“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Quan alguna cosa no anava bé al Cinema Montgrí, ja fos que la pel·lícula estigués desenfocada, el tall entre bobina i bobina s’hagués menjat mitja o o una escena sencera o que, fins i tot, cosa que succeïa de tant en tant, el film es cremés i l’haguéssim vist desfer-se literalment a la pantalla, el crit que deixàvem anar era: “Kuvalisqui! Kuvalisqui!”, renyant així el popular maquinista, arrecerat a la cabina de projecció, allà a dalt, més amunt dels bancs de galliner. Tant li feia, fos culpa seva o no ho fos, si passava alguna cosa durant la sessió, la culpa era d’en “Kuvalisqui”, com popularment hom es coneixia en Josep Kowalinski, el lampista d’origen polonès, estimat per tothom i que sempre deia que la pel·lícula que més l’hi agradava era Los tres caballeros, aquell curiós Disney “latino” de l’any 1944.
Vaig retratar en Josep Kowalinski i en Josep Rosa, l’altra maquinista del Cinema Montgrí, a primers dels anys 80, en la imatge que il·lustra aquesta “Evocació”, feta a la cabina de projecció. Els dos homes, història viva del setè art a Torroella de Montgrí, posen orgullosos al costat d’una de les dues màquines Ossa, de les quals coneixien tots els secrets, com quan s’havien d’anar movent les llargues barres de carbó que proporcionaven la llum de projecció o quan s’havia d’estar alerta per canviar de màquina cada cop que s’acabava una bobina (en una pel·lícula d’una hora i mitja n’hi havia un mínim de cinc o sis).
En Kowalinski i en Rosa, com els maquinistes que hi havia al Centro o al Cine Petit, i abans a Can Coll, eren l’últim esglaó d’una piràmide formada per empresaris, gerents, transportistes, acomodadors, taquilleres i venedores de llepolies, tots bolcats en un espectacle que, aquells anys, era sinó l’única, la gran distracció dels caps de setmana dels torroellencs. De fet, ens hi passàvem totes les tardes de diumenge, des de les quatre fins cap a les vuit o les nou. Amb programa doble i mitja part.
El costum d’anar al cinema els diumenges a la tarda, més endavant hi vam anar també els dissabtes a la nit i ja amb el Cine-Club amb marxa, els divendres al vespre, va iniciar-se de ben petits allà dalt al Cine Petit, a l’antic Convent dels Agustins. Hi anàvem acompanyats de la mare i de la tia Pilar amb el meu cosí Joan, en unes sessions que es desenvolupaven enmig d’un xivarri constant i de mainada amunt i avall. Crec recordar que no eren de programa doble, sinó d’una única pel·lícula, no necessàriament infantil o d’animació. Així, hi vèiem, sobretot, velles pel·lícules de l’Oest o de romans, així com alguna comèdia. Un cop n’hi van projectar una de por, o així ens ho va semblar, perquè em recordo amagat rere les butaques del davant per no veure la pantalla, però resulta que era la broma còmica Abbot y Costello contra los fantasmas (1948), en què hi sortien des de Frankestein, l’Home Llop i el comte Dràcula.
Una visita obligada de les sessions de tarda al Cine Petit era anar a comprar pipes, blat de moro torrat o altres llaminadures a la parada que la senyora Catarineta tenia a l’entrada de la sala.
Del Cine Petit vam passar aviat al Centro, nom abreujat del “Centro-Cine”, la magnífica sala del carrer d’Ullà, arrasada fa més de quaranta anys per fer-hi unes fracassades galeries comercials. El Centro, abans Teatre Jou i també Cèntric-Cine, tenia un magnífic disseny racionalista fet l’any 1933, obra de l’arquitecte Joan Baca i Reixach, amb un platea inclinada movible i un gran amfiteatre. La sala, de línies rectes i altíssimes parets, era despullada d’ornaments i hi destacava una gran làmpada al sostre i dos balconets a banda i banda de l’escenari.
Les cadires eren de fusta negra, força incòmodes, però això quina importància tenia? Allò que, sobretot, comptava, per a uns adolescents com nosaltres, era quines pel·lícula hi farien el diumenge. La programació se’ns desvelava els divendres a la tarda quan s’hi penjaven els pòsters i els quadres al petit vestíbul. Entrant a l’esquerra, la primera, un complement, sovint “espagueti western”, alguna producció de sèrie “B” o una “espanyolada”. A la dreta, en canvi, s’hi anunciava la pel·lícula “bona”, així n’hi dèiem.
-Quina és la “bona” què fan avui al Centro? I al Cinema? Diu que de primera fan una “espanyolada”! Ecs!
No tinc tanta memòria com algun company meu d’aquelles tardes al Centro i no faré ara, per tant, un llistat d’algunes de les meravelles que hi vam veure. Només voldria esmentar, d’entre centenars de pel·lícules, la gran 2001, una odisea en el espacio i un nombre indeterminat de pel·lícules de la saga James Bond, fidels a la cita gairebé cada festa major.
Em quedo amb aquests records fixats a la memòria i amb tants d’altres d’aquella sala que no són estrictament cinematogràfics, com quan fèiem l’impossible per col·locar-nos rere la colla de noies que rondàvem o quan sortíem esperitats cap a Can Batlle a buscar una dolça a la mitja part i aquell acomodador que hi treballava, en Julián, crec que es deia, ens donava la targeta amb la paraula “Salida”, salconduit necessari per poder tornar entrar a la sala a veure la segona part del programa. També el xivarri constant, naturalment, i els acomodadors fent el que podien per controlar l’ordre, una espècie de Cinema Paradiso a la torroellenca.
Per tot això, el Centro era com de segona categoria en comparació amb el Cinema Montgrí, el Cinema a seques que n’hi deia tothom, sense saber que aquella paraula era una expressió catalana que s’havia conservat miraculosament enmig de la voràgine del règim franquista de castellanitzar noms propis, de poble o del que fos. El Cinema, doncs, era una altra cosa, molt més seriosa. Allà, a més, hi podíem coincidir amb els pares i això ja limitava molt la nostra capacitat d’acció, ni que ens refugiéssim a l’amfiteatre o dalt a les files de galliner, un simple banc sense respatller. De fet, eren el nostre “destí” natural perquè a la platea moltes localitats ja eren reservades per la mateixa gent cada diumenge. De les primeres files de l’amfiteatre o d’aquelles llotges laterals que hi ha a banda i banda, la visió era, però, de categoria.
Arquitectònicament, el Cinema, obra “art deco” de l’arquitecte racionalista Emili Blanch, i restaurat l’any 1956 per Joan Baca, sempre m’ha semblat menys reeixit que el Centro, malgrat ser també una sala espectacular, sobretot per la gran pantalla que ho dominava i, sortosament, ho domina tot encara.
El ritual per saber la programació del Cinema era anar-hi també els divendres a la tarda sortint d’escola. Allà al vestíbul hi havia penjats, igualment com ara, els cartells i els quadres de les pel·lícules, primer la “primera” i després “la bona”. Una qüestió important era saber si la sessió era apte per a menors de 14 anys, per exemple. Per dirimir-ho, anàvem fins un aparador del carrer de l’Església on, unes fitxes indicaven la qualificació de cada pel·lícula, si era 3R o 4R ja havíem begut oli. No ens deixarien entrar i ens la perdríem. O potser no, perquè, a vegades els controls eren ben febles i aconseguíem entrar.
Del Cinema sempre m’han fascinat i, ho fan encara, les grans cortines vermelles amb el ribet daurat il·luminat a sota. Saps que quan s’apaguen les llums i es comencen a moure a dreta i a esquerra és a punt de produir-se un petit miracle en l’espai en blanc que s’acaba de revelar. I que quan surtin el lleó de la Metro, les lletres de la 20th Fox, la deessa de la Columbia o tantes altres capçaleres tot canviarà i t’endinsaràs una bona estona en un món imaginat i imaginari. Com ho vam fer tants anys de petits, d’adolescents i de joves amb centenars de pel·lícules.
