Fa mig segle, el 24 d’octubre de 1971, Pau Casals pronuncià un conegut discurs -si més no entre els catalans que estimen Catalunya- davant l’Assemblea de les Nacions Unides. El violoncel·lista tenia llavors noranta-cinc anys i era una celebritat mundial. Per bé que la seva salut era delicada, encara viatjava. El secretari general de l’ONU, el birmà U Thant, l’havia convidat a compondre un himne per a la pau per interpretar-lo el Dia de les Nacions Unides. En plena escalada de la Guerra del Vietnam -entre molts altres conflictes bèl·lics- la pau feia molta falta al món en aquell moment.
Com explicà davant l’Assemblea, feia quaranta anys que Casals no havia tocat en públic. Quan Hitler pujà al poder, el 1933, el violoncel·lista decidí no donar cap concert a Alemanya, tot i que fou invitat a fer-ho; no serví de res que li recordessin que l’art i la política són dues coses diferents. Ell no ho veia així. Anteriorment, ja s’havia negat a tocar a l’URSS i a la Itàlia de Mussolini. Pau Casals donà l’últim concert a Catalunya el 19 d’octubre de 1938, quan les tropes nacionals s’apropaven a Barcelona. Durant el concert, el violoncel·lista feu una crida al món per tal que no permetés que Hitler se sortís amb la seva a Espanya. Si ho feia, “vosaltres sereu les properes víctimes de la seva bogeria”, afirmà Casals. La història li donà la raó. A més d’un gran músic, era un home clarivident.
Pau Casals havia fet milers de concerts arreu del món. Era un no parar. Però l’estiu de 1946, davant la passivitat dels Estats Units i dels governs de les democràcies europees envers el règim de Franco, Casals decidí no tocar més en públic. Fou una decisió polèmica, criticada per molts. Casals sabia, segurament, que aquella decisió no canviaria res, que cap dirigent polític democràtic alçaria la seva veu contra Franco perquè l’alternativa podia ser pitjor. Però si més no, el solista internacional esdevingué tot un símbol de l’oposició a Franco. Es va recloure a Prada del Conflent, on es dedicà a composar i a ensenyar, i on l’any 1950 creà un prestigiós festival de música de cambra. Altrament, des de Prada prestà ajuda a molts exiliats catalans i espanyols.
L’any 1958, després de rebutjar diverses invitacions, dirigí finalment un concert a les Nacions Unides. Atès que la seu d’aquesta organització gaudeix d’un estatus d’extraterritorialitat, considerà que no traïa la decisió presa el 1946. Casals aprofità l’avinentesa per fer, un cop més, una crida a la pau. Aquell mateix any fou proposat per al premi Nobel de la pau en reconeixement als seus esforços a favor de la concòrdia universal. No era la primera vegada que el seu nom circulava com a candidat a aquest prestigiós premi.
L’any 1971 Franco encara dirigia amb mà de ferro Espanya. Tot i això, Pau Casals acceptà la invitació del secretari general de les Nacions Unides. Composà l’himne de l’ONU i l’interpretà el 24 d’octubre. La lletra era del poeta britànic W.H. Auden. Després de rebre la Medalla de la Pau pronuncià un discurs al llarg del qual digué: “Deixeu-me que us digui una cosa: jo sóc català…” I tot seguit explicà que el seu país, Catalunya, havia tingut el primer Parlament d’Europa i les primeres nacions unides d’Europa (es referia a les assemblees de Pau i Treva de Déu celebrades a Toluges, al comtat del Rosselló, que establien períodes de treva durant les interminables lluites medievals). Bé, això és discutible, però Casals era un músic i no un historiador. De fet, des del passat 14 de setembre, l’UNESCO, la màxima institució cultural del món, considera que el bressol del parlamentarisme fou el regne de Lleó i no Anglaterra o Catalunya. Després del discurs, Pau Casals interpretà al violoncel El cant dels ocells, una coneguda melodia del folklore català.
Pau Casals sempre lluità per la pau, la justícia i la llibertat. En els últims anys de la seva longeva vida el virtuós participà en manifestacions a favor de la pau i en contra de les armes nuclears, que llavors proliferaven com els bolets a la tardor. Al gran músic català el nom de pila li esqueia com l’anell al dit. Però que tants músics s’hagin manifestat a favor de la pau no ens ha d’estranyar gens. La música és l’antítesi del so dels canons, dels òrgans de Stalin. La guerra produeix molt de soroll i el soroll és la barbàrie, com digué Rostropòvitx, un altre gran músic.
Pau Casals: un gran músic, però també, no ho oblidéssim pas, un home valent, incorruptible, filantrop, bondadós, patriota, fidel a Catalunya tothora. Són homes com ell el que el nostre país necessita. El doctor Josep Trueta, autor de L’esperit de Catalunya, dedicà la primera edició de l’obra impresa a Catalunya (Editorial Selecta, 1977) al gran violoncel·lista vendrellenc. “A Pau Casals. Gran artista i gran català”, resava la succinta dedicatòria. Justa la fusta.
