Presumir de guanys injustos

Engego la pregunta pel tarot gros i sense embuts: és ètic de presumir i de vanar-se dels guanys substanciosos aconseguits amb l’extorsió i l’especulació sobre les necessitats bàsiques? La meva resposta és ràpida i contundent: no. No solament crec que no és ètic, sinó que ho trobo escandalós i desvergonyit. Oi més en la conjuntura actual, que tothom qualifica de greu crisi econòmica. Per culpa d’aquesta convicció , que considero òbvia, em sento esmaperdut quan llegeixo o sento la informació econòmica de la majoria dels mitjana de comunicació. No puc entendre que les grans empreses i les corporacions financeres puguin fonamentar el seu prestigi i la seva solvència en uns beneficis astronòmics i que ben pocs comentaristes remarquin l’origen embrutidor d’aquest enriquiment usurer; més aviat veig que molts els riuen la gràcia. Per a mi no són pas empreses modèliques que garanteixen la bona salut de l’economia, sinó exemples execrables de la seva corrupció.
Aquesta manipulació de l’anàlisi comporta que el diagnòstic sigui igualment partidista i interessat i que es proposin solucions que no solament no apedacen la crisi, sinó que l’agreugen i intensifiquen. N’hi ha molts exemples, però m’aturaré en dos, car he llegit i sentit massa pocs comentaris negatius entorn d’ells:

  1. Davant la crisi immobiliària i l’ofec pel creixement de les quotes hipotecàries, la idea lluminosa és allargar els terminis i, per tant, augmentar el cost total. Un altre pegat meravellós és la construcció d’habitatges de protecció oficial, que no suposa abaratir el preu de compra, sinó subvencionar-lo a costa dels impostos que ja tots paguem.
  2. Davant el creixement de l’atur i la desacceleració econòmica, he llegit sovint propostes semblants a les del president d’una gran patronal: cal congelar els salaris, facilitar els acomiadaments i disminuir les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social, sempre s’han d’afavorir els beneficis dels poderosos i carregar sobre la part obrera, la més feble.

No crec que s’hagi de ser gaire savi per comprendre que aquestes receptes miraculoses són miratges demagògics i que, en comptes de guarir l’agonia, no fan més que allargar-la. Només serveixen per mantenir el luxe dels que l’han provocada i alimentar el virus fatídic que l’encomana.
El que és fàcil d’entendre és que la causa del daltabaix és la usura, l’especulació, l’afany de guanys ràpids i sucosos i la incapacitat de reconèixer que els beneficis s’aconsegueixen gràcies a la col·laboració, l’esforç i el sacrifici de tots els estaments i classes socials; per això, és just que reverteixin equilibradament a favor de totes les capes socials i que totes en puguin gaudir solidàriament.
A partir d’aquests axiomes evidents, les solucions veritables també són diàfanes: declarar la guerra oberta i sense treves a la usura, a l’especulació i a l’amàs de fortunes insolidàries. Seria just de dedicar totes les energies disponibles a la concreció de les mesures per fer eficaç aquesta campanya i l’Administració pública hauria de ser el primer peó per obrir el camí i empènyer tota la societat cap a aquesta sortida, que és l’única vàlida per a la fallida.
Segurament algú titllarà el meu raonament d’il·lús i poca-solta, però n’he parlat amb molts amics, víctimes del naufragi, i l’han trobat molt assenyat i oportú.