i els seu dietari Els fantàstics setanta
Del passat, el temps perdut i no oblidat, se’n pot aprendre, si es vol
Josep Piera
Recordar és tornar a cordar bocins de la vida viscuda i fer-ne un collar de meravelles. O de fantasies.
Josep Piera
El jove vol sentir la vida sense por. El vell no vol patir-la. La vol sense dolor
Josep Piera
Saben que el primer que han de fer per destruir una llengua és destruir-ne l’imaginari.
Josep Piera
Josep Piera (Beniopa, 1947) és poeta, assagista i narrador, guanyador del premi Carles Riba de poesia el 1980, el Josep Pla de narrativa el 1982 i el Francesc Vallverdú d’assaig el 1995, entre d’altres guardons. Acaba de publicar Els fantàstics setanta, un dietari autobiogràfic que es pot incloure en el gènere de literatura memorialística o “literatura del jo”, que compta amb molt poca atenció en la nostra tradició literària en comparació amb l’extensa producció francesa, anglesa o italiana.
Josep Piera comença a escriure el seu dietari -que abasta de 1969 a 1974 (“els anys setanta”), en el qual intenta reflectir qui va ser de jove-, i a redactar-lo precisament el dia en què celebra el seu setantè aniversari l’any 2017. I ja d’entrada i a manera de salutació trobem en la monografia reflexions i sentències plenes de poesia, com ara: “La bellesa del passat s’ha transformat en la vellesa del present. De la be amb so de bes a la ve en cant de vida”; “Del bell temps al temps vell, ai!”; “Cascú és cascú i fa ses cascunades”; “La mort és a la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega”.
El llibre representa un exercici de memòria i una crònica del que va viure i pensar l’autor en aquells anys de formació, anys que van ser conflictius, creatius, folls, estupends, il·lusionats, vitalistes, a les acaballes de la dictadura franquista, ens explica. La motivació del dietari de records és fer una revisió personal i transferible d’aquells temps joves en instants convulsos, perquè l’oblit és un pou negre i en la memòria hi ha també el temps de la lenta agonia del franquisme (aquella burocràcia totalitària, mesquina i perversa) i de la por, on tot era prohibit. Foren els primers anys de formació de Piera com a poeta, anys clau en un passat recordat sense nostàlgia des dels seus setanta anys.
Era també aleshores un moment de començament en el consum de les drogues, i els malignes perills d’aquells paradisos infernals es coneixerien després, per a uns encara a temps, per a uns altres massa tard, ens recorda Piera.
Remarca la periodista Núria Cadenes que en el llibre hi trobem pàgines condensades d’evocacions i d’aforismes, de retrats, d’històries, de poesia en un autor que és un dels noms clau de la literatura catalana contemporània. S’hi diuen coses que són tendres i iròniques alhora com: “Cadascú admira de l’altre el que ell no té i voldria tindre”; “un jove disfressat de vell queda graciós, un vell disfressat de jove resulta patètic”.
L’autor, de jove ja volia ser poeta, la seva gran passió, i la catedràtica Raquel Payà i el pintor Pastor de Velasco, amb una gran influència personal, l’orientaren i li digueren que per a ser poeta calia llegir molt, estudiar molt i viure molt.
Començà escrivint en castellà perquè la llengua de cultura, la que solien usar per escriure era la castellana, i el valencià, tot i ser la seua llengua natural i familiar, encara era aleshores una llengua literària que desconeixia. Perquè no es pot estimar el que s’ignora, ens recorda. Als valencians se’ns havia negat el dret a aprendre la llengua que parlàvem. A l’escola se’ns prohibia saber del nostre entorn, de la nostra història, del nostre paisatge , de la realitat. Saber de la vida, escriu Piera.
Els poetes Vicente Aleixandre i Francisco Brines serien els seus referents i fonaments de la seva aventura poètica inicial en castellà.
Joan Pellicer, un jove mestre valencianista amic seu, fou el primer que li mostrà que el valencià és una llengua amb una tradició literària al darrere. Li va fer llegir i fer entendre les idees i les raons de Joan Fuster, els dols i els delits d’Ausiàs March i també de Salvador Espriu que se li anaven fent entenedors, a poc a poc. Fou també el primer que l’animà a escriure en valencià. Fou un company d’iniciacions intel·lectuals i vitals, recorda.
També refereix que Terenci Moix el provocava perquè no escrivia en català, sabent-lo parlar i podent-lo llegir. Deia que per a ser un escriptor de debò s’havia d’escriure en la llengua viscuda. I insistia en el fet que calia llegir els autors estrangers en la llengua original, i no traduïts.
La Marifé, aquella jove mestra de vint-i dos anys (“l’enamorada de la pluja”) seria la seva companya des d’aleshores amb cinquanta anys de vida en comú, i de compromisos ferms.
Josep Piera remarca en la monografia que “m’exaltava el nou i m’enamorava el vell”, com deia el poeta JV Foix. L’any 1974 fou el de recuperar literàriament la llengua pròpia, per tal de convertir-la en l’eina poètica des d’on expressar el meu món interior i exterior, recorda. Perquè es va adonar –insisteix el poeta Pons Alorda- que si volia arribar a l’essència de les coses sols ho podia fer amb els seus mots, aquells amb els quals arribava a l’emoció de cada element del seu voltant, i això només ho aconseguia amb la seva llengua materna. El polifacètic escriptor que s’ha erigit en un dels noms més importants, més prestigiosos i més considerats de la literatura i cultura catalanes, reflexiona en el text que comentem que “no som res per no voler ser com som” i que “un llibre que t’atrapa no et treu el temps, te l’omple”. I aquest recomanable dietari n’és un bon exemple, clar i destacat. Paraula.
Referències bibliogràfiques
- PIERA, Josep. Els fantàstics setanta 1969-1974. Institució Alfons el Magnànim. Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació. València 2020.
- PIERA, Josep. Joc de Daus. Edicions 62, Barcelona, 2012.
- CADENES, Núria. Josep Piera: “A vegades no diferencie què és real i què és fantàstic”. VilaWeb, 4 de novembre de 2020. https://www.vilaweb.cat/noticies/josep-piera-a-vegades-no-diferencie-que-es-real-i-que-es-fantastic/
- PONS ALORDA, Jaume. “Els fantàstics setanta de Josep Piera”. El Punt Avui, 25 de juliol del 2021, pàg. 32.
