Aurora Boreal 1938

L’Aurora Boreal que veié Jaume Surroca (25 gener 1938)

El mes de març de 1936, Jaume Surroca Isern va començar a escriure un diari notable, que ens ha permès de conèixer molts fets històrics relacionats amb la Guerra Civil, des de la perspectiva d’un torroellenc que els va viure i patir. En esclatar la guerra, anotà: “17 de juliol.- A Melilla se solleven els militars, apoderant-se de la ciutat”. Va continuar apuntant cada dia les seves vivències, i el 30 de març de 1937, un any després !de començar el diari, explicava que s’havia hagut de presentar a la caixa de Reclutament de Girona per incorporar-se a files. Un cop acomplert un breu període d’instrucció, va ser destinat a primera línia de foc a Brihuega, prop de Guadalajara. I així, sistemàticament, pràcticament cada dia, Surroca continuà descrivint al seu diari tota mena de dificultats que sovint l’afligien, o les alegries que, de tant en tant, experimentava (com ara les llargues xerrades dels torroellencs destinats a la zona, que potser arribaven a ser uns vint-i-cinc).

Surroca solia descriure les situacions amb precisió, en frases breus, concises, que reflectien el seu estat d’ànim, força decaigut els últims dies de 1937. Per Cap d’Any va anotar:

Dia 31. El temps és fred com cap dia fins avui. Neva, fem llenya. Cap al tard comença a bufar un vent fred, fort i molt molestós. Hi ha poc ranxo per sopar. El vent que fa rebufa i ens tira el fum a la cara, no podem estar bé enlloc. Alguns s’esforcen a voler cantar i demostrar alegria. És inútil.

El gener de 1938, va semblar sobreposar-se a les dificultats. Va demanar i li van concedir dedicar-se a Milicià de Cultura, perquè acabaven d’arribar al front xicots d’Andalusia i de Múrcia, molts d’ells analfabets. El dia 24 va escriure que estava satisfet de la seva tasca a les classes, veia que els xicots confiaven molt en ell.

Just l’endemà, el 25 de gener de 1938, es va produir un fet extraordinari. Val la pena de reproduir al peu de la lletra la seva anotació.

Dia 25. Al vespre, després de sopar, sentim crits i corredisses. S’apropen a la nostra xavola i reconec la veu del tinent Vidal, comprenc que deu passar un moment d’apuro. M’afanyo a posar-me l’abric, agafo el fusell i en quatre salts em situo al lloc que m’assenyala el comissari. M’enteren que l’alarma ha estat deguda a haver-se vist senyals lluminosos al cel. Estic un moment a l’espitllera i puc veure els dits senyals. No sé què fer, si riure o no, però va ¡què hi farem! De totes maneres dic al tinent Vidal i al comissari Planas que allò, al meu entendre, no pot ser artificial, sinó un fenomen de la naturalesa, tal com una Aurora Boreal.

El cel queda en uns moments, en una gran extensió, de color vermell, travessant l’atmosfera raigs de llum i fent-se clar per la part nord, talment com si anés a sortir el sol. Dura estona, canviant de tant en quant les combinacions de llum, i a la fi, adonant-se que no podia ser artificial, ordenen retirar la gent del parapet. No obstant, són les onze i ens toca, amb en Colldecarrera, fer les dues hores que ens corresponen de guàrdia al niu, passades les quals intentem descansar. No podem fer-ho. Hi ha ordre d’arreglar els macutos, sorprenent-nos. Més tard sabem que ha d’haver-hi relleu de batalló.

Tal com ho va escriure, sembla clar que, davant d’aquells esclats de llums canviants al cel, Surroca va pensar de seguida en un fenomen natural, que podia ser una Aurora Boreal, però no devia tenir temps de veure confirmada la seva intuïció per notícies de ràdio o premsa: com deia al seu diari, la mateixa matinada del 26 de gener començava una jornada esgotadora, una de les pitjors que va passar al front.

Pel que fa a la seva intuïció sobre l’Aurora Boreal, considero interessant de reproduir la notícia històrica que ha quedat d’aquell fenomen, que ara trobem fàcilment a internet. Heu-ne aquí una versió:

El 25 de gener de 1938, en plena guerra civil, va tenir lloc una aurora boreal que va ser visible des de tota la península. La llum, predominantment rogenca, ocasionada per l’heli i l’oxigen atmosfèrics a baixa altitud, va fer el seu màxim entre les 20 h i les 3 h de la matinada del dia 26. El diari ABC del dia 26 va informar que a Madrid es va pensar en un incendi llunyà. Com que es veia al nord-est, es va pensar en les muntanyes del Pardo. Però aviat, per l’alçada i gran extensió de la llum, es va deduir que es tractava d’un fenomen meteorològic.

El director de l’Observatori de l’Ebre va publicar una nota explicativa a La Vanguardia del dia 27, on descrivia l’aurora com un “ventall gegantí, obert cap al cel, d’intens fulgor rosat, travessat per múltiples bandes de llum més blanques i lluents, com si procedissin de potents reflectors enfocats vers el zenit…”

A molts altres llocs d’Europa, de París a Viena, d’Escòcia a Sicília, l’aparició de l’aurora provocà abundants anècdotes. A nombrosos llocs es van avisar els bombers, en creure que es tractava d’un incendi. El fenomen també es va veure a les Bermudes, on van pensar que era un vaixell en flames. Als Estats Units, la tempesta solar paralitzà les comunicacions de ràdio d’ona curta.

En alguns sectors catòlics, l’aurora s’associà amb una profecia de la Mare de Déu de Fàtima, revelada als nens: “quan es vegi una nit il·luminada per una llum desconeguda, serà el senyal que Déu està a punt de castigar el món pels seus crims, amb una guerra,  fam…”. Per a alguns, l’aurora era el senyal que anunciava la segona guerra mundial.

Com he dit, Jaume Surroca no va tenir temps de veure confirmada la seva intuïció, tan insòlita, sobre la causa del fenomen que havia contemplat des de la primera línia del front, perquè aquell mateix dia, després de la guàrdia, ja van rebre ordre d’abandonar la posició. El dia 26, de matinada, sense haver tingut gairebé temps de dormir, marxaven per camins desconeguts, cap a la rereguarda. Estaven cansats, però no els deixaven reposar perquè cada dia el territori era bombardejat. Van acabar el dia exhausts, Surroca es ficà a la primera xabola que va trobar i completament rendit, s’adormí a l’acte. Després, va escriure al seu diari que no creia haver passat mai moments de desesperació com aquells.

clica per ampliar