Frank i el Barça

El darrer partit de lliga en el Camp Nou va trencar tots els tòpics del futbol, sobretot l’anglès. Els aficionats barcelonistes xiulaven els jugadors del mateix equip. Hom pot pensar que això és sana esportivitat, sobretot si a més reconeixes el mèrit de l’equip contrari, si juga més bé. Però la cosa no anava per aquí. Anava més cap al camí de l’autodestrucció, pròpia dels culers, no sé si per ser catalans o només per ser seguidors barcelonistes. Hi ha equips, com el Liverpool, que mai saps, si et fixes en els seus seguidors, si està guanyant o perdent. Sempre canten i animen igual. Es diu que el Barça és més que un club i no sé si serà per això, però mai sabrà fer com el Manchester United, actual campió de la lliga anglesa, que fa 20 anys que té el mateix entrenador, Sir Alex Ferguson. Durant aquestes dues dècades, l’equip ha guanyat i perdut. Ha fet millors i pitjors temporades. Però en qualsevol cas la seva afició ha tingut la paciència per esperar que si les coses no anaven prou bé, es podrien redreçar. “Ara crec que estem en el camí de comptar amb un altre bon conjunt. En un any o dos ja estarà completament desenvolupat”, va dir en certa ocasió aquest mister i l’afició s’ho va creure i va mantenir l’esperança. A can Barça això és impossible. Aquí no es pot esperar. Una gran majoria de l’afició culer creu que Frank Rijkaard és un bon entrenador. Una majoria més gran encara, creu que és “tot un senyor”. Que la seva manera de ser, com a persona, durant aquests anys que ha entrenat el Barça, ha estat exemplar i que honora el club. Tot i això és el primer a caure. “Avui és un dia trist per mi”, va dir després de l’oblidable partit amb el Mallorca. Però de la seva boca no va sortir cap retret de ningú, ni contra els jugadors ni contra la directiva, segurament amb molta més culpa que ell. Rijkaard és el primer màrtir. Fàcilment d’aquí a poc temps serà enyorat i recordat com un dels millors entrenadors que ha tingut el club, sobretot si les coses no van bé.

Jo personalment penso que, efectivament, Rijkaard és un gran professional i una gran persona. Un entrenador que ha estat víctima dels mals que envolten aquest club, molts dels quals estan induïts per allò que s’ha dit “l’entorn” del qual l’afició no és aliena, i per a mi un d’aquests mals, del qual es deriven d’altres, és el sistema de joc. Un sistema de joc que prioritza l’espectacle sobre l’efectivitat sense tenir en compte que el futbol és un esport en el qual juguen dos equips i guanya el que fa entrar més vegades la pilota a la porteria contrària, sense comptar si ho has fet tenint més estona la pilota. Rijkaard va entendre molt bé aquesta premissa els tres primers anys i va poder conjugar els dos sistemes, força i espectacle, perquè tenia homes atlètics en plena forma que sabien jugar a futbol amb rapidesa i efectivitat. Després el sistema va degenerar, es va perdre la fortalesa física i només s’ha volgut mantenir el joc del toquet sense entendre que ja no hi havia capacitat per a fer-ho amb efectivitat, convertint el sistema en un joc lent, previsible, sense sorpreses, que fins i tot l’equip més feble podia contrarestar. Aquí és on en Frank ha quedat atrapat.

El futbol modern és un esport de força, de reaccions ràpides, de noranta minuts de lluita de tot un equip que ha de fer més gols que el contrari. Si a més d’això es pot fer amb més espectacle que el simple fet de marcar gols i que no te’n facin, molt millor, però el primer és prioritari. El Barça de fa dos anys això ho sabia, podia i ho practicava. El d’ara no ho sap fer o no pot. Però això és tota una altra llarga història.