Els continguts de la premsa m’han fet desestimar l’article que tenia ja mig agarbat i reescriure’l en funció del que està succeint a Espanya i Catalunya, i a Ucraïna-Crimea Rússia.
Estic convençut que els nostres lectors els coneixeran prou bé, però crec que un resum que el reuneixi i recordi, pot portar-los a trobar encertada la meva conclusió final sobre la nostra escola i sobre el destí dels nostres esforços comercials, en funció de tres paràmetres: Política, Economia i Educació.
Política i política econòmica.
La Política, en majúscula, és l’art de governar. És el conjunt d’activitats que constitueixen la relació entre els ciutadans d’una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats, gestionant correctament els afers públics, proposant les possibles fórmules de relació, i defensant les millors, les més justes, i les de millors resultats, en la relació entre el poder públic i els ciutadans. Fent primordial l’acompliment d’una correcció política, que defensi els drets dels grups socials minoritaris, enfront dels grups dominants -moltes vegades molt minoritaris i excessivament dominants- amb l’objectiu de garantir la dignitat i la redistribució del poder que beneficiï els membres més vulnerables.
I els resultats de l’actual política espanyola no són aquests, segons les dades fetes públiques per l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE): Aquest informe destaca que els ingressos de la població més rica dels 34 països que la integren varen baixar un 1% anual entre els anys 2007 i 2010, i els de la població més pobre varen baixar un 2% anual. Però a Espanya va representar un 14% anual, o sigui un 56% en aquets 4 anys, i amb un atur del 26% de la població activa, que ha afectat més el col·lectiu dels més joves, entre 18 i 25 anys.
I en el que fa referència al tractament d’unes i altres autonomies no es disposa d’una informació que impedeixi que alguna d’elles es proclami víctima i acusi a una altra –Catalunya- de ser la més beneficiada amb unes inversions i uns préstecs, amb interès, procedents de l’aportació dels seus tributs, en raó d’una col·laboració interregional no gaire correctament justificada, ni en imports ni en destinataris, ni en nombre de funcionaris. Mentre són continues les defenses de la unitat i les comparacions de Catalunya amb vols espacials de duració galàctica o amb la recent reincorporació de Crimea a Rússia, fet que no té la més mínima relació amb la reivindicació de la solució del “Problema dels catalans”.
Està molt propera la resolució sobre la petició al Congrés dels Diputats del referèndum, per l’article 150.2. Què és el dret a decidir sinó democràcia?
L’Economia.
La política econòmica ha de representar la millora del sistema de protecció social, que han d’aplicar tant el govern central com els autonòmics, amb la màxima eficiència i estricte control per evitar la generalització a tota Espanya de la cultura del subsidi, al temps que cuidi les polítiques que, per exemple, perjudicant als autònoms, incrementin l’atur i, el que és pitjor, l’economia submergida.
Per alta part, aquí a Catalunya, no podem oblidar, ni menys prescindir, d’un mercat que tenim molt proper, amb una població molt superior a la d’Espanya: França, amb fort poder adquisitiu, un Producte Interior Brut de 518.200 milions d’euros i un deute extern de 1.900 milions d’euros.
És en el nostre veí amb una proximitat geogràfica en qui hauríem d’esmerçar temps i esforços. I sens dubte amb nexes Catalunya – Catalunya Nord, el català i l’èxode del 39, que poden ser un punt de contacte amb un mercat que no hem cuidat suficientment, amb una població i un poder adquisitiu molt superior a l’espanyol, així com en l’economia en general.
Un mercat que ja des de Torroella, i parlo dels anys 80 i 90 del segle passat, Robert Mercader com a empresari, Pantaleo Font i jo personalment, vàrem cuidar des d’una filial a Perpinyà. Una empresa a la que la crisi en el mercat immobiliari espanyol va fer inviable la continuïtat.
El típic viatjant català, que avui exerceix a Espanya, ha d’arribar a la conclusió que, per població i per economia, és molt menys atractiva per fer-hi negocis que França. I està aquí a la cantonada i amb bona comunicació.
L’Educació.
Crec indispensable la modificació de la nostra escola. El català, sens dubte, ha de seguir sent la llengua vehicular, i un tant per cent, (força elevat!), entre altres tres llengües obligatòries: castellà, francès i anglès, i com a llengües opcionals l’alemany o el rus o el xinés. I en cap moment podem acceptar que el contingut dels llibres de text – història, llengües, cultura…- estigui determinat per un govern que considera més important la unitat de la nació més antiga d’Europa, sense la realitat d’altres nacions, com la catalana, que li poden discutir aquesta afirmació, i em refereixo a “el cas del catalans”, al tractat d’Utrecht, que el propi Felip IV de la corona catalanoaragonesa -Felip V d’Espanya-, va incomplir amb respecte a Catalunya, i del que avui es reclama Gibraltar als anglesos.
Sense oblidar el decret lingüístic de la LOMQE que obliga a pagar educació, transport i menjador als alumnes que estudiïn amb el castellà com llengua vehicular, en un centre privat, en cas que no es doni en l’escola pública. Jo mateix, si fos jove i tingués fills en edat escolar, m’apuntaria automàticament a aquest “xollo”, que sembla només tenir un clar caire polític per fer decantar el vot dels que puguin aprofitar tal benefici, senyalant la manca que no cobreix l’educació pública de Catalunya. Encara que els resultats que reflecteix el darrer informe PISA sobre coneixements en matemàtiques, ciència i comprensió lectora dels alumnes de 15 anys en 65 països i regions, senyalen que Espanya encara continua per sota de la mitjana dels països de la OCDE, que si ho fa Catalunya i, quant a comprensió lectora, els catalans han obtingut 501 punts, per sobre de la mitjana d’Espanya, 488, i dels països de la OCDE, 496.
