Titus Lucretius Carus, Lucreci (99 aC – 55 aC), fou un gran poeta llatí precursor del pensament biològic modern. Lucreci roman com un dels autors clàssics més profètics i visionaris de la història de les idees. Charles Darwin en seria un dels seus més grans deutors.
La història del progrés humà es pot resumir al combat de la ciència contra la superstició i Martí Domínguez, doctor en biologia i professor de periodisme de la Universitat de València, ho certifica presentant un lúcid estudi sobre Lucreci i la història del pensament científic, que va ser guardonat l’any 2013 amb el XXXIV Premi Carles Rahola d’assaig.
Ressalta Domínguez que Lucreci, en la seva obra principal, el poema enciclopèdic De rerum natura (Sobre la naturalesa), explica extensament la fonamentació de la seva doctrina segons la qual res no ha estat creat per la mà divina. Creu que l’ ànima –a diferència de les doctrines filosòfiques i religioses aleshores imperants- està formada d’elements materials i és, per tant, mortal. Aquesta visió heterodoxa el faria ser proscrit per als cristians durant segles.
El seu immens poema consta de sis grans llibres. El cinquè és el més famós i és on l’autor dubta que el món pugui ser obra de Déu i postula que més aviat és fruit de la natura. També pensa que l’Univers és mortal. Potser el més inesperat del seu ideari és la percepció materialista de les espècies i els pensaments de caire evolutiu que hi exposa. Lucreci parla de l’adaptació dels éssers vius als distints ambients i aporta la novetat en la descripció de la capacitat de perfecció d’algunes espècies adaptant-se al medi per a sobreviure. Una actitud, com assenyala Domínguez, increïblement avançada al seu temps per materialista, racionalista i atea.
El pes de Lucreci en la història de les idees és cabdal. Diuen els experts que va dotar de poesia i de forma literària les idees dels filòsofs grecs Demòcrit i Epicur, i va demostrar sense cap mena de dubte que era possible conciliar la millor poesia amb la ciència més acurada.
Fou un poeta maleït des de sempre i prohibit inicialment per l’emperador August, ja que la doctrina de Lucreci feia miques totes les creences religioses. Ovidi, en canvi, el va enaltir quan deia textualment: “Els versos del sublim Lucreci hauran de perir tan sols en el dia que el món s’entregui a la seva destrucció.” El cert és que la seva obra fou molt contestada pels seus contemporanis, no va ser compresa i fou perseguida al llarg del temps. Fou el gran enemic a combatre pels pares de l’Església, perquè la seva visió pretenia alliberar les persones del jou de la religió. Durant l’edat mitjana, Lucreci va caure inicialment en el descrèdit i posteriorment en l’oblit, i durant més de deu segles la seva veu va ser silenciada i ignorada.
Fins que al 1417, l’humanista Poggio Bracciolini va descobrir una de les darreres còpies conservades de De rerum natura en un pergamí perdut en un remot monestir de Costança, a Alemanya. La visió transgressora del poema de Lucreci va colpir fortament els humanistes i artistes florentins i va canviar el rumb del Renaixement italià. La crítica a la religió, a la credulitat dels humans, a la por de la mort, i l’exposició crua de la mortalitat de l’ànima, varen escandalitzar els ambients més selectes de Florència i de tota la vella escolàstica. El sol fet d’escriure sobre Lucreci -el poeta pagà per excel·lència- era aleshores arriscat i complex. De rerum natura es va tornar a prohibir a les escoles. Però la redescoberta i l’estudi de Lucreci ja va ser imparable i es va anar estenent progressivament fins a arribar a França, on Montaigne el va citar en els seus Assaigs (1580) al voltant de cent cinquanta vegades, i a Anglaterra, on serviria d’inspiració a John Milton per a la seva obra cabdal, Paradís perdut (1667). El lucrecianisme, per tant, havia retornat per no anar-se’n mai més.
Fins i tot Galileu –una amenaça per a l’statu quo- seria també fill de Lucreci. El materialisme biològic de Lucreci arriba al seu zenit, primer amb el mecanicisme de Descartes i després amb Kant, el qual es declarava obertament lucrecià, així com també s’hi considerava Goethe. Segons Martí Domínguez, seria Charles Darwin qui representa millor la culminació del pensament lucrecià. Potser mai cap home ha existit d’una manera tan rotunda i fecunda, fins a amarar tot el seu temps i canviar, de dalt a baix, la història dels homes, com ho va fer Darwin, bon coneixedor de Lucreci, i personatge central de la història de la ciència i pare de l’evolucionisme. La seva esmena a la totalitat al creacionisme aleshores imperant, aplicant la metodologia científica, va ser revolucionària. Així com el seu combat contra la irracionalitat i el qüestionament crític de la religió com a eix d’organització del pensament en detriment de la ciència.
A Catalunya, el primer volum de la prestigiosa col·lecció Bernat Metge -que va emprendre a principis del segle XX la traducció sistemàtica dels clàssics grecs i llatins al català en una col·lecció bilingüe- va ser precisament la traducció de De rerum natura de Lucreci per Joaquim Balcells, l’any 1923. Aquest fet va crear una forta oposició de part del clergat. Mossèn Antoni Maria Alcover va considerar la publicació un atac a la religió i als dogmes catòlics per tal com Lucreci era “un autor infame i suïcida”. L’abast de la polèmica no va passar d’uns determinats cercles conservadors, però el segon volum de Lucreci no aparegué a la col·lecció fins a cinc anys més tard, el 1928.
George Steiner (París, 1929) -gran erudit i estudiós contemporani de la cultura europea- coincideix amb Martí Domínguez quan insinua que l’esfondrament del comunisme ha portat a un retorn a la religiositat, sovint fanàtica. El fonamentalisme, sigui el dels islamistes o el dels baptistes americans, avança amb violència. I reflexiona que si no hi ha cap prova lògica ni teològica de l’existència de Déu, tampoc no n’hi cap de la seva inexistència. El repte perviu.
Martí Domínguez, amb escepticisme, conclou textualment el seu brillant i indispensable assaig amb una devastadora sentència: “El somni de Lucreci d’un món desvinculat dels déus, explicat exclusivament per l’observació i la raó, no s’ha fet realitat.”
El poema d’Àngel Terron que clou la present col·laboració és un altre botó de mostra de l’interès que continua tenint l’aproximació i l’estudi a l’obra immortal de Lucreci.
DE RERUM NATURA
Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l’estructura tridimensional dels silicats,
l’acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè els seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.
Àngel Terron (Palma, 1953)
Referències bibliogràfiques
- Domínguez, M. El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, Proa, Col·lecció La Mirada, Barcelona, 2013.
- Aliaga, X. “El somni de liquidar les tenebres”, El Temps, 28 de gener de 2014, pàg. 57.
- Lucreci. De la natura, volum I, traducció de J. M. Balcells, revisada per Carles Riba, Fundació Bernat Metge, 1923.
- Lucreci. De la natura, volum II, traducció de J. M. Balcells, Fundació Bernat Metge, 1928.
- Steiner, G. Fragments (d’un pergamí malmès pel foc), Arcàdia Ed., Barcelona, 2015.
- Franquesa, M. La Fundació Bernat Metge, una obra de país (1923-1938), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2013.
