Què és cultura?
Un dels debats recurrents és la definició de cultura. Limitem-nos a allò que és bàsic d’entendre: a) la cultura en sentit ampli; qualifiquem de cultura tota activitat amb una certa entitat: l’arròs a la cassola i les diverses manifestacions folklòriques; els jocs de la mainada i les habituds de les pràctiques religioses; les festes tradicionals i les formes de vestir… amb un llarg etcètera. b) la cultura en sentit més restringit; serien les accions encaminades a generar pensament, introduir dubtes, qüestionar el que està establert, no oblidant mai que la cultura és transformadora. A la vegada, són activitats que ens eleven com a persones, ens humanitzen (no de manera automàtica, però sense elles entraríem en la barbàrie, segons George Steiner), gràcies a la pràctica personal i col·lectiva, o bé al gaudi dels resultats de creadors lúcids, en format literari, escènic, plàstic o auditiu, sigui utilitzant procediments tradicionals, o bé emprant les innovacions tècniques més contemporànies. En altres paraules: la cultura, encara que no sempre, ens apropa a l’àngel i ens allunya de la bèstia. Estem condemnats a viure en aquest terreny fronterer, per tant incòmode, entre els dos pols que ens atrauen. La cultura, l’art en general, no solament ens salva de la brutícia, també ens deixa experimentar els moments sublims de la vida i ens desperta la joia de viure.
Errors en la programació cultural
a) “La cultura és elitista”. Una afirmació que he sentit sovint d’alguns polítics. És a dir, com que La Divina Comèdia és excessivament elevada per a la gent corrent, oferim obres que estiguin a l’abast de tothom. Hi ha el risc de programar una cultura que aviva la mediocritat, perquè no ens atrevim a ser crítics davant tanta programació frívola i banal. És a dir, la cultura traeix la seva funció crítica quan enforteix allò que precisament hauria de debilitar. b) “La cultura és burgesa”. Com que anar al teatre, comprar llibres, escoltar música, etc., val diners, no és propi de les classes populars. Eliminem la cultura de la programació i deixem de facilitar l’accessibilitat a la cultura. c) En ser la cultura elitista i burgesa, apostem per la festa, el folklore, l’entreteniment i el divertiment, que és el que vol el poble.
Els que així pensen obliden que no és rebaixant els nivells d’oferta cultural que s’avança com a poble, sinó elevant progressivament el gust de la ciutadania i dedicant pressupostos justos que atenguin les necessitats de les classes socials menys afavorides. És evident que no es poden obviar les necessitats generals d’una població i que no tothom està preparat per gaudir d’una cultura ara per ara minoritària. El que cal és anar eixamplant aquesta minoria sense caure en programacions reduïdes a la cultura de masses. Hans Magnus Enzensberg, ja l’any 1986, parlava dels analfabets secundaris, gent que sap moure’s amb solvència, que té estudis potser superiors, però per manca d’hàbit no se sent atreta per cap tipus d’activitat cultural que no sigui la de l’entreteniment. En un àmbit més local, insisteixo, cal trobar l’equilibri, però apostar per una certa discriminació positiva envers les programacions que són pròpies del sembrador. Algú recollirà els fruits que ara no veiem.
És clar que una població ha de gaudir d’actes festius, divertiment, mercats, gatzara i xerinola, però pensar que amb la mera programació d’aquest tipus d’esdeveniments es cobreix l’oferta cultural, és fruit de la ignorància o de la mala fe. “La cultura banal, també és cultura, però continua sent banal” (Joan Maria Minguet). I encara m’atreveixo a dir que a vegades s’entén la cultura com a decoració, amb la qual cosa ja no es pot anar més avall.
