buides per aconseguir uns ingressos que ha d’acabar destinant a la renovació dels calçotets (o les bragues, o les bombetes, o les impressores, o…). Erradicar la programació de l’obsolescència no només tindria beneficis ambientals i per a l’economia real, sinó també de socials, donant sentit a les coses, a les feines i un sentiment d’autorealització a les persones que les fan i que ara se’n veuen privades.
