De vegades som amables i serens amb els petits de casa quan estem fora, perquè ens estan mirant i creiem que no donarem una imatge agradable de la nostra persona i de la nostra família. Però la veritat és que a casa tenim als espectadors més importants: els nostres fills.
El més fàcil és projectar els nostres problemes, cansament i mals humors amb qualsevol excusa amb els que tenim més a prop. El problema està en nosaltres, per tant, seria important aprendre a discernir perquè estem irritables i treballar-ho. Cada vegada que cridem als nostres fills, els allunyem de creure que un món on es pot conversar i on dialogar és possible.
El primer que hem de pensar és que un infant és això, un infant. I que de vegades tindrà moments bons i uns altres no tant. Que de vegades no ens farà cas a l’hora de sortir de casa o pintarà el terra o una paret. Fins i tot hem d’acceptar que els nostres fills no sempre estaran de bon humor. Per això és important, abans de cridar-los, pensar en això: un infant és un infant. La manera més senzilla d’evitar els crits és pensar com ens sentim quan algú ens crida. Els crits no beneficien a ningú, és més, solen empitjorar les coses.
Sheila McCraith, una mare d’Estats Units, va posar-se un repte: estar 365 dies sense cridar als seus fills i en va dir “Desafiament Rinoceront Taronja”. Una de les coses que ens diu és que no cridar no és fàcil, però aconseguir ser creatiu amb alternatives sens dubte ho va fer més fàcil i més factible. Aquesta tècnica ha ajudat a milions de pares i mares a deixar de cridar als seus infants.
Una altra de les ensenyances d’aquesta mama és la importància de “l’almenys”. Paraula que s’ha convertit en una de les seves favorites i que fa servir en situacions molestes i l’ajuden a no cridar: “Acaba de vessar tota una gerra de llet a terra … almenys no era de vidre i almenys estava tractant d’ajudar!” (podeu veure tota l’experiència en www.theorangerhino.com/).
Aquest experiment s’ha anat escampant al llarg del planeta. De fet, si ho voleu provar, la tècnica del Rinoceront Taronja és, tal com explica la seva promotora, una manera d’autocontrol per deixar de cridar.
Els crits! És un dels grans temes en el si de l’educació i de les famílies. Heu cridat alguna vegada a algú estimat o no estimat? Com us ha fet sentir que us escridassessin? Creieu que és possible viure sense crits?
McCraith ens dona unes pautes per aconseguir aquest difícil però no impossible repte: Identifica el que et posa nerviós o t’altera i evita apujar la veu.Si necessites cridar, fes-ho però no davant dels teus fills. Poc a poc, canvia els crits per aplaudiments, xiulades o fes qualsevol soroll. Intenta mantenir la calma respirant profundament o movent el cos. Un cop ja has interioritzat quines situacions et generen més estrés, treballa la calma en aquests moments i aniràs millorant poc a poc. Recorda que no pots controlar les reaccions dels altres. Quan vagis a cridar, parla amb una veu divertida. Posa veu de robot, fes un to molt agut o molt greu…
En una reunió amb el menjador de l’escola dels meu fills, se’m va dir que des de la coordinació s’havia demanat a les monitores que es repartissin els dies per cridar als infants. Què? Prefereixo pensar que no és veritat. Però ho exposo, perquè en realitat, tenim tan integrats els crits que a la persona que m’ho va dir li semblava el més normal.
Com a pares i mares ens podem equivocar i molt, des de la desconeixença i creient que fem sempre el millor per als nostres fills i filles. Volem transmetre valors i a vegades la desobediència infantil ens posa nerviosos i cridem.
Hi ha una altra manera possible i si us interessa el tema us recomano el llibre d’Òscar González “Educar y ser felices. Una guía práctica para disfrutar de la educación de los hijos y crecer con ellos”. Només he sabut trobar edició en llengua castellana.
En aquest llibre, González ens parla de com educar d’una manera afectiva, efectiva i respectuosa. La promoció de la disciplina conscient aportarà beneficis als infants per la resta de la seva vida.
Algunes de les característiques de la disciplina conscient és que no inclou el càstig com a recurs, per tant el seu objectiu no és ensenyar a obeir. Els càstigs ens desconnecten dels infants. Hem de tractar els altres com ens agrada que ens tractin a nosaltres. Es treballa des de la prevenció, no amb la correcció. Això no vol dir que no es pugui ser ferm. S’ha de buscar l’equilibri entre la fermesa i l’estima.
Sense crits i sense càstigs? Sí, semblen aquells conceptes que sobre el paper queden molt bonics, però que ens són difícils de portar a la pràctica en el nostre dia a dia. Fa un temps, quan vaig conèixer el Rinoceront Taronja de McCraith o l’educació sense càstigs, alguna cosa es va remoure dins meu.
De tant en tant crido, suposo que com tothom. Però m’ha canviat la manera de viure i de relacionar-me amb els meus fills pensar com m’agrada que em tractin a mi i ho diré alt i clar: NO M’AGRADA GENS QUE EM CRIDIN!
