Joaquín Balaguer Ricardo (1906-2002), un dominicà d’origen català com bé diu el seu primer cognom, presidí la República Dominicana durant tres períodes de la segona meitat del segle passat. Abans, Balaguer havia ocupat alts càrrecs durant la llarga dictadura de Leónidas Trujillo. En les seves memòries (Memorias de un cortesano en la Era Trujillo), el mandatari dominicà tractà de justificar les brutalitats del règim dictatorial al qual serví. Atribuí els excessos de Trujillo, aquell dictador faldiller, venjatiu, practicant del nepotisme i amic de Francisco Franco, a la seva “precarietat cultural” (sic).
El que a Joaquín Balaguer li semblava tan simple, no ho és. Ignorava Balaguer que molts jerarques nazis acusats de crims de guerra havien tingut una excel·lent educació? Que a Mussolini l’apassionava l’òpera? Que mentre feia experiments amb éssers humans Josef Mengele escoltava Bach? Que Reinhard Heydrich fou potser l’esbirro més cultivat de Hitler? -estimava la música i sabia tocar prou bé el piano. Que Joseph Goebbels, l’encarregat de la propaganda nazi, el pare del que actualment anomenem fake news, també era una persona molt culta? Que Mao Zedong era un amant de la lectura i regentà una llibreria abans d’emprendre la Llarga Marxa i esdevenir el cap de la República Popular Xinesa, on tants crims contra la humanitat es van cometre? -entre altres, matar de fan un mínim de vint-i-cinc milions de ciutadans. Que el genocida serbo-bosnià Radovan Karadzic escrivia poesies i narracions per a la mainada. Que Pol Pot, el líders dels khemers rojos, havia estudiat a la Sorbona i llegit els philosophes?
Que dictadors mig analfabets com Idi Amin Dadá perpetressin atrocitats no ens estranya gens. Però que els inspiradors de crims siguin persones cultes amants de l’art, la lectura o la música ja ens sorprèn més. Que Alemanya, la pàtria de Goethe, Schiller, Heine i Bach, entre altres fars culturals de la civilització europea del segle XIX, hagués concebut en la centúria següent les Lleis de Nuremberg i planificat l’extermini industrial de milions de jueus sempre ens deixarà astorats. És quelcom que sobrepassa la nostra capacitat de comprensió.
Hans Frank, governador general de Polònia després de l’ocupació alemanya, fou un dels criminals nazis jutjats a Nuremberg. L’escriptor feixista italià Curzio Malaparte explica a Kaputt que Hans Frank -amb qui parlà moltes vegades com a capità de l’exèrcit italià i corresponsal de Il Corriere della Sera– parlava molt bé l’italià i el francès, havia visitat tots els museus de Florència, Siena i Venècia, coneixia els monuments d’aquestes i altres ciutats italianes, era un enamorat de Schumann, Chopin i Brahms, tocava divinament el piano i podia parlar de Plató, Donatello, Botticelli e tutti quanti. En definitiva, que l’anomenat Rei de Polònia era un home a qui li sortia cultura per tots els porus de la pell. Doncs bé, mentre Hans Frank fou governador general de Polònia, en aquest país ocupat pels nazis es perpetraren milions de crims dels quals en foren víctimes no sols jueus, sinó també intel·lectuals, sacerdots, comunistes i altres presumptes opositors… Hans Frank fins i tot ordenà tancar les escoles de secundària i les universitats poloneses. Negà per als polonesos el que ell apreciava i posseïa a bastament. Era conseqüent amb la ideologia nazi, segons la qual els polonesos, com tots els eslaus, eren undermenschen (és a dir, infrahumans) i en tenien prou amb saber llegir, escriure, tenir nocions de càlcul i poca cosa més.
La cultura ens fa millors: quantes vegades hem sentit dir aquesta frase, o bé l’hem llegit en algun text? Moltes, certament. Però jo en tinc molts dubtes. La cultura ens fa més lliures, sí, i tal vegada més tolerants, i més intel·ligents i tot, però no necessàriament millors. Quan dic millors vull dir més bons, per bé que no és fàcil mesurar l’excel·lència moral d’una persona. Aquestes coses no es poden mesurar amb cap aparell.
Algunes persones d’aspecte i capteniment refinats amaguen en el més profund del seu interior una maldat caïnita. Perquè hom pot ser molt culte i depravat alhora. I, ben al contrari, ignorant i incapaç de fer mal a una mosca, bo com el pa. Si el dictador dominicà Leónidas Trujillo era un home brutal no era perquè havia anat poc temps a l’escola. Era perquè duia la maldat al cor. Si hagués tingut una bona formació cultural segurament hauria actuat de la mateixa manera, com van fer molts polítics nazis i bolxevics. Perquè no n´hi ha prou amb tenir un bon bagatge cultural per a ser una bona persona. També cal tenir intel·ligència emocional, una ideologia humanística. I això és precisament el que ha mancat a molts líders polítics del passat i del món actual. A Putin, posem per cas, que sap tocar el piano. I per això les coses van com van.
