En l’article del mes passat parlava dels meus primers records de la plaça de Torroella, de com eren les seves cases, i d’algunes de les persones que hi vivien… En aquest article vull recordar el seu aspecte festiu, ara i en el passat.
Ahir era Sant Jordi, i la plaça de la Vila tenia un aire d’allò més festiu: parades de llibres i de roses, gent que s’ho mirava, gent que en comprava. Un llibre per a mi, un per regalar, un per als nens… Una rosa per… Hi havia plena i alegre activitat, i per endolcir-ho, la pastisseria Masvidal repartia aquella mona tan gran que havia fet per Pasqua. La mainada i els grans s’ho passaven bé. També és festiva la plaça a l’estiu, en una nit de concert. Impressiona el seu aspecte, tota plena de gent. Amb el muntatge de la campana acústica que ha adquirit Joventuts Musicals, l’escenari ha guanyat tant en sonoritat com en presentació, i l’orquestra o l’espectacle en són autèntics protagonistes.
En un dia de mercat, també la plaça, vista des del nostre balcó, és alegre: hi ha les parades, amb els seus tendals que acullen hortalisses, fruites…, hi ha les persones que venen i les que compren, la gent que es troba i es saluda, que pregunta, que comenta… Quin colorit! Fa goig de veure!
També cal recordar com n’és de bonica la nostre plaça en un dia de festa, quan s’hi toquen sardanes… Anys enrere, i ara també, els dies que més sardanes es tocaven i es toquen a Torroella són els de la Festa Major. Les sardanes a plaça havien sigut el més atractiu de la festa. Ara sembla que el nostre jovent té poc interès en aquest ball tan bonic i tan popular. Sort en tenim de l’Agrupació Sardanista Continuïtat, que manté viva l’afició d’un bon grup de joves. Quan encara no teníem televisió, valoràvem més aquests esdeveniments. No hi havia res com les sardanes que es tocaven a les set de la tarda!
Els dies de la Festa, al matí, a les dotze, solien tocar-ne dues, de sardanes. Era l’hora del vermut, o de prendre algun refresc. Els que volien escoltar-les, s’asseien a les taules de fora del cafè de Can Isidre, o a tot volt de la plaça, a les voltes; i els que volien ballar-les, esperaven que els músics comencessin a tocar per formar les boniques rotllanes. Com ja sabeu, escoltar sardanes sempre ha omplert el cor d’alegria dels catalans, i si heu parlat amb alguna persona que hagi estat una temporada absent del nostre país, us pot dir el calfred que sent en escoltar-les lluny de casa. Doncs bé, com ja us podeu imaginar, la plaça quedava bonica, plena de gent, d’il·lusió, de festa. Els músics l’omplien amb els seus sons: la tenora, el tible, el contrabaix… Els balcons, els típics balcons de la nostra plaça, eren plens de gent que s’ho mirava i que gaudia de l’espectacle.
Ara, a la mateixa hora del matí, també tenim la plaça molt animada, plena de gent, molt festiva, amb molt de color, però gairebé més pel «ball dels gegants» que per les dues sardanes que toquen a continuació. Ja és tard! Hem d’anar a dinar! No és hora.
Abans, a les set de la tarda –no a dos quarts de sis, com fan ara, en una hora en què, al mes d’agost, a la plaça hi fa un sol de justícia, sense ni una mica d’ombra per fer les rotllanes, i quan els torroellencs encara estan fent la sobretaula, tan agradable després d’un bon dinar de festa–, tornàvem a veure aquesta plaça encara més plena de gent, alguns disposats a ballar les sis sardanes de repertori, d’altres prenent lloc a Can Isidre, disposats a mirar i a escoltar. Aquesta hora venia bé per trobar-se. La plaça era pleníssima, ja tothom havia pogut atendre els convidats que havien tingut a dinar (llavors era costum, per la Festa Major, tenir convidats, parents o amics, i gairebé no faltaven a cap casa). A la plaça, s’hi trobaven els coneguts que feia temps que no es veien, i tot eren animades i alegres salutacions en aquella hora agradable del capvespre. Ara també n’hi ha, de forasters, el dia de la Festa, però no tants, ara molta gent aprofita aquests dies per fer unes petites vacances, que sempre vénen bé. Anys enrere, tots plegats ens trobàvem a la plaça per escoltar o ballar les sardanes, sempre interpretades per bones orquestres. Era la Festa Major i calia el millor per gaudir-ne en el millor lloc i en el millor moment. En aquestes ocasions, la plaça era festejada per a tots els que ens hi trobàvem. Un record que no s’esborra, i que en poques altres festes es pot comparar.
La plaça també és bonica solitària en un dia de pluja, però no desmereix en un dia de festa, plena de gent, de goig i d’alegria.
