L’any 2016, l’editorial del prestigiós diccionari de la Universitat d’Oxford, al Regne Unit, escollia “postveritat” com a expressió de l’any. Aplicada a camps com la política i el periodisme, es refereix a com els fets objectius i verificables sovint deixen de tenir importància o credibilitat, mentre que els instints i fins i tot les mentides ocupen el seu lloc. Tot i tenir el orígens en el segle XX, el terme es popularitzà durant la campanya electoral que portà Donald Trump a la presidència dels Estats Units. Com a candidat, Trump va emprar tot tipus de mentides i manipulacions en els seus missatges. Malgrat saber que no es basaven en la veritat, li era convenient escampar rumors, sembrar dubtes en l’electorat i no desmentir informacions falses, sovint per denigrar a la seva rival en la cursa presidencial. Un cop a la Casa Blanca, el president seguí fent ús de l’estratègia. Una monitorització de les seves declaracions públiques i a les xarxes socials duta a terme pel diari The Washington Post va verificar que, en els quatre anys de la seva presidència, Trump va emetre 30.573 falsedats i afirmacions enganyoses. Recórrer a la “postveritat” debilitava tant el propi sistema democràtic en el qual Trump l’utilitzava, com la credibilitat dels mitjans de comunicació, amb professionals impotents davant les mentides i d’altres que, còmplices, feien d’altaveu de la ignomínia.
Podria semblar que, amb el fracàs de Trump per obtenir la reelecció, finalment s’ha pogut passar pàgina del capítol de les postveritats. Però afirmar-ho seria, en sí mateix, una altra falsedat. De fet, sembla que si ja gairebé no es parla de postveritat és perquè ha quedat incorporada permanentment als manuals d’ús de la política i la comunicació. Recentment hem tingut dos exemples d’aquesta normalització.
El primer ens l’ha donat la gestió política de la que, a casa nostra, era la sisena onada de la pandèmia. A diferència del que succeïa en onades prèvies, una menor gravetat de la covid que sol causar la variant òmicron del virus, prevalent aquests darrers mesos, ha permès una gestió menys restrictiva, per exemple, dels períodes de quarantena i escenaris en els quals s’havia de produir. Les mesures de prevenció, tancaments i limitacions en l’agrupació de persones també han anat decaient entre gener i febrer.
Es podia haver optat per afrontar amb transparència les noves circumstàncies i exposar a la població la voluntat de relaxar els controls sanitaris i socials. No obstant, bona part de les autoritats van preferir recórrer a la postveritat, mantenint només sobre el paper els llindars establerts i les mesures de protecció, tothora que es mirava de transmetre que les dades ja permetien, sota aquests criteris, l’obertura. Però això no era del tot cert. Durant la segona quinzena de gener s’insistia que l’onada ja remetia, perquè les dades de números de contagis a nivell estatal així ho indicaven, però s’obviava la geografia. S’amagava com els patrons geogràfics revelaven que, a pràcticament totes les províncies de la costa mediterrània, les catalanes incloses, els contagis registrats i comunicats seguien en clar augment, mentre baixaven fortament a la resta de la península. Aquesta vegada convenia que Catalunya fos Espanya, ignorant qualsevol tret diferencial que, seguint el protocol establert, obligués a posar fre a la reobertura. I es va fer una altra trampa. A ningú, fora de governs i autoritats sanitàries, sembla escapar-se-li que molts i molts casos de la sisena onada van passar desapercebuts, bé per ser asimptomàtics, bé per voluntat d’ocultació de moltes persones que, comprensiblement, no volien veure alterada la seva activitat. Sobre aquests casos no va haver-hi ni intenció de registrar-los, no fos cas que obliguessin l’administració a aplicar o allargar les restriccions promogudes per l’administració i que la mateixa administració intentava subvertir. A tot això cal sumar-hi un retard sistemàtic en la comunicació i publicació de dades de contagis per part de moltes comunitats autònomes, Catalunya inclosa. Aquestes deficiències i manipulacions en la metodologia de càlcul reforcen encara més la sensació que les decisions de relaxament del control i prevenció responien, bàsicament, a motivacions econòmiques i polítiques i que es van construir sobre els pilars de la postveritat.
El segon exemple ha tingut lloc a escala europea. La Comissió Europea ha aprovat, amb polèmica, la inclusió d’operacions de desenvolupament d’energia nuclear i gas natural en la seva llista d’inversions verdes i sostenibles. D’aquesta manera, si la iniciativa acaba tirant endavant, aquestes fonts energètiques es beneficiaran de major facilitat per aconseguir finançament i competir, en igualtat de condicions, amb les energies renovables netes. Segons la Comissió, és necessari emprar aquests recursos per poder assolir els objectius de la Unió Europea de ser neutra en emissions de carboni l’any 2050. El gas natural, si bé contamina menys que petroli i carbó, és un combustible fòssil i, per tant, emissor net de CO2. El cas de la nuclear és més controvertit, perquè pràcticament no emet carboni en el seu funcionament, però el seu combustible radioactiu sí que en genera, tant en la seva obtenció com en la seva gestió com a residu. Comporta, a més, un elevat risc per a les persones en cas d’accidents. És un exercici de postveritat mirar de convèncer governs i opinió pública que aquestes fonts són verdes i sostenibles, només pel fet de ser millors que altres alternatives o de comportar una sèrie de riscos ambientals i socials diferents als estrictament contemplats per la pròpia llista de la UE en la qual s’inclouran. Una forma de postveritat que no només representa un sabotatge a un objectiu polític marcat per la mateixa UE, sinó que erosiona profundament la credibilitat i, per tant, la legitimitat de la institució.
