Aquesta primavera i fins a mitjan juliol es pot visitar, al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, una exposició que ret homenatge a Ràfols-Casamada, una figura que destaca en el món pictòric europeu de la segona meitat del segle vint. En aquesta ocasió, la mostra es fa ressò de l’exposició Ràfols Casamada, Painting 1950-2005, que es va fer a l’Spanish Institute Park Avenue, l’estiu de 2007, a Nova York.
Sens dubte, cal felicitar els organitzadors de la mostra per l’homenatge i per posar en valor, passats un anys de la mort del pintor, una obra de tanta originalitat i seducció pictòrica com és la de Ràfols-Casamada.
Ens trobem davant d’un artista que conrea la poesia “creant imatges amb les paraules”, però en el que la seva vocació pictòrica (fill i nét de pintors) apareix ja des de jove i que en el seu vessant més creatiu abraça l’abstracció de manera decidida, al tornar de la seva estada a París.
Aquest pas el pintor el fa sense perdre res de la seva pròpia visió personal i de síntesi en la cerca de “la relació entre l’espai i la llum” a l’interior del quadre, segons expressava ell mateix en una entrevista de Xavier Barral, publicada al llibre Art de Catalunya (vol.16, ed. L’Isard, 2002). I realment Ràfols-Casamada assoleix de manera fefaent el seu propòsit.
Si exceptuem algunes de les teles que trobem a l’inici de l’exposició, com el quadre sense títol de 1959, on es veu l’empremta de l’expressionisme abstracte i les tres teles en les quals directament o indirecta es relacionen amb la pintura de Léger, en totes les altres es veu el seu domini del color, i també al revés, com el pintor es deixa portar pel color.
Apareixen referències objectuals que formen taques o línies de color que estan immerses en l’espai, un espai que no és altra cosa que més color. Hi ha una recerca constant d’equilibri i d’espai compartit, on les delicades referències a la visió objectiva del pintor se’ns mostren de manera natural en la seva obra. Esdevé finalment que, enmig del color, hi descobrim una presència.
Visualment se’ns filtren unes sensacions, unes situacions, un paisatge, un bodegó o uns objectes que no són imaginats, sinó que es fan presents dins un espai amb llum pròpia.
En aquest sentit, la seva obra s’allunya de l’expressionisme abstracte de l’època i comporta, dins l’abstracció, un cert classicisme. Ràfols-Casamada sap crear i compondre una poesia visual, en la qual trobem “la coherència formal, l’adequació de matèria i idea”, tal com expressava el mateix pintor en el seu dietari de 1975 i com ens ho va ressenyà oportunament J. F. Yvars en la seva presentació de la mostra a Nova York.
Sense títol (1959), on es reflecteix el corrent de l’expressionisme abstracte.
El pas blau (1992).
