El pas de la borrasca Glòria pel nostre litoral ha deixat un paisatge canviat, unes platges i fins i tot una línia de costa alterats i desperfectes estimats en desenes de milions d’euros. L’impacte social del fenomen també ha estat destacable, i han sorgit iniciatives tant institucionals com ciutadanes per netejar platges, refer passeigs i salvar el Delta de l’Ebre. Per molt encomiables que siguin aquestes accions i propòsits, també hem vist com, en paral·lel, i potser per primera vegada (o almenys de manera tan sonora), han sorgit veus que qüestionen aquestes reaccions immediates, gairebé impulsives, i que inviten a reflexionar una mica més sobre el seu sentit i sostenibilitat (ambiental, econòmica i social) en un món en estat d’emergència climàtica.
El debat més urgent potser sigui el de la “desconstrucció” urbanística de la primera línia del litoral, que proposen organismes com ara el Col·legi Oficial de Geòlegs. És sabut que, des de mitjans del segle passat i en nom del desenvolupament econòmic basat en el turisme de masses, països com el nostre i en entorns com la Costa Brava, han omplert molts quilòmetres de litoral de construccions com ara passeigs marítims, urbanitzacions i aparcaments, sovint al damunt dels sistemes dunars que històricament protegien la costa davant els temporals. Però és evident que, davant un mar que no para (ni pararà) d’expandir-se, l’exposició d’aquests elements als embats de les onades no farà més que augmentar i, en combinació amb la retenció de sediments riu amunt per efecte dels embassaments i l’alteració de les dinàmiques marines per l’aparició i expansió de ports, els seus impactes seran cada cop més destructius.
En l’àmbit acadèmic, fa dècades que aquestes realitats són conegudes i que es reclama una ordenació del territori més sensible i sensata. Però sembla que no ha estat fins que el mal ha estat fet que no s’aprecia una tímida voluntat de canviar les coses, de qüestionar si la costosa (però efímera) reconstrucció de béns i infraestructures a càrrec de les arques públiques al servei d’uns negocis de temporada que se’n beneficien no hauria de ser substituïda per una visió més integral del problema i que donés respostes a llarg termini, i no sols per a l’estiu vinent. Malgrat que la majoria de receptes segueixen apostant per la declaració de zones catastròfiques, la mobilització de fons econòmics d’emergència extrets d’allà on sigui i la reconstrucció d’allò perdut, ja han sorgit veus, també entre la classe política, que permeten augurar un gir en els models de gestió territorial i del risc cap a posicions més conscients del repte d’aquest segle i de la seva escala. Evidentment, la forma concreta que adoptarà aquest gir admet moltes possibilitats, i dependrà del conjunt de la societat definir com es farà.
El debat, més que ambiental, és social: com s’han de repartir amb justícia els costos i beneficis de la intrusió humana als sistemes litorals i la seva defensa o retirada progressiva? Quina administració té potestat per decidir-ho? En un país on el turisme mou molts diners i voluntats, el sector participarà a trobar les millors opcions o s’enrocarà per mirar de mantenir l’status quo? És responsable alimentar un discurs que defensa que el Delta de l’Ebre es pot salvar en lloc de fer una evacuació ordenada al llarg de les properes dècades? Amb eleccions cada quatre anys, es podran teixir consensos prou amplis com per implantar polítiques que generaran oposició local i necessitaran decennis per produir fruits, tothora que aquests no podran ser atribuïts a cap partit? El repte és majúscul. I ho és encara més en el context d’una societat occidental com la nostra, on conceptes com els de comunitat, solidaritat i acció col·lectiva, tots ells ingredients ineludibles per afrontar reptes com el plantejat aquí, estan cada cop més desplaçats per l’individualisme imperant, la protecció acèrrima de la propietat privada, la veneració del mercat i la reverència a la tecnologia com a respostes a tots els nostres problemes.
Subjacent al debat territorial que he posat en primer pla, no em puc estar de comentar, també, la poca adequació que aquests dies molts mitjans de comunicació han fet del terme “neteja”. I és que convé aclarir que, per poder netejar, cal que existeixi brutícia, i resulta que la major part dels sòlids que es van dipositar sobre la sorra eren restes vegetals arrossegades per l’aigua, tot i que també cal admetre que, en menor proporció però en grau prou desconcertant, hi havia residus d’origen humà: plàstics, electrodomèstics, mobles, etc. Netejar la platja exigeix retirar aquests residus antròpics, com han impulsat les iniciatives de col·laboració ciutadana, mentre que la cursa d’alguns ajuntaments per enretirar restes vegetals res té a veure amb la neteja. Es tracta, més aviat, de la persecució d’una determinada imatge, utilitària però artificiosa, del que és una platja (entesa com una massa homogènia de sorra, sense altres elements que dificultin estendre la tovallola), que dista del concepte natural de platja (en la qual la sorra és només un element entre molts altres: pedres, troncs, branques, algues, etc.). No és capritx purista: aquests elements arrossegats per rius i dipositats per temporals ajuden de manera natural a capturar i retenir sediment a les platges, a mantenir i reconstruir el cordó dunar, absorbeixen l’energia erosiva del següent temporal, poden acollir plantes i animals, etc. Tot i que és comprensible que determinats espais concorreguts de la nostra costa hagin de ser sacrificats al profit turístic, no estaria malament que, en entorns menys urbanitzats, com per exemple els que franquegen la desembocadura del Ter, i que alhora són reserva natural del parc, s’hi mostrés a la ciutadania quin aspecte presenta una platja realment natural. Ajudaria a fer que, de la mateixa manera que hem comprès que l’aigua “bruta” que porten els rius quan plou és, en realitat, aigua carregada de valuosos sediments que alimenten la vida marina i la regeneració del litoral, una platja amb detritus no és una platja “bruta” que cal netejar, sinó una platja viva, que convé preservar amb mínima intervenció i que serà valuosa per esmorteir els pròxims Gloria que vindran.
