El mes passat vàrem triar com a “pel·lícula del mes”, dins del nostre espai de cinema, el film de Pau Freixes fet en català “Herois”, que durant dos dies es projectaria a la pantalla del Cinema Montgrí. Possiblement a algú li podia semblar poc seriós que recomanéssim un film, a priori poc transcendent que, amb tots els respectes per Antonio Mercero, podia semblar un episodi de “Verano azul”. Val a dir que l’assistència de públic a les tres sessions que es va passar la pel·lícula va ser molt per sota del que estem acostumats. Segurament molta gent va pensar que aquella era només una pel·lícula de nens.Una llàstima, ja que una pel·lícula catalana, en català, feta per un autor molt jove, rodada en part prop de casa nostra (platges de Palamós), que toca un tema sensible de manera molt seriosa, com poden ser el records de la infància, aquí a Torroella, es mereixia molt més i així ho corroborava el públic assistent al sortir del cinema, que es feia creus del que els havia agradat i impactat la pel·lícula.
A qui no li agrada refugiar-se en els records de la seva infància quan els problemes estan presents?. Qui no ha viscut una època de somnis en la qual tot era possible? Pau Freixes diu: “No hi ha res com creure, creure que l’amistat mai es trenca, que l’amor és per sempre, i que el món sencer és aquí perquè els nostres somnis es compleixin”. Això és el que penses de petit i quan et fas gran, amb una visió diferent de la realitat, t’adones que un dia vàrem creure que tot era possible i que aquells foren els millors anys de la nostra vida.
La història es planteja com la d’un jove publicista, amb una exitosa carrera professional i una vida personal buida que, en un viatge cap a una important reunió professional, es troba a la carretera una noia desenfadada, carregada amb una motxilla, amb la que, malgrat les seves maneres d’entendre la vida, en principi tant diferents de les d’ell, connectarà i acabarà rememorant l’època més mítica i emotiva de la seva infància: el darrer estiu que van viure amb la colla. Un estiu en què van assaborir l’amistat, però també en el que varen haver d’estar sotmesos a una dura prova, la mort d’un company, que marcaria per sempre les seves vides. Un estiu en què tots van ser herois.
Diu Freixes: “Desitjo que els espectadors es tornin a sentir nens. Vull que els pares surtin del cinema amb els seus fills amb un toc de nostàlgia i un altre d’il·lusió per tornar a ser aquell amic de la infància. Una pel·lícula que parli no tant del que ells són, com del que desitgen ser: petits herois”.
Jo vaig recomanar la pel·lícula a la meva filla, ella és de la generació dels vuitanta, aquella generació que es passava hores escoltant en el cotxe Parchís, Alaska o Mecano, com els nois de la pel·lícula i li vaig recomanar que hi portés al meu net de poc més de set anys. Val a dir que en aquest cas els desitjos d’en Freixes es van complir. La meva filla es va omplir de nostàlgia de la seva infantesa i el seu fill, el meu nét, de desitjos de convertir-se en heroi com els nens de la història.
Sensible, però no sensiblera, sap transmetre sense caure en el ridícul la il·lusió, els somnis i les aventures d’aquells anys meravellosos i iniciar a aquests petits protagonistes a sobreposar-se a un cop fort, el primer que la vida els va donar. Un cop que com herois haurien de superar, però mai oblidar. Una petita joia del nostre cinema, obra del director Pau Freixes, amb un guió magnífic d’Albert Espinosa i una memorable banda sonora d’Arnau Bataller que ajuda a transmetre la sensació de grandesa i de moment especial i memorable que veiem a les imatges.
