El mes d’abril passat vaig comentar que l’estimat amic Joan Radressa, poc abans que ens deixés, havia fet una llista de dones singulars relacionades amb Torroella, el nom de les quals pensava proposar a l’Ajuntament per retolar carrers de la població. També vaig dir que me n’havia esmentat algunes, d’entre les quals jo recordava Enriqueta Pascual i Violant de Bar. Per això, en vaig parlar als meu articles dels últims dos mesos.
Ara disposo de la llista completa, 14 noms, que ha tingut l’amabilitat de fer-me arribar la seva vídua, Teresa Canela. Em cal fer present que es tracta d’un esborrany, manuscrit, que en Joan segurament tenia pendent de més completa elaboració i d’ulterior revisió, ja que era un home molt escrupolós i meticulós, que repassava a consciència els seus treballs abans de donar-los per acabats. Tot i això, en articles successius procuraré parlar d’alguna altra d’aquestes dones, fins on jo mateix aconsegueixi de trobar informació suficient, ja que de moltes en tinc, ara per ara, poc coneixement.
La llista completa, amb algunes, poques, anotacions complementàries, és aquesta: Víctor Català-Caterina Albert – la Mila; Carme Ferrer Mauri – Violant de Bar; Enriqueta Pascual; Marta Rigau Poch – la Rosa de les monges; Da. Antònia Bonay; Carme Esteve Andoca; Carme Pons de Regàs – la monja jove; Maria Comas; Mariana Escuder; Mercè Sala.
El primer nom de la llista és, doncs, Víctor Català – Caterina Albert. Tal com el va escriure en Joan, amb el guionet entre el pseudònim i el nom real, sembla que tenia dubtes sobre quin dels dos havia de proposar. Fos com fos, és natural i és just que Torroella de Montgrí dediqui un record especial a l’escriptora de l’Escala, que es va inspirar en paisatges tan nostres com Santa Caterina i el Montgrí per crear l’escenari on transcorre l’acció de la seva novel·la més famosa, Solitud. Però abans de dedicar aquestes línies a la gran autora empordanesa, m’he volgut assegurar que a Torroella no hi hagués ja un carrer retolat amb el seu nom i, efectivament, existeix el carrer de Víctor Català a la zona del carrer de Figueres. No sembla gaire pertinent, doncs, pensar a dedicar-ne un altre (carrer de Caterina Albert) a la mateixa persona. Tanmateix, en Joan, immediatament a sota d’aquesta primera línia de la llista, com si ho hagués afegit després, va escriure “la Mila” i penso que potser sí que seria del cas dedicar un carrer a l’heroïna de Solitud, que viu la seva gran aventura en àmbits imaginaris inspirats en un dels nostres paisatges més estimats.
Josep Torroella i Prats, col·laborador habitual d’EMPORION, va escriure, fa anys, a Revista de Girona un article molt interessant, “El Montgrí, paisatge real i imaginat de Solitud”, que tot seguit resumeixo i que recomano de llegir (copio l’enllaç al peu d’aquest escrit). Caterina Albert va passar la major part de la seva vida entre l’Escala i Barcelona i, fins on sabem, no trepitjà mai un territori d’alta muntanya; només coneixia de prop el Montgrí, on havia anat alguna vegada. Per això, els diferents elements que componen l’entorn de l’acció de Solitud es corresponen amb un paisatge de baixa muntanya mediterrània com el Montgrí: un territori calcari, ple de cavorques i travessat pels llits secs i empedrats dels torrents i rierols; cobert de pins, oliveres, figueres, ametllers o xiprers; on creixen romegueres, espinavesses, atzavares, romaní, garric; els pastors hi duen a pasturar cabres i ovelles; als seus peus s’estenen planes ben parcel·lades i riques en aigua. Tot i que al Montgrí “no hi ha cingles esborronadors, ni valls immenses, ni estimballs, ni congostos, ni dolls d’aigua que brollen amb estrèpit eixordador de les roques”, com els que Caterina Albert introdueix a la seva obra, Josep Torroella remarca que, a l’hora d’identificar elements concrets, l’escriptora descriu els que conformen el Montgrí, el seu únic referent muntanyenc.
Quant a l’ermita, algunes de les descripcions que es llegeixen a Solitud ens són ben familiars als torroellencs, com ara: “Una gran plaça s’aplanava davant l’ermita, tota enrondada de parets i xiprers”, o “una graonada amb bordons de pedra picada baixava de la plaça fins als pinetons de més avall”. I encara és més colpidor el paràgraf que descriu l’entrada a la casa dels ermitans i el pou, ja que tots els qui hem pujat a Santa Caterina el reconeixem tot seguit, com si ens en mostressin una fotografia:
“La Mila […] escorcollava mentrestant amb l’esguard lo que tenia a l’entorn. A la poca claror del fanalot veié incertament un pati enrondat d’altes parets i enganxat a una casa; enmig del pati hi descobrí el brocal d’un pou, amb el pouador de ferro tot enguerxat; al fons una gran arcada rompia la paret de la casa, i al costat de l’arcada, en l’angle del pati, hi havia una escala de pedra picada […]”.
La presentació d’un escenari tan pròxim a nosaltres mereix per si sol un reconeixement, però és que, a més, ja situat en aquest àmbit familiar, el lector de Solitud es veu impulsat a admirar, des de la primera pàgina, l’heroïna de la novel·la i el seu procés d’autorealització. La Mila és un exemple de dona inicialment fràgil, sotmesa a tots els oprobis materials i morals, però portadora d’una gran personalitat, que va adquirint consciència de la seva individualitat, dels seus desitjos, de les seves opcions, fins que s’atreveix a decidir el seu destí, trencant els lligams que la subjecten, encara que n’hagi de pagar el preu de la soledat. Crec, doncs, que també, com a homenatge a la dona que es fa mestressa del seu destí, seria encertat que en una via pública de Torroella hi lluís la placa “carrer de la Mila (Solitud)”.
