No és nou per a la nostra cultura la “col·locació” de malnoms als conciutadans que ens envolten, els quals ens ensenyen, ens contracten per treballar, ens venen aliments, roba, begudes, premsa; tot això sense oblidar-nos dels contrafets: els nans, els alts, els grossos, els geperuts, els lletjos, els macos –aquests últims generalment per enveja–, els barbamecs o els peluts. Per més que ens pesi i en ocasions a alguns ens faci sentir poc considerats i fins i tot roïns, és alguna cosa que forma part de nosaltres, alguna cosa intrínseca, alguna cosa adherida al nostre ADN com una rèmora. I haver après a conviure amb aquest estigma ens ha convertit en blanc fàcil de personatges que han sabut treure un rendiment i aprofitament de les nostres tares d’una forma magistral.
No fa massa temps que alguns mitjans de comunicació van començar a encunyar, amb cert menyspreu i amb la intenció que fos un malnom, el terme ni-ni, el qual s’empra per definir tota una generació, malgrat que sigui menys del 2% dels joves compresos entre els 16 i 27 anys que ni estudien, ni treballen, ni ho intenten.
Si alguna cosa ens pot fer tanta por com els salvapàtries, aquesta són els polítics reconvertits a sociòlegs o pedagogs, quan les seves úniques armes són la fal·làcia i la manipulació. Les utilitzen amb suposada perícia per mitigar el seu fracàs davant els seus electors i, d’aquesta forma, culpar àdhuc un col·lectiu tan vulnerable com el dels joves, acusant-los de ser els culpables de la seva precarietat i inseguretat per desídia i malaptesa, davant d’una societat que gira entorn del sistema econòmic, i que alguns d’aquests polítics, als quals podríem tenir la complaença de només denominar-los rucs, són incapaços de plantar cara i, menys encara, de controlar.
Hem de ser conscients que si no actuem amb celeritat, estarem contribuint a la creació d’una generació perduda, ja que tot el que ells puguin aportar al futur, els seus somnis, projectes i coneixements, no ho perdran únicament ells com a individus, sinó tots nosaltres com a societat, i s’ocasionarà un irreversible fre en el desenvolupament del nostre país. Molts d’aquests joves que van deixar els estudis per un treball ben pagat en la construcció van ser empesos a això per la possibilitat d’una vida segura i còmoda amb beneficis immediats, i ara no troben sortida. Però el que crida fins i tot més l’atenció, sense cap dubte, són els que no van caure en aquesta temptació i ara són llicenciats o diplomats i es troben en la mateixa situació que els primers.
Sempre va ser difícil ser jove, però ells s’han trobat amb més de 5 milions d’aturats, dels quals una mica menys de la meitat no arriba als 35 anys, això suposa que 5 de cada 10 acomiadaments corresponen a joves.
Ells van néixer en temps de bonança econòmica, la qual cosa els ha convertit en la generació millor formada de la història del país, però així i tot, molts experts coincideixen a pensar que existeix un sentiment generacional d’apatia. Les conclusions dels experts no necessiten de majors aclariments: amb treballs temporals i cada vegada més precaris, la inseguretat de l’individu augmenta. D’altra banda, la crisi crea una fase existencial personal que provoca la pèrdua d’autoestima i, en el fons, ells són el mirall on la nostra societat es mira.
Tots som conscients, o hauríem de ser-ho, que les condicions de vida poden empitjorar si no hi ha un canvi i ells saben que treballant poden arribar on vulguin. Els seus objectius són clars, però desgraciadament les seves possibilitats nul·les.
Com a conseqüència d’aquestes i altres raons, es va generar el moviment espontani del 15-M, que va néixer, com era d’esperar, amb alguns mitjans de comunicació com a ferris detractors i que els van titllar, entre uns altres adjectius, de perroflautas, ocupes, rodamons, i els més extremistes i provocadors es van atrevir amb definicions tals com kale borroka i, fins i tot, cadells de terroristes.
Enguany s’han repetit les concentracions del mateix moviment amb la intenció de trencar arquetips tals com “l’ésser humà és egoista per naturalesa” o “els diners ajuden a ser feliç”, alguna cosa normal si pensem que som instruïts per incorporar-nos a un model productiu que en aquest moment no existeix i no com a éssers humans, cultivats i lliures pensadors.
Són molts els col·lectius dins d’aquest moviment, entre ells jubilats, vídues, aturats, funcionaris i per descomptat els mal anomenats ni-ni. Tots ells reclamen canvis i reformes, algunes clarament plausibles, com una democràcia més participativa i propera a la ciutadania, un control democràtic de l’economia o un nou ordre social, i per a aquest canvi només necessitem la voluntat de portar-ho a terme.
Totes aquestes concentracions van crear, fins i tot sense ser-ne conscients els seus participants, unes línies longitudinals que van més enllà de les places ocupades per aquests homes i dones. Aquestes línies es converteixen –dia a dia, retallada a retallada i mentida a mentida– en les línies frontals de les trinxeres d’una lluita que ha començat. Els obrers de les conques mineres són els seus primers ocupants.
Ara ens toca a nosaltres posicionar-nos, sabent que no només tenim la trinxera com a posició de lluita o defensa. Però tenint molt clar qui tenim a l’altre costat de les trinxeres.
Ara toca ser quinta columnistes o mirar des de la nostra finestra.
Vostè on serà?
