La muntanya que presideix la vila és grisa i pelada, amb molt pocs arbres, molta pedra i molta garriga. Per tot això, se suposa, la van batejar com a Montgrí, el mont gris.
La muntanya s’alça imponent fins als tres-cents metres d’alçada i domina la plana amb el riu i tot l’Empordà. Josep Pla va batejar-la com el botó de roda de l’Empordà. Allà el meu petit país gira i és el centre del món. En el cim més alt, de formes arrodonides, com un pit de dona, el rei Jaume II hi va fer aixecar un castell impossible per fer por al seu enemic, el comte d’Empúries, diu la història. La demostració de força va tenir el seu efecte, el noble va cedir a les pretensions del rei i el castell es va quedar sense acabar. Quatre torres en un quadrat perfecte lligades per sengles parets. I a dins? Res. Una esplanada buida, que sorprèn als que no ho coneixen i que s’esperen trobar-hi sales d’armes, cuines o quadres per al bestiar.
Ara mateix no sabria dir quants cops he pujat al castell. Centenars, segurament. Amb sol, amb pluja, amb vent, a l’estiu, a l’hivern, a la primavera i a la tardor. En dies en què, des de dalt, per la calitja, just es veien els camps dibuixats per l’home a la plana i en dies en què s’albiraven perfectament les muntanyes nevades del Pirineu, amb el pic sagrat del Canigó presidint-les. I a la dreta, l’Albera i el cap de Creus. I cap al sud, les Gavarres, amb el santuari blanc dels Àngels lluint immaculat pel sol. I més enllà, el Montseny. Un espectacle de primera.
Quan fa tramuntana, la muntanya és especial. Un cop, amb un amic, en Josep, vam pujar de nit fins l’ermita que hi ha avall del coll de la Creu. Bufava un vent de mil dimonis, una tramuntana freda que, tot d’una, deixava anar uns bufaruts que quasi ens tombàvem. En arribar al coll, vam desafiar-la. Ens vam enfilar al petit monument i allà, agafats a la creu de ferro que el corona, vam deixar que els pulmons s’omplissin d’aquell aire pur mentre resistíem com podíem les embranzides.
Dalt del castell, el vent encara deuria bufar més fort, si fos possible. Sovint penso com van poder construir aquella andròmina al capdamunt de la muntanya, en un lloc sense aigua, ni arbres, per tant sense fusta per fer les bastides. Pedra, sí, és clar, tota la que necessitaven i més. M’imagino els homes que van aixecar les torres i els murs, l’esforç titànic que va suposar aquella feina. Els veig menjant arrecerats del vent, a tocar de la façana sud, com molts cops hem fet amb els companys. Assaborint una mandarina o unes figues seques, aprofitant l’escalfor del sol i albirant la plana amb el riu serpentejant, un mirall de vida.
A mitja muntanya hi ha una gran cova. El Cau del Duc, li diuen. De petit, sempre m’havia imaginat que els ducs eren unes grans bèsties, com aquells dracs que escupen foc a les històries de fantasia. De gran vaig descobrir que els ducs són unes precioses aus rapinyaires, de plomatge entre marró i diferents tonalitats de gris, que despleguen unes grans ales quan planegen i que poc tenen a veure amb els dracs.
Fa tres-cents mil anys, el Cau del Duc va ser el refugi de grups de caçadors. Des del cau, que en aquella època era encara més gran, dominaven la plana d’aiguamolls, lloc ideal de cacera, però insalubre per a viure-hi. Me’ls imagino baixant de matinada i preparant-se, amagats entre els canyissos, silenciosos, per abatre una peça. Potser una daina o un cabirol o un senglar. I després, pujant a poc a poc un altre cop fins dalt la cova per compartir el menjar amb la resta del grup.
Al cau no s’hi han trobat mai restes humanes, però sí un munt d’eines que hi van deixar aquells homes rabassuts, de front ample i grans narius. En destaca la batejada com a Pic del Montgrí, un còdol tallat per una cara i que té forma de pic. És una peça espectacular, única al món. D’adolescents havíem pujat fins la cova a la recerca d’eines primitives. Excavàvem entre les grans lloses caigudes del sostre buscant alguna pedra tallada o un tros de sílex. No vam tenir massa sort.
Arribar al Cau del Duc no és fàcil. S’hi pot baixar des del castell per un camí que cal conèixer bé sinó vols anar a parar al penya-segat que hi al damunt de la cova. Tot i així, cal fer el descens a poc a poc a causa del desnivell i sortejar un parell d’obstacles importants. Una altra opció es pujar-hi directament per la tartera coneguda com el Pedrigolet, però el pendent és llarg, costerut i relliscós, a causa de l’erosió i dels molts pedrots solts.
Pel Pedrigolet és millor baixar-hi, tot i que cada cop hi queden menys pedres. De tanta gent que ho ha fet al llarg dels anys, el gruix de la tartera se n’ha anat cada cop més avall, deixant al descobert un terra de mal caminar-hi. De petits, baixar el Pedrigolet saltant i corrent, gairebé com si esquiéssim, era una de les nostres diversions preferides. Una tarda vam pujar i baixar-lo almenys cinc cops.
Aquell dia també estàvem obsessionats a explorar el fons del Cau del Duc. Volíem ser els primers a trobar el túnel que tothom deia que connectava fins al castell. Ens sentíem com els set secrets dels llibres de l’Enid Blyton, que en aquella època devoràvem. Al final, l’únic que vam aconseguir va ser alguna rascada i un turmell regirat.
