No m’agrada un cert tipus d’ecologisme excloent, que vol tancar sistemàticament a pany i forrellat espais naturals per protegir-los, suposadament de les accions humanes. D’una banda, aquest tipus de plantejaments solen amagar certs interessos de caire ben poc altruista, com ara l’aprofitament dels espais per a la cacera, com a simple reclam turístic, o per a fer-ne un ús com a jardí privat, per part dels privilegiats que hi tenen la residència a l’interior o a les rodalies. El naixement dels primers parcs nacionals a Espanya, durant la dictadura franquista, responia a aquest tipus de motivacions. A més, la protecció de taques escampades com illes en el territori afavoreix la fragmentació dels paisatges i aïlla poblacions d’animals i plantes que, en no poder-se intercanviar individus, poden acabar desapareixent. Així doncs, la creació indiscriminada de reserves pot acabar comportant un distanciament de la ciutadania, que no pot comprendre’n el sentit o la utilitat, i és també qüestionable des d’un punt de vista biològic.
En contra dels models esmentats, molts pensem que l’accés al medi natural és un dret que, en ser exercit, facilita la generació de vincles afectius entre les persones i l’entorn, a més de proporcionar infinitud de beneficis per a la salut i el benestar. Aquesta descoberta del medi natural i la interacció amb les seves riqueses són el que acaba generant la necessària empatia d’una societat vers la natura. En són testimoni els molts pagesos i les moltes pageses que estimen la terra, pastors als quals fascinen els animals o pescadors enamorats del mar. Com cada any, aquesta primavera, sobretot durant els caps de setmana, els senders, camins i carreteres del Baix Ter s’omplen de caminaires i ciclistes, sovint famílies senceres, que gaudeixen de l’extraordinari paisatge rural, tot fent salut. Les seves accions, ben quotidianes, contenen el germen que acaba engendrant una voluntat col·lectiva de mantenir el medi en un bon estat ecològic per al gaudi de presents i futures generacions.
Durant els darrers mesos, la revisió de la normativa d’activitats a les illes Medes ha aixecat força polseguera, pel fet d’augmentar el nombre anual de llicències de submarinisme, tal com havien sol·licitat les empreses que s’hi dediquen, però en contra del criteri dels científics i dels grups ecologistes. Tot i que en alguns àmbits hi ha qui presenta aquest debat com un cas d’empresaris contra ecologistes, és fàcil trobar punts de trobada entre tots els col·lectius i, al mateix temps, molts matisos que els diferencien. Així, hi ha gent ecologista per a qui preval la conservació de l’espai per sobre de qualsevol ús. D’altres pensem que l’accés a les Medes és positiu per les raons que explicava als paràgrafs anteriors. De la mateixa manera, sí que hi ha empresaris amb pocs escrúpols que només pensen a portar a les illes tants visitants com els sigui possible, legalment o il·legal, sense importar els impactes que causin; però també al sector del submarinisme de l’Estartit hi ha gent compromesa amb la qualitat del medi i a qui agradaria fer una transició des de l’actual model de turisme subaquàtic massificat cap a un model que prioritzés la qualitat de l’experiència que s’ofereix.
Per desgràcia, sempre són els posicionaments més radicalment oposats aquells que fan més soroll, aquells que polaritzen el debat i que l’acaben podrint. El plantejament inicial que proposava el govern de la Generalitat tenia molt sentit: acotar el nombre de llicències concedides en funció de l’estat del medi. Si l’ecosistema millorés es podria incrementar la quota, si l’ecosistema mostrés símptomes d’esgotament se l’hauria de deixar reposar disminuint el nombre d’escafandristes. Els ecòlegs i biòlegs, a través dels seguiments que fan de les espècies, establirien en cada moment què convé. Al final, el pla aprovat ignora les seves recomanacions i cedeix a les voluntats d’un grup molt particular i parcial, sense haver obert el procés de decisió a la ciutadania. Una revisió carregada d’oportunitats per millorar la gestió de les illes i generar consens ha acabat convertint-se en una maldestre manipulació per imposar una decisió purament política.
Davant la falta d’un autèntic debat impulsat per les institucions que l’haurien d’encetar, entitats del territori han organitzat aquest mes de juny una taula rodona a Can Quintana Museu de la Mediterrània . Tindrem ocasió d’escoltar càrrecs del govern, el cap dels agents rurals, el president de l’Institut d’Estudis Catalans, les empreses d’immersió i l’Associació de Naturalistes de Girona, que en aquest cas tindré el plaer de representar a la taula de debat. La segona part de la sessió serà participativa i tothom està convidat a aportar el seu punt de vista. Us hi esperem.
