Després de la fi de la II Guerra Mundial es va produir un episodi molt estrany i conegut com la guerra dels pingüins. Si oficialment el conflicte internacional va acabar l’agost del 1945 amb el llançament de dues bombes atòmiques, sobre Hiroshima i Nagasaki, sembla que la guerra va continuar en un altre indret, a l’Antàrtida.
Coneguda com l’operació High Jump, entre finals del 1946 i al principi del 1947, els Estats Units van enviar a l’Antàrtida una força de combat impressionant. La van desplegar des de les bases nord-americanes al mar de Ross (Nova Zelanda) i constava de tres grups d’atac per ocupar el pol sud.
La Task Force 68, la força invasora, estava composada per 13 vaixells (entre trencaglaç, destructors, vaixells de càrrega i vaixells tancs d’aprovisionament), 2 llançadors de hidroavions, un vaixell de comunicacions, un submarí (Sennet) i un portaavions (Phillipine Sigui) ; els efectius embarcats sumaven 4.200 efectius i l’operació la liderava l’almirall Richard Byrd.
Oficialment l’operació “High Jump” eren simples maniobres que tenien per objecte “provar equips militars i tropa en condicions antàrtiques”. L’expedició estava planejada i equipada per a una durada de sis a vuit mesos, però no hi van participar ni observadors estrangers ni científics especialitzats. La magnitud de l’esforç aeronaval i els obscurs objectius de la missió, han estat motiu d’especulació durant dècades sobre les seves veritables finalitats. La raó potser s’ha d’anar a buscar uns anys abans quan els nazis estaven a punt d’iniciar la II Guerra Mundial.
El 1938, la Societat Alemanya d’Investigacions Polars va donar suport a diverses exploracions liderades pel capità Alfred Ritscher, qui va navegar amb el vaixell “Schwabenland”. Quan va esclatar el conflicte, esquadrilles de submarins alemanys havien estat anant i venint de l’Antàrtida. Els alemanys estaven construint enormes complexos subterranis a les terres antàrtiques sense escatimar recursos ni personal científic. Al final de la guerra molts dels nazis que van fugir s’haurien refugiat en aquestes bases que disposarien d’una tecnologia molt avançada i que no estava a l’abast dels nord-americans.
L’almirall Richard Byrd va participar en l’Operació High Jump com a oficial a càrrec de la mateixa, en tant que el comandament de la Task Force 68 va recaure en l’almirall en Richard H. Creuin. Si el propòsit declarat de l’operació era el de l’entrenament de personal i posada a prova d’equips militars en condicions extremes, per què calia enviar tants vaixells, unitats i soldats i per què es va prohibir la presència a observadors estrangers? També és molt estrany el fet que en l’operació High Jump hi participessin forces soviètiques. Començava la Guerra Freda però soviètics i nord-americans volien acabar definitivament amb l’enemic comú, el Reich alemany?
El grup principal, de reconeixement aeri magnètic i fotogràfic, va operar des d’una pista continental construïda per llançar avions del tipus DC-3 adaptats per a vols de llarga distància de reconeixement fotogràfic. Es van prendre 70.000 fotos aèries en dues setmanes, la qual cosa demostra els amplis recursos aeris emprats en l’operació. Què estaven buscant els americans?
Durant aquesta operació Byrd havia sobrevolat, almenys una vegada, tot el territori de Neuschwabenland, des de la direcció sud-oest fins a les terres altes de Ritscher i les àrees de l’est del Pol Sud. Sense saber-se per què, Byrd va tornar precipitadament als Estats Units al febrer de 1947 i va declarar en una entrevista que li va fer un reporter que era “necessari per als Estats Units prendre accions defensives contra avions de combat enemics que vénen de les regions polars” i que en cas d’una nova guerra “els Estats Units serien atacats per avions que poden volar d’un pol a un altre amb increïble velocitat”.
Si bé es va estimar per a l’Operació High Jump havia de tenir una durada de mig any, les forces invasores van haver de retirar-se al cap de poques setmanes, després de nombroses pèrdues no determinades en material i homes. La retirada va començar després de produir decisius combats entre atacants i defensors de Neuschwabenland. No se sap quines van ser les baixes reals dels nord-americans, però se sap per exemple que el submarí Sennet, oficialment per causa dels gels antàrtics, va arribar a patir seriosos desperfectes en el seu casc, havent de ser retirat durant l’operació a un port de Nova Zelanda per a ser reparat. També se sap que es van perdre diversos avions de combat i material aeri d’alta tecnologia, i que hi va haver pèrdues humanes, en concret morts de marines nord-americans. Tot això en una suposa operació d’ensinistrament.
Als Estats Units va ser molt difícil justificar a l’opinió pública les baixes esdevingudes a l’Antàrtida, però el cas va ser oficialment tancat. Els militars van anomenar aquesta operació com “la guerra dels pingüins”, després que el govern federal declarés insistentment que a l’Antàrtida només hi vivien pingüins i que les baixes de personal militar es devien a desafortunats accidents …
Altres estranyes declaracions realitzades als Estats Units per Byrd i altres militars en rodes de premsa parlaven d’albiraments i trobades amb aeronaus d’altes capacitats no comparables amb els més avançats avions a reacció de l’època. L’almirall Byrd va haver d’enfrontar-se a un minuciós interrogatori de les autoritats nord-americanes. Després d’això, els EUA es van retirar de l’Antàrtida durant gairebé una dècada. El misteri és viu.
